El temps passa. I sovint notem que ho fa més despresa que no pas voldríem. I en aquest ràpid transcórrer dels dies, setmanes, mesos i anys, les persones neixen, creixen i, finalment, arriba un dia en què desapareixen. És llei de vida. En qualsevol cas, darrera el seu pas, les persones acaben per deixar sempre petjada del seu trànsit per la vida. Una petjada que serà més o menys profunda segons quina hagi estat la trajectòria vital de cadascú; una petjada que indubtablement es deixarà sentir amb més força damunt les persones que hauran tingut un tracte més directe amb ella i que per això mateix sentiran més l’absència de l’ésser estimat. Que això sigui així no ha de treure que hi hagi persones amb una dimensió tal que la seva desaparició es deixi notar més enllà del que ha estat el seu cercle familiar i afectiu més immediat. Són persones que amb la seva desaparició marquen una fita, un final d’etapa, en el camí d’altres. Com és el cas d’aquelles que acaben per ser un referent en persones que en algun moment o altra de les seves vides les han tractat directament o indirecta. Com és el cas de les persones que s’han significat pel seu testimoniatge, pel seu compromís amb la societat en la qual els ha tocat viure, per la seva voluntat de servei al país. Com és el cas de les persones que han contribuït a la formació d’altres atès que han dedicat una part fonamental de la seva vida a la docència i a través d’aquesta activitat professional han contribuït al progrés i creixement personal i intel•lectual de centenars o qui sap si milers de ciutadanes i de ciutadans que, per això mateix, es poden sentir legítimament hereus del seu mestratge.

Sense haver d’anar més lluny, la setmana passada perdíem per sempre més a una d’aquestes persones. Una persona que malgrat la seva modèstia ha estat un referent en diversos àmbits de l’activitat ciutadana sabadellenca i, especialment, en el de la formació de conciutadanes i de conciutadans nostres. Fa uns dies ens deixava una persona compromesa amb el seu país, amb la societat, amb la seva ciutat… Una persona que com moltes altres –o, millor encara, al costat de moltes altres— va estar fortament compromesa amb la lluita contra el franquisme per la recuperació de les llibertats i la democràcia. Una persona que a través de la seva bonhomia transmetia als que l’envoltaven valors que dissortadament semblen massa oblidats per aquesta nostra societat que entre tots hem anat fent tant competitiva i en ocasions deshumanitzada.

Ton Creus i Virgili tancava la setmana passada el seu trànsit entre nosaltres i feia mutis pel foro d’una manera discreta. Amb la mateixa discreció que havia estat nord i norma de comportament i filosofia de la seva vida: les coses cal fer-les, sense massa soroll i el més bé possible. En tot cas, el soroll ens quedarà ara a nosaltres, els que vàrem tenir la sort de compartir moments i complicitats amb ell. Amb nosaltres que amb la desaparició del Ton ens haurem quedat una mica més orfes que no pas ho érem abans que ell ens deixés. Ens haurem d’anar acostumant a la seva absència i al sentiment i sensació de creixent d’orfandat. I és que en el nostre trànsit per la vida, arriba un dia en què ens comencem a convèncer que de mica en mica ens anem quedant més orfes. Simplement com a conseqüència de la inexorable pèrdua de referents que anirem patint. Davant aquesta realitat i abans de deixar-nos portar pel desànim, haurem de fer allò que el Ton sempre feia: no deixar de mirar endavant, conservar el sentit crític i continuar, com també ell ho feia, essent exemple de comportament i de servei.

A reveure Tonet!

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 d’abril de 2010