El darrer cap de setmana l’he passat a Madrid compartint uns dies amb un grup de persones arribades de totes les terres de l’Estat. Com que es tractava d’una trobada familiar, algú va suggerir en arribar que, sobretot, no parléssim de política! Però aquest desig va acabar essent més un suggeriment que no pas una realitat, ja que a mesura que la trobada avançava, primer d’una manera bilateral, després més en grup, es va acabar parlant del ‘procés’ que Catalunya viu. He de confessar que temia el moment en què el ‘tema’ pogués aparèixer. Però també he de confessar la meva sorpresa positiva davant el fet que quan se’n va parlar, el diàleg s’imposés a la trifulga a despit que cadascú argumentava i defensava els seus punts de vista com considerava ho havia de fer. Mentiria si digués que hi havia un cert acord en les posicions de fons que tant els uns com els altres mantenien. Tanmateix sí que hi va haver en tot moment un profund respecte per les posicions que cadascú defensava. En allò, però, en què tothom coincidia era en les causes que havien abonat la creixent desafecció entre Catalunya i Espanya, i com a conseqüència, també el creixement del sentiment independentista a Catalunya. I és que tant els que defensàvem que el dret a decidir és un dret consubstancial en democràcia, com els que consideraven que Catalunya per ella sola no podia decidir el seu futur al marge de l’actual Estat, coincidíem en constatar que la política entesa en tota la seva grandesa, estava absent en el conflicte que es dóna entre Catalunya i Espanya. Tot plegat perquè la POLÍTICA –així en majúscules— feia temps que es trobava a faltar, i que sense POLÍTICA no era possible resoldre el desencontre. La negació a tot des de l’Estat en base a una Constitució que data del 1979 n’és de ben segur una de les causes, però tampoc no ens enganyem, no és pas la única.

I és que no es pot entendre la situació per la qual travessem en les relacions (o en les no relacions) entre Catalunya i Espanya només a partir de les formes diferents d’entendre l’organització de l’Estat que es donen al llarg i ample del territori. La política, amb el pas del temps, s’ha anat allunyant de la ciutadania; d’una ciutadania –que també cal dir-ho–, ha preferit deixar a mans dels polítics la governança del país sense assumir en cap cas les responsabilitats que com a societat civil ens pertoquen. I quan nous problemes s’afegeixen als ja existents (com els derivats de la crisi econòmica, amb l’atur i la pèrdua de múscul de l’Estat del benestar al capdavant), quan no es té la percepció que des de la política es fa el què cal fer, i quan el clima de corrupció s’estén com un taca d’oli per tot el país (el d’aquí i el d’allà) sense que des de les estructures polítiques s’adoptin mesures amb la contundència i amb la celeritat que seria desitjable, és també quan la ciutadania pren plena consciència que són els que més tenen i els que més haurien d’aportar a les arques comunes, els que es mostren menys solidaris en tots els ordres i sentits.

Quan tot això passa i quan no es perceben voluntats per acarar situacions complexes que afecten de ple a la ciutadania, és també quan aquesta mateixa ciutadania, empesa per un lògic sentiment de ‘ja n’hi ha prou’ s’aparta dels discursos buits de contingut dels partits polítics –que no pas de la política– i s’alinea al costat de moviments associatius transversals que, d’entrada, es mostren més sensibles a algunes demandes socials àmpliament compartides. El resultat és que la força de les mobilitzacions acaba per ultrapassar els plantejaments dels partits polítics, incapaços com són d’escoltar aquestes demandes. És també llavors quan el risc que els partits es quedin sols augmenta, i per no perdre pistonada, els partits es veuen forçats a marxar a remolc dels moviments socials que pensaven controlar, però que ara s’adonen no controlen. I quan aquesta situació es dona com ara passa, per no ajornar més aquests estat de coses, s’imposa consultar a la ciutadania, i fer-ho a partir de programes i de propostes clares que no deixin marge a l’ambigüitat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 d’octubre de 2014