Les declaracions de dissabte del candidat de CiU al Congrés de diputats, Josep Antoni Duran i Lleida, sobre els camperols andalusos i extremenys, han desencadenat una batalla político-dialèctica que per la proximitat de les eleccions s’està sobredimensionant. Des d’una banda i de l’altra de l’espectre polític, qui més qui menys s’apunta a la trifulga per  extreure’n rèdits electorals. De la picabaralla en sortiran debilitades les cada vegada més complexes relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, amb el rerefons d’una música sobradament coneguda: la d’un tracte fiscal injust que, al seu torn, s’utilitza per amagar altres qüestions nogensmenys punyents. No m’interessa fixar-me en el contingut literal de les declaracions de Duran i Lleida. Prefereixo referir-me a les seves conseqüències ja que amb raó o sense, no fan més que alimentar una cercle tancat d’acusacions mútues: dels uns per menystenir Catalunya i fomentar la catalanofòbia, dels altres per formular afirmacions efectistes que –com en aquest cas— fàcilment poden ser titllades d’andalofòbiques o d’extremafòbiques.

El resultat és damunt la taula. Retrets altisonants, més acusacions i reprovacions sens fi. No interessa aprofitar l’avinentesa per anar a fons d’un debat que busqui convèncer des de la raó. No pas des de la passió. D’aquí que sigui més fàcil optar per tensar la corda en una acció/reacció que condueix directament a la radicalització que només ha de beneficiar a uns extrems que veuen com se’ls ofereix una nova excusa per a fer-se més els ofesos i afegir adeptes a un embolica que fa fort en el qual tot hi cap, tot s’hi barreja i tot s’hi val.

No cal perdre temps en l’obvietat. Hi ha motius sobrats per denunciar el foment de la catalanofòbia per part d’alguns polítics i molt especialment des del Partido Popular (PP). Una formació, aquesta, que durant els darrers anys s’està distingint per la seva animadversió a tot el que pugui sonar a defensa del fet diferencial català, i això fins al punt de promoure campanyes en les que la mentida impera i el boicot als productes catalans hi sura, en un exercici de cinisme i d’hipocresia política digne de figurar en els anals de la perversitat. Quan es tracta d’anar contra Catalunya, des de les Espanyes tothom s’hi apunta. Contràriament, quan s’ofèn a Catalunya ningú, des de les mateixes Espanyes, surt en defensa seva i això, sigui dit de passada, és una qüestió que també ens hauríem de fer mirar. Per a més inri, els mateixos del PP que blasmen contra els drets nacionals de Catalunya –sense que els seus coreligionaris catalans s’atreveixin a dir-hi ni ase ni bèstia–, s’apunten al bombardeig per atacar Duran i Lleida pel fet d’haver-se ficat amb els andalusos… Estaria bé, senyora Camacho, que vostè sortís en defensa de Catalunya quan des de València, des d’Andalusia, des de qualsevol indret de la geografia espanyola, o des del seu partit mateix es fan afirmacions que ens van a la contra i que vostè sap que són mentida com, per exemple, la pretesa persecució de la qual –diuen– que l’idioma castellà és víctima a Catalunya.

Sigui com sigui, res no ha de justificar cap declaració mancada del més mínim respecte a qui sigui. Quan la corda es tensa s’aconsegueixen vots. Segur. Però pel camí del greuge com a argument primer, el què es fa és atemptar contra la intel•ligència de la ciutadania. Més quan, segons com vagin els resultats electorals, s’hauran d’oblidar urgentment  determinats discursos i promeses. I no cal anar massa lluny per trobar-ne un grapat de bons exemples.

Per Catalunya el màxim respecte. El mateix, però, que des de Catalunya es deu als pobles de la resta de l’Estat i per extensió als de la resta del món.

Publicat a Diari de Sabadell, el 13 d’octubre de 2011