Les declaracions de dissabte del candidat de CiU al Congrés de diputats, Josep Antoni Duran i Lleida, sobre els camperols andalusos i extremenys, han desencadenat una batalla político-dialèctica que per la proximitat de les eleccions s’està sobredimensionant. Des d’una banda i de l’altra de l’espectre polític, qui més qui menys s’apunta a la trifulga per extreure’n rèdits electorals. De la picabaralla en sortiran debilitades les cada vegada més complexes relacions entre Catalunya i la resta d’Espanya, amb el rerefons d’una música sobradament coneguda: la d’un tracte fiscal injust que, al seu torn, s’utilitza per amagar altres qüestions nogensmenys punyents. No m’interessa fixar-me en el contingut literal de les declaracions de Duran i Lleida. Prefereixo referir-me a les seves conseqüències ja que amb raó o sense, no fan més que alimentar una cercle tancat d’acusacions mútues: dels uns per menystenir Catalunya i fomentar la catalanofòbia, dels altres per formular afirmacions efectistes que –com en aquest cas— fàcilment poden ser titllades d’andalofòbiques o d’extremafòbiques.
El resultat és damunt la taula. Retrets altisonants, més acusacions i reprovacions sens fi. No interessa aprofitar l’avinentesa per anar a fons d’un debat que busqui convèncer des de la raó. No pas des de la passió. D’aquí que sigui més fàcil optar per tensar la corda en una acció/reacció que condueix directament a la radicalització que només ha de beneficiar a uns extrems que veuen com se’ls ofereix una nova excusa per a fer-se més els ofesos i afegir adeptes a un embolica que fa fort en el qual tot hi cap, tot s’hi barreja i tot s’hi val.
No cal perdre temps en l’obvietat. Hi ha motius sobrats per denunciar el foment de la catalanofòbia per part d’alguns polítics i molt especialment des del Partido Popular (PP). Una formació, aquesta, que durant els darrers anys s’està distingint per la seva animadversió a tot el que pugui sonar a defensa del fet diferencial català, i això fins al punt de promoure campanyes en les que la mentida impera i el boicot als productes catalans hi sura, en un exercici de cinisme i d’hipocresia política digne de figurar en els anals de la perversitat. Quan es tracta d’anar contra Catalunya, des de les Espanyes tothom s’hi apunta. Contràriament, quan s’ofèn a Catalunya ningú, des de les mateixes Espanyes, surt en defensa seva i això, sigui dit de passada, és una qüestió que també ens hauríem de fer mirar. Per a més inri, els mateixos del PP que blasmen contra els drets nacionals de Catalunya –sense que els seus coreligionaris catalans s’atreveixin a dir-hi ni ase ni bèstia–, s’apunten al bombardeig per atacar Duran i Lleida pel fet d’haver-se ficat amb els andalusos… Estaria bé, senyora Camacho, que vostè sortís en defensa de Catalunya quan des de València, des d’Andalusia, des de qualsevol indret de la geografia espanyola, o des del seu partit mateix es fan afirmacions que ens van a la contra i que vostè sap que són mentida com, per exemple, la pretesa persecució de la qual –diuen– que l’idioma castellà és víctima a Catalunya.
Sigui com sigui, res no ha de justificar cap declaració mancada del més mínim respecte a qui sigui. Quan la corda es tensa s’aconsegueixen vots. Segur. Però pel camí del greuge com a argument primer, el què es fa és atemptar contra la intel•ligència de la ciutadania. Més quan, segons com vagin els resultats electorals, s’hauran d’oblidar urgentment determinats discursos i promeses. I no cal anar massa lluny per trobar-ne un grapat de bons exemples.
Per Catalunya el màxim respecte. El mateix, però, que des de Catalunya es deu als pobles de la resta de l’Estat i per extensió als de la resta del món.
Publicat a Diari de Sabadell, el 13 d’octubre de 2011
El fet és que qualsevol tipus de subvencions al igual que amb els PER, s’haurien de controlar. Per què una Duquesa de Alba rep una subvenció pels seus terrenys?, per posar un exemple. El fet és que la persona humana i aquí vull afegir la picardia llatina, si pot rebre uns guanys extres, s’apunta on sigui. Com he dit aquí hem d’anar d’on surten els diners, com es valora i si hi ha algun control per parar el frau o l’abús. Els abusos els hem tingut a tot arreu, veiem la Sanitat per exemple. La gent va al metge per un mal de cap, va a urgències per la nit quan poden esperar a l’endemà per visitar el metge de capçalera, les baixes per depressió… i molts medicaments que, fent una vida sana, són innecessaris. En Duran ha ficat la pota, però la foto d’ell a l’Hotel Palace de Madrid ja fa pudor. El problema no és que estigui a l’Hotel Palace, el problema són els diners que els hi donen pels seus viatges i que, en lloc d’anar a un hotel més assequible i dir: “Tants diners no els vull”, s’els gasten. L’educació de responsabilitat, valors i respecta s’ha anat esfumant amb els anys.
Joan,
Només dir-te que, com sempre, has encertat amb el teu escrit. Per tant poca cosa a afegir. Però si que vull dir que ara, tots /es, els politics en general, sembla que juguin a veure qui la diu més grossa, i a vegades em passa que sento “vergüenza ajena”, com diuen en castellà. Pocs són els que se’n lliuren, i ja no vull ni pensar les coses que sentirem en campanya… Tot menys el què realment interessa al ciutadà, “programa i programa”.
No vull repetir altres consideracions, perquè l’escrit que ha fet l’amiga Imma, em sembla molt real. Són tantes i tantes les irregularitats i “despilfarros” que s’han donat en els ùltims anys, que ara no hi ha qui ho aturi.
Com em deien a casa meva: “tens un botó, i ja et vols fer un ‘trajo’.
N’hi ha hagut per a tots els gustos i de tots els colors, és clar que uns més que altres, segur!!! i d’altres formacions més petites, se’n lliuren una mica, potser perquè no han tingut ocasió d’estar a dalt de tot????
La llàstima i la pena, és que sempre rep el mateix. Ara ens faran una propaganda desmesurada, perquè alts càrrecs polítics no rebran la paga doble… i que no pateixin els funcionaris, ells sí!!! Però no diuen que els treballadoras de l’ensenyament, per exemple, que fa molt i molt de temps que no la rebem, només una part molt petita i poc significativa, és clar que no la treuen… si no la tenim!!!
Tot plegat “una olla de cols” i caldrà molt de seny per adreçar-ho. Gràcies.
A reveure.
Com sempre, tot molt ben explicat Joan, clar, concís i encertat. Només hi voldria afegir que en tot el procés electoral que ens cau a sobre, ens farem un tip de rebre fulletons. I més fulletons, alguns de ben gruixuts. No hi faltarà el paper de qualitat, molts colors i moltes fotografies. Ara, això sí, mentre tota aquesta colla de… es vesteixen de festa per veure qui ens ensarrona millor, més rebrà la sanitat i l’ensenyament. Perquè s’han de trencar el cap abans d’hora? les promeses són les promeses, però la realitat és molt diferent.
Dóna la sensació que tots ells els hi sembla que poder tenir la “la paella pel mànec” és el més important. Ara, quan l’han d’agafar, crema tant, que aguantar-la és impossible si no es deixa i s’agafa una manopla, el problema és que de moment ja s’ha deixat. La manopla no sempre es té a mà.
A tota aquesta colla que diuen que els votem perquè són el que ens trauran del forat i tothom podrà disposar altre vegada de feina, de bon sou, de pagues extres i del que el hi passi per la barretina, el dia de Nadal no els hi faltarà un bon “capó” a taula, mentre d’altres, s’hauran de menjar l’“escudella de la iaia” a base de col i patata i amb una mica de sort, la resta d’herbes del caldo perquè tingui bon gust!!!
No sóc coneixedor de les paraules de Duran i Lleida vers andalusos i extremenys però, coneixent-lo a ell, no crec que digués cap barbaritat.
Les postures dels coreligionaris del PP si que estan d’acord amb la seva filosofia. El PP és nazionalista espanyol i no pot admetre que existeixi cap altra nacionalitat. M’avergonyeix que hi hagi catalans dins de les files d’aquest partit clarament espanyolista i, a més a més, anticatalà.
Tens raó que els estirabots només beneficien els extremistes i fomenten el bullir l’olla.
El meu pare deia que els lladres tenen la cara molt dura. L’han de tenir per poder viure entre la gent honrada sense morir-se de vergonya. I ja sabem quins són els lladres en política.