Camí de La Salut, com cada dijous, reflexionava sobre l’obsessió lògica de Jordi Pujol per a refer la seva imatge –sobretot la política, però també la personal– just quan és a les portes del judici de corrupció que l’afecta. En aquest context cal interpretar l’obra que acaba d’aparèixer, transcrita per Vicenç Villatoro, en la qual el títol —Entre el dolor i l’esperança— ho diu pràcticament tot quant al contingut. Pujol, des de la seva confessió el juliol de 2014, sap que la història no el jutjarà amb benignitat. Però que això sigui així –o precisament perquè és així— no priva que estigui disposat a fer el què calgui per tal d’aconseguir que els historiadors el jutgin més pel què ell ha estat i representat políticament per a Catalunya, que no pas per la deixa de l’avi Florenci i les practiques corruptes que se n’han derivat i que tan pesen avui sobre ell i la seva família.
About The Author
Joan Brunet i Mauri
Periodista. Visc al sabadellenc barri de la Creu Alta. La lectura, la música i la conversa són les meves passions, i la bicicleta i el senderisme les meves aficions.
Related Posts
2 Comments
Leave a reply Cancel·la les respostes
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Subscriu-te al butlletí
Entrades recents
Comentaris recents
- Quirze Casablancas PASCUAL en Una decisió que no puc compartir…
- Joan Brunet i Mauri en Una decisió que no puc compartir…
- María-Teresa García Fochs en Una decisió que no puc compartir…
- María-Teresa García Fochs en L’ou de la serpent…
- Xime en Algunes notes d’urgència a l’entorn de la jornada d’ahir… I alguna cosa més!
He tingut l’oportunitat de llegir bona part del llibre-entrevista i és ben bé com ho descrius al teu post: un intent –desesperat– de netejar la seva imatge. El llibre, amb un títol propi d’encíclica papal, aporta per a mi poques novetats pel que fa al personatge, una personalitat molt influent durant més de vint anys, en termes històrics, tota una generació. Es el Pujol que es presenta amb humilitat franciscana i, al mateix temps, pontifica sobre el que li passa al món, a Europa, a Espanya i a Catalunya i el que hauria de passar al món, a Europa, Espanya i Catalunya per a que anessim bé. Demana perdó, però en cap moment diu que està disposat a fer amb la fortuna que va amagar al fisc. Es mostra preocupat per la família, però en cap moment (lógic, d’altra banda, cara al judici imminent) mostra penediment pels com a mínim estranys actes dels seus fills i la seva dona. Reivindica per damunt de tot el seu llegat, el que va fer per Catalunya des què era jovenet. Es nostra partidari del diàleg amb l’Estat (el seu peix al cove famos que ara sembla adoptar ERC). I té apartats curiosos uns i cínics altres, que comentarem quan ens veiem el proper dilluns. Salut.
Espero que la historia no el jutgi. Espero i desitjo que la historia es limiti a explicar els fets fil per randa, tan amplament i profunda com possible sigui.