La meva àvia deia que receptes tenia que per a ella no volia. És el que a tots ens passa en temps de dificultats. El cert és, però, que continuem immersos en una crisi que ben pocs imaginaven assoliria la duresa i la profunditat que presenta. Havíem gastat més del què teníem, i quan els eufèmics mercats decidirem que havíem de tornar a l’ordre que ells mateixos havien desordenat, feina començàrem a tenir per endreçar les nostres vides. Fa temps se’ns advertia que no podíem malbaratar recursos i que havíem d’implementar una nova cultura de l’aigua i de l’energia per ser sostenibles. Crèiem que només es tractava de bones paraules i no vàrem parar atenció en el fet que aquesta “nova” cultura sostenible havia estat norma feia tant sols unes dècades, quan gaudir de determinats serveis i nivells de benestar era un luxe reservat als rics. Clar que qui més qui menys, aspirava a ser com els que més tenien malgrat que la realitat acabava per imposar la seva raó i a la majoria de ciutadanes i ciutadans no els quedava més remei que aplicar el què ara s’anomenen mesures de contenció de la despesa i que llavors simplement eren normes de compliment obligat per poder arribar a finals de mes en un mínim de condicions.

Els anys no passen en va i per allò del creixement de l’economia i del consum, de mica en mica ens anàvem considerant més rics quan, de fet, el què estava passant és que érem una mica menys pobres del què abans havíem estat. L’èxit d’aquesta il•lusió calia atribuir-lo als poderosos, a les caixes i als bancs que deien confiar molt en nosaltres i que per això ens “deixaven” i ens “oferien” diners a dojo amb els que satisfer les nostres ànsies consumistes. I als creure’ns rics, vàrem somniar amb els beneficis que el mític Estat del benestar dels països nòrdics ens havien de comportar com a societat rica i plena que suposàvem ja érem. Clar que ningú no ens va explicar que ells, els nòrdics, havien bastit el seu model social a partir d’una imposició fiscal equitativa en funció de les rendes de cadascú; un model impositiu que es troba encara ben lluny del nostre. Tampoc no ens van dir que per algunes prestacions socials, allà regia el principi de copagament. Però clar, nosaltres, ingenus o potser vius com som, vàrem decidir apostar pel millor de cada casa. És a dir per gaudir de serveis de país ric a canvi d’una una pressió fiscal baixa. I això no quadra. No volíem sentir a parlar d’augment d’impostos ni de copagaments. Recorden el “sidral” que es va muntar quan la consellera Geli va insinuar la possibilitat d’instaurar l’euro sanitari per acte mèdic? Recorden el clam unànime que des de l’oposició es va aixecar quan el govern de Pasqual Maragall va establir el recàrrec d’un cèntim sanitari a cada litre de les diferents benzines?

I van arribar temps difícils. Clar que el govern de Catalunya, abans de decidir retallar traumàticament prestacions socials, hauria d’haver haver apostat per altres tipus de mesures com, per exemple, l’eficiència i eficàcia en els serveis, l’estalvi en el consum energètic públic i privat, la supressió de burocràcia innecessària… I per damunt hauria d’haver comunicat bé, practicar la coherència en el discurs i predicar amb l’exemple. Establir prioritats i dialogar per governar. No pas retallar sense cap mena de sentit, i és que posats a retallar, fins i tot s’han retallat impostos que gravaven als que més tenen. I aquí rau el quid de la qüestió en quant a qui suporta els efectes més punyents de la crisi que estem patint. Tot perquè el dilema continua estant centrat en què o bé paguen més els que més tenen o són com sempre els sectors socials més desemparats els que pateixen les conseqüències de les retallades. Decidir-se per una o altra opció és simplement una qüestió de principis… No ens equivoquem.

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 d’abril de 2011