Pot semblar un contrasentit, però no ho deu ser quan les enquestes sobre l’opinió que la tasca de govern de la Generalitat de Catalunya i la preferència de vot de cara a les eleccions autonòmiques del 28 de novembre apunten en sentit divergent. És a dir quan, d’una banda les enquestes valoren positivament la tasca desplegada pel govern de Catalunya els darrers anys –la feina feta com l’anomena el president Montilla–, i de l’altra pronostiquen el descens de les preferències de vot vers els partits del govern tripartit. Diverses deuen ser les raons que sustenten aquest estat d’opinió, aparentment contradictori, expressat per les persones enquestades. Una d’aquestes raons deu tenir a veure en la crisi econòmica, els efectes de la qual tendeix a castigar als polítics que es troben en l’exercici de responsabilitats de govern. Però això sol no explicaria el fenomen. En tot cas, del què de les enquestes es desprèn és que els opinants estableixen distància entre l’obra de govern del tripartit i el tripartit com a fórmula de govern. Un govern que a l’hora de la veritat tampoc no ha sabut capitalitzar –ni conjuntament ni per separat cadascun dels seus partits membres— els avenços aconseguits els darrers anys a Catalunya, especialment en els àmbits de les infraestructures, dels equipaments escolars i de salut, de les polítiques socials…
Una de les vessants en què el govern tripartit ha fallat més ha estat en matèria de política de comunicació, convençut potser que la ciutadania s’adonaria per ella mateixa de la feina feta. Però ja se sap que les coses a més de fer-les bé s’han de saber explicar. Per contra han brillat amb llum pròpia els desencontres que entre els partits del govern tripartit s’han produït i que l’oposició i alguns mitjans de comunicació han tingut cura d’ampliar. En aquest context s’explica com el president Montilla es va quedar pràcticament sol a l’hora de fer balanç de l’obra de govern en ocasió del final de legislatura i de convocatòria d’eleccions. Els seus socis, fins i tot llavors, es varen mostrar més engrescats en marcar distancies amb els socialistes com a partit que no pas interessats en sumar-se als èxits del govern com a tripartit. I quan són els mateixos partits governants els que exhibeixen el seu distanciament, la ciutadania tendeix a retirar-los la confiança. Certament tampoc no ha ajudat al Govern la sentència del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya i les conseqüències que d’aquesta sentència se’n han derivat per al debat polític, sense que des del Govern es fos capaç de promoure i conduir un diàleg amb els partits i amb la societat civil per sumar esforços i no pas per restar-ne. Precisament el diàleg que reclamava el Cercle d’Economia en un recent posicionament obert a moltes interpretacions, però pragmàtic en el seu fons, a l’exigir diàleg entre partits per “configurar una posició el més àmplia possible sobre quines han de ser les noves pautes que han de definir les relacions de Catalunya amb Espanya”. Unes relacions que dit sigui de passada estan força deteriorades per alguns errors estratègics propis però fonamentalment arran l’ofensiva que els darrers anys i sense escrúpols de cap mena, la dreta espanyola, amb algunes sorprenents aliances, ha adreçat contra Catalunya i contra les polítiques del seu govern.
La conclusió: tenim avui una ciutadania cívicament desmotivada i políticament desubicada. I quan això és així, el risc d’una baixa participació a les urnes creix. I creixen també les expectatives d’un vot que en moments d’incerteses prefereix acudir al recer que demagògicament alguns prometen i que ens poden retornar a majories absolutes que ja coneixem. Això abans de continuar apostant per un govern progressista i de coalició que, malgrat tot, haurà estat positiu per Catalunya tal com les enquestes ho confirmen.
Publicat a Diari de Sabadell, el 14 d’octubre de 2010
Crec que estem davant d’un dilema molt difícil de resoldre. No li sé veure l’entrellat, de fet, el té? La crisi que estem vivint es descomunal, dia darrera l’altre, es van sumant unes xifres esgarrifoses de parats, amb la conseqüent repercussió d’arribar a tenir d’abandonar casa seva i anar a viure sota un pont, com vulgarment es diu i com potser més d’un serà l’únic lloc que se’l hi oferirà per poder aixoplugar-se i intentar sobreviure.
Avui he sentit l’entrevista de TV3 que feia en Josep Cuní als responsables de la Creu Roja i de Càritas. ESTÀN DESBORDATS!!! Fa fredar pensar quin és i quin serà el futur que espera a tantes i tantes persones, tal i com molt bé deien, potser més d’un conegut de qualsevol de nosaltres, d’algun veí o de qui menys ens podem imaginar, la perspectiva clara que ara per ara només te al davant, és anar a recollir la bossa amb menjar que aquestes entitats, de moment, encara els hi poden oferir, gràcies a la donació voluntària i en molts casos anònima de qui en aquests moments encara la seva butxaca li permet.
Segons comentaven, hem arribat a l’extrem de que més d’un, a la nit, quant els supermercats han tancat portes, van a mirar que troben de les deixalles que els han sobrat aquell dia. És molt trist haver de veure’t “perdent la dignitat” per poder alimentar a la teva pròpia família, quan encara tens una edat suficient per tenir una bona feina i entrar un sou a casa com Déu mana.
Amb tot això em pregunto: hi ha algun partit polític que em mereixi confiança? M’ofereixen gaire per triar? TENIM UN CENTRE, TENIM UNA CONVIVÈNCIA, o només ens queda donar el vot “a recer”, procurant no equivocar-nos i tornar a caure en vicissituds malauradament massa conegudes, per molts de nosaltres?
Em segueixo preguntant, que m’ofereixen els polítics? El que tu dius Joan, desconfiança, desmotivació i DESUBICACIÓ.
En el meu cas, no cal llegir entre línees, si arribat el 28 de novembre ho segueixo veient tan ple de núvols foscos, tant ple d’hipocresia i falta de respecte entre uns i altres, no deixaré d’anar a les urnes, però sempre em queda el vot en blanc.
Ja som adults, Aladí fa molt temps que va apagar la seva llàntia meravellosa.
Mala peça al taler, com diuen a la meva terra!!!
Gemma