Capçalera unitària de la manifestació de la Diada de 1977. L’autor de la fotografia és Carlos Pérez de Rozas (pare)

Ho torno a escriure i no me’n cansaré de fer-ho les vegades que calgui: els fets polítics esdevinguts a Catalunya ara fa un any i durant la tardor no justifiquen que hi hagi persones preses preventivament ni fugides del país. Clar que amb el mateix grau de preocupació, constato les dificultats que ens caldrà superar per retornar al clima de diàleg polític per abordar també els problemes socials que com a col·lectivitat patim, alguns dels quals no semblen interessar en excés als nostres governants; problemes que incideixen en una baixa cohesió social basada més en els símbols (bandera, llaços, pertinença a determinats col·lectius…) que no pas en el desplegament de polítiques socials –amb ensenyament i sanitat al capdavant– i en els drets de les persones.

Fonamento aquesta meva percepció en les maneres antagòniques de viure i interpretar uns mateixos fets quan es tracta d’analitzar la situació per la qual el nostre país travessa. En les maneres antagòniques de valorar com s’entén i com es practica la democràcia que –això sí!–  tothom assegura defensar, a despit dels tics poc democràtics que en ocasions afloren, emparats en la dialèctica del significat de les paraules i dels conceptes jurídico-polítics. En pot ser un exemple el fet de posar l’accent en els evidents i injustificables excessos policials comesos l’1-O i tapar el què va passar al Parlament de Catalunya els dies 6 i 7 de setembre d’ara fa un any quan per part de la majoria es vulneraren els drets de les minories parlamentàries al manipular a conveniència –contra el criteri dels lletrats i sense voler escoltar al Consell de Garanties Estatutàries– el reglament de la Cambra, per imposar l’aprovació de dues les lleis transcendentals (la de transitorietat jurídica i la del referèndum), menystenint temps i debats i no comptant amb el suport d’una majoria parlamentària qualificada com és exigible en qualsevol estat social de dret a l’hora de canviar o modificar lleis fonamentals.

Constato també que en general es fan oïdes sordes a veus que des de l’independentisme i des del no independentisme fan tocs d’alerta i que mostren la seva preocupació per la situació enmig de la qual que estem vivint; veus que reclamen fer les coses de manera diferent de com s’estan fent per obtenir-ne –malparafrasejant Albert Einstein—  resultats diferents. Joan Cosculluela advertia dels riscos i de les conseqüències que dels acords del Parlament del 6 i 7 de setembre podien derivar-se. L’exconsellera Clara Ponsati feia notar el mes de juny d’enguany des de Londres que aquells dies (en referència als fets esdevinguts els mesos de setembre i octubre) “estàvem jugant al pòquer i anàvem de farol” i que calia “desemmascarar el partidisme” perquè assegurava era el que “ens ha portat a la derrota”. Fa dues setmanes, el republicà Joan Tardà insistia en el principi que sense una base social suficientment àmplia de la que ara com ara no es disposava –desmentint així les percepcions del president Quim Torra que assegurava ahir mateix tot el contrari–  no es podria consolidar la República. I el que era secretari de la Mesa del Parlament els dies 6 i 7 de setembre de 2017, Joan Josep Nuet, en sengles intervencions al ‘Més 324’ de TV-3, i a ‘El Món’ de RAC1, explicava fa una setmana que en aquells dies  regnaven a la Cambra i al Govern el desgovern i la improvisació.

Constato també, per obvi, que el marc polític existent ara fa un any a Catalunya i a l’Estat ha canviat, atès que els principals actors de llavors –els seus respectius presidents de govern–  ja no hi són. Una circumstància que per ella mateixa hauria de ser motiu suficient per coadjuvar al restabliment del clima de relació entre ambdós governs. És des del diàleg, de la negociació i del pacte que els desencontres poden trobar solució si ha voluntat política.  És des d’aquest punt de vista que seria desitjable deixar que la política treballés per recuperar l’espai que mai no hauria d’haver cedit, menys encara al poder judicial. No és tasca fàcil per l’Estat desescalar situacions pretèrites, per injustes que aquestes siguin. Però això no és motiu suficient perquè a l’independentisme i al no independentisme els correspongui prendre consciència que hora deu ser d’actuar de manera diferent de com fins ara s’ha fet. Josep Fontana, una de les ments més lúcides del país que dissortadament ens deixava aquest estiu, deia que “la independència es pot aconseguir o per la força o per la negociació”. I a ningú no pot escapar que el camí de la negociació acostuma a ser llarg i costerut, però que no per això es pot deixar de governar pel conjunt del país i avançar sota l’excusa fàcil i falsa de no disposar de camp suficient per a poder-ho fer.

Que tinguem una bona Diada!