Vagi per endavant que es vulgui o no, tard o d’hora els catalans ens haurem de pronunciar  en relació al model de gestió que per al nostre país volem. Dit això afegiré que, en qualsevol cas, aquest pronunciament en forma de Referèndum s’haurà de fer amb tots els reconeixements i garanties democràtiques si es vol que tingui tota la validesa als ulls de tothom.

Així doncs, a despit de la solemnitat enmig la qual es feu l’anunci de data i pregunta del Referèndum per part del govern de Catalunya acompanyat de la majoria parlamentària que li dóna suport, l’acte de divendres al Pati dels Tarongers va ser una escenificació més en aplicació de l’estratègia –legítima– que segueix el govern de Catalunya en un intent d’obligar al govern Rajoy a obrir vies de negociació. Si ens hi fixem, però, a la foto de divendres hi faltaven alguns dels actors que en d’altres ocasions havien fet costat al govern. Tanmateix, aquest anunci de data i pregunta arribava poques hores després que el Pacte Nacional pel Referèndum s’hagués reunit al Parlament i que en el decurs de la trobada s’hagués constatat que les actituds dels signants davant la possibilitat d’un Referèndum convocat unilateralment no eren coincidents. D’aquí que tampoc hi hagués espai possible per a la fotografia de família que el govern buscava.

Posats a reflexionar sobre la transcendència del moment polític que vivim, a les persones que volen votar i que ho volen fer amb totes les garanties democràtiques, se’ls plantegen un munt de dubtes que ara com ara, a cent dies i escaig de la cita, no tenen resposta. No fa massa dies, el president Carles Puigdemont enviava una carta informativa del procés a la Comissió de Venècia. En la carta, el president no hi demanava el suport explícit de la Comissió. No obstant això la Comissió va optar per respondre immediatament la missiva tot enumerant un punts a tenir en compte per tal que el Referèndum disposés de tots els avals i de tots el reconeixements democràtics. Així, la Comissió de Venècia, parlava, d’entre d’altres aspectes, de qualitat del debat democràtic, d’igualtat de condicions en la campanya prèvia al Referèndum, de claredat entorn les conseqüències de la votació o, allò que és el mateix, sobre què passaria l’endemà de la cita segons fos el resultat que emanés de les urnes.

Tanmateix, la Comissió de Venècia recordava a Puigdemont que entre la convocatòria del Referèndum (de moment només ha estat anunciat) i la seva data de celebració havia de transcórrer un temps raonable. Al·ludia també a la necessària neutralitat dels governants davant la pregunta plantejada, i apuntava que aquells polítics que volguessin fer campanya –fos en un sentit o en un altre– havien de deixar el càrrec públic que ocupaven. Aquesta, però, és una norma de comportament ètic lluny de la pràctica política habitual dels nostres governants. El funcionament d’una autoritat electoral independent que garantís el bon funcionament de les normes que han de regir pel Referèndum, era un altre dels punts que la Comissió de Venècia posava damunt la taula. Catalunya, com és sabut no té encara –a diferència d’altres comunitats autònomes–  Junta Electoral pròpia i això és atribuïble només al Parlament de Catalunya i a la seva incapacitat d’aprovar una llei pròpia i per aquesta mateixa raó estar sotmesa a la llei estatal en processos electorals.

Un darrer apunt. Es diu que això “va de democràcia”. No en dubto. Però el silenciament de l’oposició parlamentària (amb la recent reforma del reglament del Parlament), el no fer cas a les recomanacions del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya així com el secretisme amb el que es porten les lleis de transició jurídica, posen, com a mínim, algun dubte fonamentat sobre la qualitat democràtica del procés.

Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de juny de 2017