Ens trobem pràcticament a l’equador de la campanya que precedeix a les eleccions municipals del dia 22. Una campanya que presenta unes característiques que la fan notablement diferent a d’altres anteriors. Per què? Fonamentalment perquè aquesta campanya, per mor de la crisi, s’està desenvolupant enmig d’un clima polític i social enrarit, i segurament per això mateix el marc referencial d’aquesta campanya s’està movent entre dos espais comunicatius ben diferenciats i no sempre amb objectius coincidents. Des de l’estiu de 2008, la crisi econòmica està condicionant les nostres vides. En especial en el darrer any en què s’han evidenciat retallades en els pressupostos públics per a poder fer front a la reducció del dèficit que des d’Europa se’ns reclama i que té el seu origen en l’haver estirat més el braç que no pas la màniga amb el vist-i-plau de bancs i caixes. Unes retallades pressupostàries que se’ns han girat a la contra i que ens estan comportant sacrificis de tota mena. Els seus efectes pesen com una llosa fonamentalment damunt les persones i famílies que disposen de menys recursos i que coincideixen amb una de les borses del vot socialista. Tot plegat ha acabat per dibuixar el pitjor dels escenaris amb el qual el partit en el govern de l’Estat, el PSOE, podia imaginar per a unes eleccions que a Catalunya són municipals, però que en d’altres indrets de l’Estat coincideixen també amb les autonòmiques. Un escenari que s’ha complicat més pel fet que el principal competidor polític del PSOE, el PP, va decidir utilitzar tota la munició al seu abast –demagògia, veritats a mitges, política antiterrorista, populisme de baixa volada…–, per reforçar la seva estratègia d’erosionar al govern Zapatero i aconseguir uns resultats, el dia 22, que siguin la palanca amb la qual forçar el final de la legislatura que, al cap i a la fi és l’objectiu que els populars persegueixen des de fa temps.

Apuntava que l’actual campanya electoral es mou enmig de dos espais ben diferents. L’un és un espai global, comandat i condicionat pel discurs que més interessa a les estratègies electorals de cadascun dels dos grans partits. La del PP, basada en un únic i unívoc discurs: Rodríguez Zapatero i el PSOE són els únics responsables dels nostres mals i fins que no es produeixi el canvi de govern que ells estan convençuts es produirà, res no es pot fer ja per salvar al país de la crisi i d’ETA. La del PSOE, intentant transmetre a la ciutadania que el perill està en què la dreta torni a governar el país, i que les mesures que el govern socialista ha adoptat són les que calia per començar la recuperació econòmica que, asseguren, és imminent. Tant PP com PSOE estan pressionats per les urgències. Als populars els juguen a favor; als socialistes a la contra. Els uns convençuts que res ja no els ha de privar d’arribar de nou a La Moncloa; els altres amb l’esperança de que els resultats del dia 22 els siguin el menys adversos possibles i puguin redreçar la situació de cara a les eleccions generals…

I entre una trifulga i trifulga, poca rellevància acaba tenint l’altre espai comunicatiu que hauria d’estar preocupat per la problemàtica i pel finançament dels ajuntaments, la Ventafocs de les administracions espanyoles, i que malgrat tot tenen la responsabilitat del progrés i de la qualitat de vida que s’ha operat en les nostres ciutats. Els partits polítics que es presenten a elecció en cadascun dels municipis no ho tenen fàcil per fer sentir la seva veu, d’explicar-se i de connectar amb una ciutadania que, de moment, no se la veu massa mobilitzada. Els sabadellencs ens hem distingit per discernir perfectament entre les eleccions municipals, les autonòmiques i les estatals. Cal esperar que tampoc en aquesta ocasió ens quedem a casa i deixem d’anar a votar pel candidat o candidata que des del punt de vista de cadascú considerem que millor està servint als interessos de la ciutat.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de maig de 2011