Ha estat suficient que només transcorreguessin unes setmanes per adonar-nos que el 2016 no serà un any que ens deixarà indiferents. Molts són els interrogants i molts més els reptes, i poques, ben poques, les certeses, atesa la velocitat i la imprevisibilitat amb la que els fets s’esdevenen. ¿Qui ens havia de dir, fa només quinze dies, que a més d’un nou president del govern en la persona de Carles Puigdemont, es concretaria una altra de les moltes conseqüències o dels danys col·laterals que del procés se’n deriven? Un procés que, recordem-ho, va iniciar-se formalment el 2006 amb l’aprovació al Parlament de Catalunya del nou Estatut; que va prendre entitat el 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional (que rebaixava el què dos parlaments sobirans -l’espanyol i el català- havien acordat i que un referèndum havia sancionat); i que va consolidar-se amb la ‘consulta participativa’ del 9N de 2014. Un procés que unit a la repercussió de la crisi econòmica -amb els seus efectes negatius sobre les polítiques socials, que es troben en la mobilització dels ‘indignats’ del 15-M- ens ha portat també un canvi radical del mapa polític que fins fa solament un lustre regia a Catalunya. Si mirem enrere, observarem que en ben pocs anys han emergit noves formacions polítiques i amb elles nous lideratges. Mentre, en el camí, quedaran les restes  dels danys causats en la majoria de formacions polítiques catalanes, tant quant a la militància com als lideratges.

L’últim capítol, que no pas el darrer d’aquests canvis, s’escrivia fa just una setmana quan, inesperadament i fatalment, coincidien les dimissions de dos polítics catalans que semblava sortirien indemnes de les turbulències dels temps. M’estic referint al president estat de la Generalitat de Catalunya Artur Mas, i al defensor per excel·lència de la ‘tercera via’, Josep-Antoni Duran i Lleida. Dos vells ‘amics’ polítics que van separar-se fa uns mesos, atesa la  manera diferent que tenien d’entendre com acarar el futur del país. i que ara, ironies del destí, es veien units en la seva dissort per la necessitat de fer un ‘pas al costat’ l’un, i un ‘pas enrere’ l’altra.

Sabem que la política fa estranys companys de viatge, de la mateixa manera que sabem que en política el ‘no’ absolut és el pas immediat del ‘sí’ sense condicions. Mas i Duran han emprés el camí de la retirada, malgrat Mas tingui la voluntat de tornar a un primeríssim pla a no trigar… Però sabem també que la política és ben poc agraïda i que l’oblit massa urgent. ¿Qui es recorda, d’entre d‘altres, d’Alicia Sánchez-Camacho, de Joan Herrera, de Pere Navarro, de David Fernàndez, o de Xavier Trias? L’experiència i la història ens demostra que quan algú és substituït al capdavant d’una entitat, d’una institució o d’una corporació, es molt difícil que passat un temps hi pugui retornar.

L’escenari polític de Catalunya, en el que els actors són diferents als que abans eren i en el que les formacions polítiques -les velles, però també les noves- estan sotmeses als efectes voraginosos que els temps imposen, no pot ser analitzat sense tenir en compte què està passant a Madrid, amb un Rajoy en risc de quedar apartat de la presidència del Govern. Sense Mas i sense Rajoy, és evident que les relacions entre els governs de l’Estat i el de Catalunya podrien donar un tomb. I si això passés, per endavant tindríem un període de com a mínim 18 mesos durant el qual es disposaria de l’oportunitat de redreçar una no-relació entre governs que a ningú no beneficia. El dubte és, però, saber si arribat el cas, des de Madrid se sabrà estar a l’alçada de les circumstàncies i entendre que el problema de l’Estat no és Catalunya sinó que ho és la concepció patrimonial i centralista que des de la ‘meseta’ se’n té.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de gener de 2016