El moviment dels Indignats o del 15-M comença a fer història des del moment que monopolitza el debat públic a partir del clam legítim que adrecen fonamentalment a líders i partits polítics pels quals no se senten representats. Diumenge passat, després d’uns dies atzarosos arran els dissortats fets esdevinguts al Parc de la Ciutadella, el moviment  mobilitzava un nombre important de persones que són les que van prendre part en les manifestacions que van recórrer els carrers de Barcelona i els d’altres ciutats catalanes i de la resta de l’Estat. Les cròniques mediàtiques de la jornada destacaven el to festiu i la manca d’incidents de la marxa, després que s’haguessin expressat temors a què no fos així i que els Indignats prenguessin també mesures per evitar-los. He escrit que pràcticament totes les cròniques de la jornada varen coincidir amb aquesta percepció, ja que des dels mitjans de comunicació més dretans i conservadors de l’Estat es continuava apostant per la desacreditació del moviment en un exercici continuat d’hipocresia política. Com que a aquests mitjans de comunicació els varen fallar els arguments d’un pretès incivisme i comportament violent dels Indignats, a la vista de l’evolució dels fets ara opten per posar en dubte la seva representativitat sota el precari i discutible argument de que el nombre de manifestants al carrer el cap de setmana passat va ser molt inferior al nombre de votants que varen acudir a les urnes el 22-M.

Sigui com sigui, el moviment 15-M o dels Indignats que es va desencadenar fa cinc setmanes a Madrid i a Barcelona, està demostrant a bastament el seu caràcter pacífic, la seva capacitat de mobilització i d’organització. I això segurament pel fet que es tracta d’un moviment que ha connectat fàcilment amb el clam de protesta silenciosa que nia a la societat i de descontentament envers els partits polítics i els seus líders. Consideren que no fan tot el què haurien de fer, que s’han acomodat a la situació de crisi fins el punt d’haver cedit al furor dels mercats. Un clam que ara com ara s’ha demostrat és el mínim comú denominador que uneix les moltes sensibilitats i posicionaments ideològics que es troben en el sí i a fora del moviment del 15-M. Tanmateix, el risc amb el qual els Indignats s’enfronten, és el de no ser capaços de donar contingut al seu moviment per passar de l’”indigneu-vos” d’Stéphane Hessel que va inspirar el moviment, al “comprometeu-vos” del mateix autor que hauria d’inspirar el seu futur. Amb “Comprometeu-vos” Hessel –que als seus 93 anys s’ha convertit en un oracle per al canvi— no fa altra cosa que emplaçar als indignats perquè donin un pas endavant i fixin les seves idees en missatges i propostes concretes per ser defensades democràticament. Va ser Albert Eisntein qui va dir també que “si vols obtenir resultats diferents, has de fer coses diferents”. En unes altres paraules, per tal que el moviment dels Indignats no s’esgoti en ell mateix, ha de dotar-se d’una estratègia i d’una mínima organització que sigui capaç d’estructurar i canalitzar el debat que de servir per posar damunt la taula propostes de canvi i de transformació que al seu torn interpel•lin a la societat, als partits i als líders polítics.

El repte no és fàcil perquè no s’hauria de posar mai en un mateix sac la crítica als partits polítics, i a les institucions democràtiques que ens representen. Tampoc els mecanismes pels quals aquestes institucions es regeixen. I si les lleis, les normes, i els reglaments no ens satisfan, caldrà canviar-les. Però abans calen propostes i cal que la ciutadania empenyi. És responsabilitat de tots fer-nos amb més democràcia, amb més proximitat entre ciutadania i política. I molt bé està que el 15-M lideri aquest objectiu que en cap cas no ha de ser exclusiu d’ells mateixos sinó que s’ha d’obrir a la participació.

Publicat a Diari de Sabadell, el 23 de juny de 2011