La meva àvia, quan jo era petit, em recordava sovint que no era signe de bona educació anar de convidat a casa d’algun familiar, amic o conegut i oblidar-se de donar les gràcies per la invitació rebuda o queixar-se per quelcom que no t’acabés de plaure en relació a la casa que es visitava. Que en conseqüència, era mostra de bona educació, i sobretot de respecte, comportar-se com corresponia i no vulnerar les normes més elementals de convivència i de bons costums… Pensava en aquests sempre savis consells de la meva àvia quan dissabte passat escoltava –he de confessar que amb un cert astorament– les declaracions que Benet XVI va fer durant el vol que des de Roma el traslladava a Galícia per complir amb el ritus, com a pelegrí, de visitar la tomba de l’apòstol Sant Jaume, i com a pas previ al seu posterior desplaçament a Barcelona per dedicar el temple de Sagrada Família. Unes declaracions, les de Benet XVI, en les que es mostrava crític envers Espanya, un país que després de qualificar-lo d’“originari de la fe” assegurava es veia envaït darrerament per un “un laïcisme, un anticlericalisme, un secularisme fort i agressiu” que al pontífex li rememoraven els corrents anticlericals que en anys pretèrits (referint-se a temps de la II República) havien recorregut Espanya de nord a sud i d’est a oest. Just en acabar d’escoltar aquestes declaracions de Benet XVI, també em va venir a la memòria un dels lemes escollits pel pontífex a l’inici del seu papat, Cooperatores Veritatis (és a dir el de col•laboradors de la veritat), elegit per entendre que veritat, llibertat i justícia es troben en la base mateixa del sentit que havia de tenir l’Església catòlica avui.
Al marge del què cadascú pugui opinar en relació a la visita de Benet XVI, les declaracions del Papa davant els periodistes han de qualificar-se necessàriament de poc oportunes. Si més no perquè aquesta no era la millor manera de presentar-se davant un país en el qual la constitució estableix que “cap confessió tindrà caràcter estatal”, i malgrat això, l’Església catòlica continua gaudint aquí d’un alt favoritisme. No és, només faltaria, el mateix favoritisme que es dispensava a l’Església durant els anys del nacional-catolicisme, però favoritisme al cap i a la fi. Precisament per això caldria recordar a Benet XVI que l’Església dels anys als quals ell feia referència en les seves declaracions, estava alineada al costat dels règims totalitaris existents a Europa i que a Espanya vàrem haver de patir durant quaranta anys sense que l’Església catòlica oficial denunciés cap dels excessos que la dictadura del general Franco va comportar. De sobres sabem que, sortosament, ni l’Església catòlica és avui com la de llavors, ni tampoc aquest país no és el que llavors era…
La fe i la modernitat poden conviure sempre i quan el respecte, la veritat, la llibertat i la justícia prevalguin per damunt de qualsevol altra consideració. I perquè això sigui possible, avui més que mai, recobra renovada importància el principi recollit pels evangelis que parla de donar a Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar. Sota aquesta premissa i també la d’interpretar els signes dels temps s’ha d’articular la relació entre Església i Estat i deixar que l’Estat faci la seva feina –d’acord amb la voluntat majoritària de la ciutadania–, i que l’església compleixi amb la seva missió espiritual i evangelitzadora. Mentre no sigui així i l’Església catòlica oficial consideri que té dret a intervenir en qüestions que només tenen a veure amb el desenvolupament de l’Estat Social de Dret del qual ens hem dotat, el conflicte continuarà. Més quan una organització jeràrquica com l’Església, no és donada a acceptar precisament cap de les crítiques que des dels seus sectors més progressistes se li adrecen. Possiblement sigui aquesta també la causa que la visita de Benet XVI a Galícia i a Catalunya no mobilitzés a la quantitat de persones que s’esperava. I aquest fet deu respondre a alguna raó que també algú hauria de valorar…
Publicat a Diari de Sabadell, el 11 de novembre de 2010
La teva àvia tenia raó. Aquest senyor es pensa que allà on va, el tracte és el del senyor feudal envers els seus vasalls.
Cal recordar que Franco entrava a les esglésies “bajo palio” i que per TV sortia aquells capellans a adoctrinar-nos, –es deia Martinez Campos?–, i a dir-nos que estàvem condemnats, perquè érem uns descreguts.
Sort que hi ha una altra església compromesa amb la gent que no té res i que si que mereixen el meu respecte, encara que no comparteixi la seva fe.
Quin rotllo m’ha sortit, no?
Encertat el teu comentari sobre les declaracions de Benet XVI sobre el laicisme a Espanya. És evident que són una falta de tacte (o de respecte) al país que et convida, però el que és més greu, com apuntes, és que no ajusten a la veritat. Com pot el Papa cometre un error d’aquesta envergadura? Per desconeixement, imputable a ell i imputable a les persones que l’assesoren. En el cas de la jerarquia eclesiàstica ens trobem sempre amb el mateix problema, com és una instituició tancada i habituada al oscurantisme, mai no es pot saber quin és l’origen i la causa de les opinions o de les decisions que es puguin prendre en un moment determinat. Al escoltar-les, vaig pensar que la mà negre d’aquells que alimenten la confrontació política a Espanya, en relació a les decisions que legítimament pren el Govern, seguia actuant. Personalitzem-ho en qui volguem (Rouco, Cañizares, Domingo….), però d’una vegada per sempre se li hauria d’exigir a la jerarquia eclesiàstica que es comperti amb rigor, que no falsegi la veritat i, sobretot, que no perdi el respecte d’aquells que per culpa d’aquella església que va donar suport al dictador van ser indegudament represaliats. Per cert, una església i una jerarquia que encara no ha demanat perdó per el suport a aquells que s’oposaven al dret a una vida digne que té qualsevol ciutadà, ciutadans honestos que creien (i creuen) en la llibertat i el respecte a les persones.
Molt bé, Joan, veig que vas mamar molta religió… però com molts de nosaltres. I ara? on som la majoria? S’ha plantejat això aquesta església oficial? No se n’adona? Que no tenen sociòlegs, antropòlegs, psciòlegs i tots els “òlegs” que existeixen a dins de l’església oficial (em nego a escriure-ho amb majúscules) per adonar-se que no el camí per on va no dóna massa fruit? No són capaços d’entendre que aquesta inadaptació a l’evolució del pensament i d’alinear-se amb les doctrines i els règims polítics autoritaris i dictatorials, fins i tot, són la causa de la pèrdua de la fe d’un munt de gent, que molts capellans hagin penjat la sotana (bé ja no en duien)…? Que no s’adonen que els seminaris d’aquí es buiden, que l’autèntica Església (aquesta sí, amb majúscules) és la que s’organitza en comunitats de creients, properes als valors revolucionaris del cristianisme, tant aquí, a Occident, com al costat dels més necessitats als països pobres? Doncs no, no se n’adonen. Perquè aquesta Església també “passa” de la jerarquia retrògada i autoritària que governa des de Roma.
Tenen el que es mereixen…. así les luce la púrpura y a ti te encontré en la calle.
De fet, per no ser creient, mira com encara em queda un poc del que van sembrar.
La teva àvia, com la del Serrat, sabia el que es deia.
La religió com la política és qüestió de creure o no, de practicar-la o no, però vulguis o no vulguis, ens veiem influenciats uns i altres.
Quan penso en el que es diu de Sant Francesc d’Assís i en la seva manera de viure la fe amb senzillesa i humilitat i veig el papa, els cardenals i el bisbes vivint com a comtes feudals… Conec capellans que encara fan el què cal per mantenir la fe de la gent i ajuden al necessitat… I a l’altre plat veiem els escàndols provocats per pederastes amb sotana.
M’agrada el teu escrit. Trobo que estàs molt encertat.