Lapsus

Sabíem de polítics amb una forta component histriònica i que, per aquesta mateixa raó, no acabaven mai de representar correctament el paper que els corresponia en l’escenari de la política. Però que això sabéssim no hauria de servir d’excusa per justificar l’excés d’histrionisme quan s’ha de fer front a la realitat d’assegurar una cosa mentre se’n pensa una altra de ben diferent; una situació, aquesta darrera, que en ocasions provoca que el polític de torn perdi els papers, inclús en relació a qüestions que tenen a veure amb els fonaments ideològics sobre els quals l’hipotètic polític teòricament se sustenta. D’aquesta manera, i malgrat no voler posar el dit en la nafra més del què toca, no ens pot deixar de sorprendre que hagi estat el polític que fa un any llançava anatemes contra formacions polítiques –i alguna autonomia– sota l’acusació de què estaven fomentant el “trencament Espanya” i que s’aprofitava de la festa estatal del 12 d’octubre per fer una crida sensiblera a la ciutadania per tal que mostrés la seva espanyolitat, el mateix que fa uns dies, a A Coruña, se li escapés –això sí, “en la intimitat”– que haver d’assistir a la desfilada de les Forces Armades era un “coñazo”. Diuen els castellans que “por la boca muere el pez”. El lapsus permetia visualitzar la contradicció –en aquest cas de Mariano Rajoy–, que en ocasions assalta als polítics i que els fa jugar cartes en les quals qui sap ni no confien gaire.

Els pronòstics apocalíptics sobre la unitat d’Espanya que el PP i Mariano Rajoy llançaven ara fa un any arran l’aprovació de l’Estatut de Catalunya no s’han acomplert. Tal vegada perquè aquests pronòstics residien més en el terreny de la imaginació que no pas en el de la realitat. L’”España se rompe” no va tenir més futur que el d’animar a uns quants a envoltar-se i apropiar-se de banderes i d’altres símbols de l’Estat, en un discurs que es pretenia més contra d’algú que no pas a favor de res. I, vist com ens ha anat tot plegat (darreres eleccions incloses), l’amor excels envers la concepció de l’Espanya única i indivisible que el PP reclamava fos defensada en ocasió de la festa estatal i del dia de les Forces Armades d’ara fa un any, tampoc no ha tingut massa recorregut. Haurà estat suficient un senzill micròfon obert i un comentari fet a cau d’orella a un col•lega de partit en un saló d’actes gallec per situar les coses al seu lloc. Davant la patinada-lapsus de Rajoy, hauria estat preferible que hagués demanat excuses abans d’apostar per assegurar que tot plegat es tractava d’un simple comentari sense cap més importància. I confesso que podria arribar a estar d’acord amb què l’expressió de Rajoy no mereixeria més comentaris…

Entendran, però, els meus lectors que no vulgui ni pensar que hauria passat –què no ha passat ja!– quan a algun personatge de la vida política catalana se li ha escapat algun nyap, ja sigui en forma de comentari o de gest no degudament pensat. En aquests casos, els populars han estat els primers d’animar campanyes de descrèdit contra el polític protagonista del nyap i la seva formació política i, encara, han anat més enllà donant vida a campanyes contra la compra de productes manufacturats a Catalunya. Cal posar exemples?

El PP continua entestat en voler mostrar la cara que més agrada als espanyolistes i no s’adonen que si volen tornar al govern de l’Estat precisen de suports electorals que ara no tenen i que difícilment tindran si no canvien d’actitud. I així es va constatant que de la mateixa manera que Aznar no va saber articular una dreta moderna, tampoc Rajoy està a l’alçada de les circumstàncies. A aquest pas, Zapatero ho tindrà fàcil a l’hora de repetir –ell o els seus– victòries electorals futures. Continuem enmig del problema: si es vol una Espanya moderna i oberta al món, cal una dreta que es presenti davant la ciutadania com una força política alternativa de govern, disposada a apostar més per allò que suma que no pas continuar alimentant dimonis ancestrals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’octubre de 2008