burros.jpg

Dilluns ens despertàvem amb la notícia que Ekin, l’aparell polític del qual ETA es valia per comandar l’esquerra abertzale, desapareixia. Segons els portaveus d’aquesta facció vinculada a ETA, els motius de la desaparició calia buscar-los en les seqüeles de les sovintejades detencions de dirigents d’ETA que havien “portat l’organització a un autèntic col•lapse”… La notícia era una altra prova de què l’organització terrorista està acorralada i que cada vegada compta amb menys possibilitats de refer-se i de continuar exercint el control sobre l’esquerra abertzale. Una esquerra que per la seva part s’està adonant que els temps han  canviat i que hora deu ser de canviar d’estratègies i de redreçar les regnes polítiques del conglomerat d’organitzacions polítiques i socials que es mouen al voltant del Moviment d’Alliberament Nacional Basc. Aquesta informació que ens parla de la debilitat d’ETA contrasta amb l’opinió del que fou president del govern, José Ma. Aznar, quan assegura que “estem assistint al retorn d’ETA a les institucions”. Per cert, convé recordar novament que Aznar va ser el mandatari que en exercici de la presidència del govern, es va referir a la banda terrorista com a Moviment d’Alliberament Nacional Basc amb la mateixa tranquil•litat i prepotència amb la que assegurava que parlava català en la intimitat.

No haurien de tenir més rellevància aquestes declaracions extemporànies d’Aznar. Ens hi té acostumats i formen part del seu peculiar estil d’entendre la política i la lleialtat institucional que se suposa que un expresident ha de tenir envers el govern del seu país. Una lleialtat que en el cas d’Aznar brilla per la seva absència. Potser perquè continua sentint-se com un  baluart del que ell considera que són les essències pàtries. Per Aznar tot anava bé quan governava, de la mateixa manera que tot va començar a tambalejar quan va deixar el govern l’any 2004 després d’unes eleccions que van seguir a l’atemptat de l’11-M l’autoria del qual, encara a hores d’ara, Aznar atribueix a ETA. En aquesta peculiar visió de les coses que passen, no poden sorprendre tampoc altres declaracions de l’expresident com les que va fer afirmant que la única bombolla que Espanya ha patit els darrers anys és la socialista que “inflada a base de demagògia, de populisme, de suposats drets que no són, de fals pacifisme, de molt sectarisme i d’un inesgotable ànim d’exclusió de l’adversari polític”. Uf! Impossible dir més en tan poc espai.

Tothom té dret a interpretar les coses a la seva manera. Però, com diuen els castellans, “por la boca muere el pez”. I si per José Ma. Aznar els darrers han estat “anys de demolició” amb una situació “conseqüència del mal govern que va arribar [a La Moncloa] amb l’agenda de trencar amb tot el què abans s’havia fet”, millor serà que s’ho faci mirar. És en qualsevol cas una opinió que com moltes de les que Aznar i la dreta defensen, es fonamenta més en el desig i en la rancúnia que no pas en els fets. I és que si les coses fossin com Aznar assegura que són, la situació per la qual travessa Europa no seria pas la que és. Que ho pregunti sinó als ajuntaments, que al cap i a la fi són les institucions que acabaran pagant una factura elevada per la crisi arran la disminució d’ingressos que pateixen. Una disminució que va començar l’any 2002, quan el govern que presidia Aznar va suprimir l’Impost sobre Activitats Econòmiques. Clar que eren altres temps. Dies de vaques grasses, de negocis immobiliaris a dojo i de “pelotazos” sense fi. I d’això sí que en deuen saber força alguns dels més preuats amics d’Aznar

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de juliol de 2011