No es tracta d’analitzar ara si la proposta que el president Mas va fer fa una setmana davant un auditori fidel al Fòrum Barcelona és o no és la més convenient. I això simplement perquè al president Mas l’hi assisteix –només faltaria!- tot el dret a manifestar allò que ell creu i pensa que és el millor per a Catalunya. És, tanmateix, el mateix dret que assisteix a qualsevol altra persona o grup social o polític a expressar la seva visió quant al què considera és el més convenient per a la gent del nostre país. A partir d’aquest axioma, ha de ser bo que les propostes que es vulguin i es puguin formular es posin damunt la taula per a ser debatudes en igualtat de condicions. En conseqüència cal entendre que en el debat entorn les idees, no hi poden tenir cabuda les ‘no propostes’, és a dir la negació d’ofici a tot allò que el contrari argumenti.

I és el cas que el ‘no’ –que les ‘no propostes’-, continua essent l’actitud que exhibeix el president del govern espanyol quant als posicionaments que des de Catalunya es formulen, i especialment quant al pla sobiranista del president Mas. Una actitud, la de Rajoy, que va mantenir-se inalterable dissabte passat en l’acte organitzat pel Partit Popular a Barcelona; acte del que alguns esperaven, il·lusament, que el president del govern espanyol fes l’ullet que permetés pensar que es podia obrir la possibilitat d’un procés de negociació política entre Catalunya i Espanya. Feia només uns pocs dies que després del 9N, i des de les antípodes geogràfiques i ideològiques, Rajoy reconegués davant els mitjans de comunicació que l’acompanyaven, que potser no s’havia explicat prou bé en relació a la visió i plans que ell tenia per a Catalunya, i que per això aprofitaria una propera visita que tenia programada Barcelona per explicar-se millor. Però res de res… Rajoy vingué, marxà, i tot continua igual que fins ara havia estat…

Rajoy i la seva cohort es podien haver estalviat perfectament el viatge llampec que varen fer a Barcelona per cloure un acte de partit, i per proclamar davant dels seus que el pla del president Mas no portava a enlloc, sense que, com sempre, proposés cap mena d’alternativa… I malgrat no sigui ara el moment de discernir si el pla de Mas porta o no a enlloc, és, es vulgui o no, un pla. És a dir una proposta a prendre en consideració al costat d’altres que hauran de avaluades per la ciutadania a través de les urnes, en una convocatòria d’eleccions autonòmiques que no s’hauria d’ajornar per massa temps més. El país -Catalunya, però també Espanya- es troba enrocat arran el debat sobiranista. Mentre, sembla que ens ‘oblidem’ de com el país està econòmicament, i sobretot socialment parlant, i de si des del govern de Catalunya es fa quelcom més que discursos i actes escenogràfics per lluitar contra el frau i la corrupció, per establir millors condicions per a la indústria, per fomentar la creació de llocs de treball, per acarar els greus desajustaments socials que tan perillosament s’estan instal·lant en la nostra societat…

Podem discutir si el pla que proposa Mas és viable o no. Però el què no pot ser discutible, ni -com diuen els castellans- ‘de recibo’, que per tota resposta a la seva proposta, el president espanyol es limiti a repetir enfadosament allò que sobradament sabem. El fons de la qüestió és que Mas té un pla, al que Rajoy només hi contraposa el ‘no’ a tot. I aquest és el desideràtum. Davant això s’imposa saber què en pensa de tot plegat la ciutadania. Dit d’una altra manera: s’imposa no ajornar més la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques que hauran de permetre conèixer què i com pensen no només el president Mas, sinó també cadascuna de les forces polítiques presents a Catalunya. A la ciutadania ens convé saber no només quin futur ‘estatus’ polític propugna cada partit per Catalunya, sinó també quin és el model político-econòmico-social que proposen. I a partir d’aquest coneixement que reclamem, decidir…

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de desembre de 2014