Tots els indicis apunten cap una propera sentència del Tribunal Constitucional quant als recursos d’inconstitucionalitat presentats ara fa pràcticament tres anys pel Partit Popular i pel Defensor del Poble fonamentalment. No cal abundar en el contingut de les declaracions de preocupació que aquests dies s’estan escoltant cas que es produís una sentència que revoqués articles de l’Estatut de Catalunya. Si val la pena, en qualsevol cas, posar l’accent en l’actitud ferma del president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, avisant de les conseqüències d’una possible resolució de l’alt tribunal que no respecti l’articulat de l’Estatut de 2006. Una actitud, la del president, que sigui dit de passada és de les més bel•ligerants que políticament s’han donat des del govern de Catalunya en defensa dels nostres drets nacionals.

No em repetiré amb arguments que de sobres coneixem. En tot cas insistiré en el fet que després de tres anys d’Estatut res d’allò que els agorers havien pronosticat s’ha esdevingut. Ni Espanya s’ha trencat ni a Catalunya s’atempta contra els drets de ningú ni s’obliga a ningú parlar un idioma concret. La normalitat és més que evident en tots els ordres i sentits, malgrat pesi a algú. I ho és tant que fins i tot allò que s’havia profetitzat era impossible, és avui una realitat inqüestionable: que el president del govern de la Generalitat de Catalunya sigui un ciutadà català no nascut a Catalunya. Sigui com sigui val la pena insistir en les conseqüències que comportaria la revocació d’articles de l’Estatut. I això perquè de la sentència se’n podrien derivar efectes que, pretesament, es volien combatre amb la presentació dels recursos d’inconstitucionalitat. Com apuntaven fa pocs dies Santiago Carrillo i Javier Pérez Royo, la no acceptació per part del Tribunal Constitucional del contingut de l’Estatut, del pacte establert entre els representants legítims de la sobirania popular –els parlaments de l’Estat i de Catalunya–, conduiria a una radicalització de la societat catalana al no entendre com el què es va acordar pels parlaments i es va refrendar per la ciutadania, és menystingut per un Tribunal Constitucional que està més que amortitzat. No endebades, la seva actual composició respon al mapa polític que es donava fa uns anys, quan el PP disposava de majoria absoluta. Per contra, el pacte que amb l’aprovació de l’Estatut del 2006 s’establia entre Catalunya i la resta d’Espanya, ho va ser amb una composició parlamentària marcadament progressista.

Les paradoxes de la situació són diverses: d’una banda, que el què el PP no va aconseguir per via parlamentària (parar l’Estatut de Catalunya per evitar que, segons ells, Espanya es trenqués) ho assolís ara per la via d’un Tribunal Constitucional que fa temps hauria d’haver estat renovat. De l’altra, que aquells articles de l’Estatut de Catalunya que poguessin ser revocats per l’Alt Tribunal, afectarien també a altres Estatuts que foren aprovats posteriorment amb el suport del PP i amb articles pràcticament calcats als que els populars van recórrer de l’Estatut de Catalunya. Viure per a veure!

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de novembre de 2009