Feia temps que no en sabia res. La darrera vegada que ens vàrem veure va ser a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) quan l’encapçalava Vicenç Villatoro i ella lluitava contra el càncer, la malaltia que ahir ens la va prendre. En aquella ocasió ens vàrem posar al corrent de les nostres respectives trifulgues –com ho havíem fet esporàdicament telefònicament–, i vàrem quedar que ens tornaríem a veure amb més calma. Dissortadament ja no serà possible. La notícia de la seva mort em va desencadenar un allau de records que, desordenats, tenia amuntegats en un dels recons de les prestatgeries de la meva memòria. Ens vàrem conèixer quan ella treballava a Catalunya Ràdio i jo ho feia a l’Ajuntament de Sabadell. Llavors no podíem imaginar que només uns pocs mesos després, coincidiríem en un espai comú de treball, malgrat que ella i jo treballéssim per a dues institucions diferents. Ella s’acabava d’incorporar al Servei de Premsa de la Generalitat de Catalunya a les ordres de l’Eva Algarra –també prematurament desapareguda fa ja un munt d’anys–, i jo m’incorporava a la Diputació de Barcelona amb la responsabilitat de dirigir-ne el seu Servei de Premsa. Eren anys en què ambdues institucions compartien seu al Palau de la Generalitat de Catalunya de la plaça de Sant Jaume. Per allò de la manca d’espais, els nostres respectius serveis de premsa s’havien repartit els despatxos que hi havia en una de les plantes del palau situada a tocar del Saló de Sant Jordi i que donava a la galeria gòtica. La convivència entre algunes persones d’ambdós serveis no era la millor, i els petits conflictes –fonamentalment derivats de l’ús dels equipaments que compartíem–, sovintejaven. Van ser precisament aquests petits conflictes els que van fer que entre la Núria i jo s’establís una complicitat creixent que ens va permetre anar resolen els desencontres sense més conseqüències; una complicitat que es va mantenir intacte mentre la Diputació de Barcelona continuà compartint seu amb la Generalitat de Catalunya. Després, a partir del 23 d’abril de 1986 en què la Diputació es traslladà a la seva actual ubicació a la Rambla de Catalunya cantonada Diagonal, els nostres encontres es van espaiar, i pràcticament es limitaven a algunes trucades telefòniques i a encontres puntuals en ocasió d’actes en els que ella i jo assistíem.

La Núria era una persona de tracte fàcil i lleial. I la lleialtat és una de les virtuts que més he valorat. I encara més en moments com als que acabo de referir-me, en què dues institucions d’abast i de color polític diferent cohabitaven en una mateixa seu. Ahir la Núria ens va deixar. Ho va fer tal com havia estat norma en la seva vida: lluitant sense defallir… I ara que ella se’ns ha fet invisible, els que vàrem tenir la sort de tractar-la, continuarem mantenint-la viva en el nostre record…  Gràcies Núria per tot el què ens vas donar i ensenyar. A reveure!