Barack Hussein Obama acaba de ser el just i esperançador guanyador de les eleccions nord-americanes. Ell serà, doncs, el nou president dels EUA a partir del 20 de gener de 2009 per un període de, com a mínim, quatre anys. D’aquesta manera, Obama haurà passat en poc més d’un any, de ser un perfecte desconegut a esdevenir un dels personatges més influents i decisius del planeta. L’èxit electoral d’Obama no deixa de ser, d’altra banda, metàfora –i realitat en aquest cas– d’una de les grandeses dels EUA on, diuen, que tot és possible. Fins i tot que un personatge desconegut i afroamericà pugui arribar a ser inquilí de la Casa Blanca. L’elecció d’Obama haurà estat per a molts com el baló d’oxigen que necessitaven davant tantes incerteses com planen damunt els nord-americans i de la resta del món. Mai l’elecció d’un president demòcrata no havia despertat tanta expectació com la que Obama ha estat capaç de generar durant la seva intensa campanya electoral. I és que Obama ha sabut retornar l’esperança als electors. Ha sabut traslladar-los la idea que encara érem a temps de redreçar les coses. Més, encara, després de l’experiència acumulada durant el mandat del president Bush. Amb Obama hom espera que retorni a la Casa Blanca una manera de fer heretada d’altres presidents dels EUA com J. F. Kennedy o el mateix Bill Clinton.

McCain, davant d’Obama, ha pagat per la seva banda i en part, les conseqüències de la trajectòria del seu predecessor com a candidat republicà, l’encara president Georges Bush: un Bush que haurà estat un president prepotent en un temps que no tocava i que s’ha distingit per la seva alta agressivitat, especialment després de l’atemptat de les Torres Bessones el setembre de 2002. D’aquesta manera McCain no només ha tingut de lluitar contra Obama, sinó que també contra l’ombra de Bush. I ha perdut. Els nord-americans no han volgut corre el risc que es repetís una etapa presidencial en què haurà predominat la conducció d’un país i de les seves polítiques per uns terrenys que mai no s’haurien d’haver trepitjat. Com a símbol d’aquesta política quedarà per sempre més, la tristament famosa fotografia de les Açores en què Bush compartia cartell amb els llavors president espanyol José M. Aznar i el premier britànic Tony Blair. Una fotografia que va marcar un abans i un després pel què fa a les amistats i les enemistats d’un George Bush disposat a entrar a la història encara que fos a través d’una porta que tampoc no era la bona.

El període que ara comença per als EUA i per al món, amb Barack Obama al capdavant de la Casa Blanca dibuixa, d’entrada, un horitzó més nítid que no pas el que Bush ens deixa. I això gràcies al missatge que Obama ha estat capaç d’estendre arreu en el sentit que una altra manera de governar era possible. I aquest ha estat probablement el primer gran èxit d’Obama: saber com motivar i com mobilitzar a una ciutadania descontenta; saber com conduir aquesta ciutadania per fer-la còmplice del particular somni americà que Obama atresora. Gràcies a aquest èxit, el nou estadant de la Casa Blanca disposarà de la força que li atorguen els vots i la confiança que ha generat arreu del món. Amb aquesta força i sota aquesta responsabilitat, Obama hauria de poder canviar moltes coses. Haurà, doncs, d’administrar convenientment aquest capital. I això no li serà fàcil. En qualsevol cas són molts i moltes els ciutadans i les ciutadanes nord-americans i del món sencer que han dipositat el seu vot en la il•lusió que Obama els ha sabut transmetre amb el seu “Yes, we can!” (Sí, nosaltres podem!), l’eslògan d’una campanya electoral i, alhora, crit d’esperança de milions de persones que volen començar a transitar per camins menys rocosos que no pas els actuals. La feina que espera a Obama és molta. Els EUA, amb el nou president o sense ell, continuen essent els EUA, i això pesa i molt. Donem la benvinguda al nou president i fem vots perquè la seva presidència no acabi passant a la història només per haver estat el primer ciutadà afroamericà que entra com a nou inquilí a la Casa Blanca, sinó que també per haver estat el president capaç d’establir les bases d’un món diferent. Més just, més solidari, més sostenible. De moment, però, això forma part d’un bell somni que, no per ser-ho, voldríem esdevingués una ferma realitat…

Publicat a Diari de Sabadell, el 6 de novembre de 2008