De tot comença a fer una pila d’anys. I que això sigui així no és ni necessàriament bo, ni tampoc dolent. Precisament, d’aquí una setmana, farà 20 anys que, des de l’Estadi Olímpic de Montjuïc ple a vessar, i sota la mirada atenta de prop de tres mil milions de televidents de tot el món, es llançaven als quatre vents aquells tres “holes” emocionats i emocionants amb els quals s’encetaven els que havien de ser proclamats com els “millors jocs olímpics de l’època moderna”. Barcelona, en paraules del llavors alcalde i artífex dels Jocs Pasqual Maragall, havia de quedar fixada per sempre més en el mapa al mostrar arreu la seva personalitat, la seva capacitat organitzativa i el seu atractiu indiscutible. Durant quinze dies màgics, Barcelona i el país sencer van bategar al so brivant del ritme que marcaven les proves olímpiques. El carrer bullia d’il•lusió i d’animació i esdevenia el marc d’una festa inigualable i irrepetible. Amb la capital de Catalunya, les ciutats subseus de la cita olímpica, rebien els atletes i els animaven en les competicions en les quals concorrien a la cerca de la glòria d’una medalla olímpica que els immortalitzés.

Sabadell, que llavors liderava l’alcalde Antoni Farrés, va cometre l’error de no sumar-se a l’onada olímpica i els sabadellencs perdérem l’ocasió de ser subseu olímpica i acollir una part important de les proves i de les competicions relacionades amb el que llavors era i avui continua essent l’esport local per excel•lència: la natació. L’actitud indomable de Farrés ens va relegar a un paper secundari durant els Jocs; paper que no es corresponia amb el tarannà esportiu que és segell i marca de la nostra ciutat. Ens vàrem haver de conformar en poder veure a l’Estadi Municipal de la Creu Alta cinc partits de futbol de menor entitat corresponents a la fase classificatòria.

La història s’escriu d’aquesta manera i Sabadell no podrà lluir mai l’etiqueta d’haver estat ciutat olímpica. Però això no ens priva que, paradoxalment, sigui la nostra ciutat la que, cada quatre anys, continuï aportant un gran nombre d’esportistes a les competicions olímpiques. I això gràcies en gran part, al treball eficient que ve desplegant el Club de Natació Sabadell que, de fet i pel nombre de socis i sòcies, continua essent el primer club esportiu de la ciutat. A aquesta condició caldrà afegir ara la de ser també el club esportiu de tot el continent que més olímpics aporta a la selecció estatal d’esportistes que competiran a Londres. Sabadell, a banda de la natació, disposa d’una molt alta tradició esportiva en diverses disciplines. I sense voler caure en el parany fàcil de repetir-nos aquell eslògan presumptuós que exhibíem a finals dels anys 60 del segle passat del “Sabadell Ciudad piloto del deporte espanyol”, el cert és que les entitats esportives locals en el seu conjunt, ocupen llocs preeminents i de referència en les més diverses modalitats i competicions esportives. La natació, el futbol i l’atletisme són sens dubte les disciplines esportives amb major rellevància. Tanmateix, però, no ens podem ni ens hem d’oblidar d’altres especialitats –motociclisme, ciclisme, automovilisme, excursionisme, aviació, bàsquet,  handbol, tennis…–  que ens han donat i ens donen hores de glòria a la ciutat.

L’esport sabadellenc manté el lloc de privilegi i de referència en el món de l’esport com queda ben palès en la Festa anyal de l’Esport sabadellenc, en la que els i les atletes que opten a la nominació de millor esportista local presenten currículums envejables. És d’aquesta manera que Sabadell, malgrat no ser una ciutat olímpica, està íntimament associada a l’olimpisme gràcies als seus esportistes. Que els èxits els acompanyin a Londres i que el nom de Sabadell i del Club de Natació continuïn repetint-se arreu.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de juliol de 2012