“No es tractava d’una declaració d’independència amb efectes reals; es tractava d’una forma d’acabar políticament quelcom amb molta inèrcia darrera”. “No hi havia voluntat d’unilateralitat sinó de pressió per tal que el Govern de l’Estat s’assegués a negociar”. Aquestes són algunes de les declaracions d’Artur Mas en ocasió de la seva compareixença davant el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena pel 1-O.
El senador estat d’ERC i alhora magistrat –també estat– Santiago Vidal, per la seva banda assegurava davant el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona que les afirmacions que havia fet en un seguit de conferències al llarg i ample del país abans de l’1-O eren unes “hipòtesis atrevides en cap cas certes”. “Jo em vaig limitar a recollir –afegia Vidal davant el jutge— algunes de les informacions que circulaven per les redaccions dels mitjans de comunicació”.
Són, aquestes, una mostra d’algunes de les moltes declaracions que s’han prodigat darrerament i que posen en evidència les contradiccions entre allò que es proclama en públic i allò que es confessa davant un jutge. D’aquí que no ha d’estranyar que el director d’El Món a Rac-1 Jordi Basté, en un atac de sinceritat poc comú entre els membres del gremi periodístic, digués el 9 de març que el procés sobiranista havia estat “una enredada global” i una “aixecada de camisa”. Ho feia després d’entrevistar a Santi Vidal qui li va confirmar que havia “exagerat en algunes coses” durant les seves intervencions públiques. Basté reblà el clau assegurant que no es tracta d’”una qüestió del que diem nosaltres [els periodistes], que també, sinó del que van dient tots els actors polítics [del procés] aquests últims mesos. Hi ha una part al·lucinant d’aixecada de camisa –no sé si voluntària, involuntària, tacticista, política…–, que fa que l’únic que puc dir en aquest moments es que fotin govern d’una punyetera vegada”.
Heus aquí la clau de volta. Com pot ser –retòricament em pregunto– que davant la situació com la que ens trobem, davant el govern d’un Estat que no dubte en treure el màxim rèdit de l’article 155, davant tantes i tantes manques de coherència…, encara estiguem pendents de la celebració del debat parlamentari per investir un president o una presidenta sense hipoteques judicials, amb capacitat de formar govern i que sense deixar a banda cap de les legítimes aspiracions independentistes que pugui albergar, eviti d’entrada que la bota del 155 continuï aixafant-nos.
Catalunya necessita un govern lliure d’hipoteques judicials si volem sortir de la roda del hàmster que ens té empresonats. No es pot adduir que en d’altres contrades s’han passat mesos sense formar govern després d’unes eleccions ja que si bé això és cert, no ho és menys que mentre no s’arribava a un acord, el govern precedent continuava en funcions. I aquí, a qui tenim en funcions, és el govern de l’Estat. I, per si de cas i abans que algú m’ho retregui, l’elecció de president i la formació de govern a Catalunya no seran garantia d’un canvi en l’escenografia política; però sí que ho serà de que el govern de Madrid es quedi sense excuses per no aixecar el 155. Ens cal, doncs, un govern disposat a governar. Un govern, però, que sense renunciar a res no prometi allò que no es pot aconseguir. A l’independentisme li queda molta feina a fer per disposar d’una majoria àmplia que obligui a l’Estat a asseure’s a la taula de negociació. O això, o ha d’estar disposat a exercir una defensa numantina amb totes les conseqüències. Clar que vist el comportament dels seus principals actors polítics, no sembla pas que a hores d’ara hi hagi massa ganes d’assumir-les.
Publicat a Diari de Sabadell, el 22 de març de 2018
Tens tota la raó que el govern tendria ja d’exercir. No cal que estigui lliure de hipoteques perquè encara que no en tingui, els hi posaràn. L’administració central és una ruina administrativa i cal parar el país per trobar els 40.000.000.000 € en ajudes a aquells que fan guanys obscens, que acumulen molt i produeixen gens. El deute es gegantí, impagable per generacions hipotecades en el deute. El govern central s’aprofita d’Espanya i reemplaça la soberania popular per les corporacións industrials financeras. El procés és alliberament del negoci del patriotisme i protegir els drets dels Pobles.
Bon dia matiner Joan.
Malauradament aquest article només surt en un diari que, a aquestes altures, ja hi ha molt poca gent que el llegeixi, donada la seva situació. Dic això perquè crec que caldria que molta gent, de la nostra ciutat, si més no, llegís l’article. Primerament per evitar ensurts i problemes arran de determinades actuacions cíviques que es van produint. I en segon lloc, perquè tots, amb independència de les idees que cada ú tingui, s’han de repassar i revisar tota aquesta sèrie de respostes que cites…
I que cada ú vagi raonant sobre el present i estructurar el futur que caldria.
Salutacions
Doncs la veritat, Joan, que vas donant en el clau. El que força gent va veient en aquesta mena de serial és que ens han anat prenent el pèl. I ho sento molt, però això amb més o menys solta es pot fer en els cercles d’amics i coneguts, entre els estafadors, que n’hi ha a patades, però on no es pot tolerar és en el món de la política de govern, on ens hi juguem tant els ciutadans. No es pot permetre que interpretin la formació d’un parlament i d’un govern com si fos un joc de taula, perquè les peces del joc som tots els catalans. Fot fàstic aquest comportament dels polítics que tenim. I venen ganes d’engegar-los tots a dida.Que mamin, que creixin, que madurin, però que no juguin amb nosaltres. I ho dic pels processistes, pels no processistes i pels carpetobetònics instal·lats en el govern de l’Estat.
JA N’HI HA PROU!!
Quanta raó teniu, amics!
Joan, no vull repetir res, aquí han sortit moltes coses interessants, per tant ja està dit, només voldria fer una recomanació:
JOAN COSCUBIELA
EMPANTANADOS
UNA ALTERNATIVA FEDERAL AL SÓVIET CARLISTA
El títol del llibre ja és molt suggestiu, però francament he aprés moltíssim, encara que veient com segueix tot plegat, avui potser aquesta lectura ja és una mica obsoleta, els fets van a un ritme de vertígen, imagino que el Sr. Coscubiela ja té material per començar-ne un de nou.
Gràcies i a reveure.
Isabel O.