Segons l’Eurostat (l’oficina d’estadístiques de la Comissió Europea) Espanya pateix una molt alta pressió fiscal per tipus impositius; pressió que només es veu superada a Bèlgica, França i Suècia. Per contra, els ingressos de l’Estat via fiscal signifiquen el 32,4% del PIB, 7,5 punts per sota de la mitjana europea. Els ingressos fiscals espanyols són menors que els que s’obtenen a Grècia i a Portugal i només superen als obtinguts a Romania, Lituània, Bulgària i Estònia. Davant el contrast d’aquestes dades estadístiques, des de la ignorància solament es pot arribar a la ratificació d’una percepció que ja teníem: que l’alta pressió fiscal per tipus impositiu que l’Eurostat atribueix a Espanya només és aplicable a una part de la ciutadania, precisament aquella part que coincideix amb la que està fiscalment més controlada. Per contra, l’altra part -formada fonamentalment pels agents econòmics- pot escapolir-se de l’alta pressió mitjançant deduccions, desgravacions, i demés figures legals al seu abast. D’aquesta manera s’explica que mentre els tipus impositius nominals són tant alts, els tipus reals resultants de la recaptació tributària obtinguda siguin més baixos del que pertocaria si tothom complís tributàriament. Si a això hi afegim l’estimació que VISA feia en relació al pes de l’economia submergida espanyola que calculava entre un 20 i un 25 % del PIB, començarem a tenir pistes suficients pel què fa a les causes reals de la tragèdia que plana sobre nosaltres.

El frau fiscal, l’evasió de capitals, i l’economia submergida espanyola són de tal magnitud  que alguns experts asseguren que si de cop i volta aflorés tota l’activitat econòmica que escapa als controls legals, i tots els agents complissin amb les obligacions tributàries que els corresponen, la recaptació addicional resultant que s’obtindria seria suficient per acabar amb el dèficit que venim arrossegant. Un dèficit que com és sabut, és implorat i utilitzat des dels governs a l’hora de justificar les retallades que afecten sobretot a polítiques bàsiques com la sanitat, l’educació i les vinculades a la cohesió social. I no només això, atès que si tenim en compte que l’economia submergida, per la seva pròpia naturalesa no reconeix ni legalitza llocs de treball, l’atur teòric que reflecteixen les estadístiques tampoc no s’ajustaria a la realitat; una circumstància que explicaria el per què amb les elevades xifres d’atur que l’EPA (estadística de població activa) detecta, es mantingui el clima de pau social.

No ens enganyem i que tampoc no ens confonguin: el primer problema que socialment continuem patint és el que es deriva de la corrupció i del frau fiscal en totes les seves formes i variants possibles. Corrupció i frau que comporta que allò que uns no paguen, siguin uns altres els que ho hagin de pagar per ells. Dit en unes altres paraules: les úniques persones que si-us-plau-per-força compleixen escrupolosament amb les seves obligacions tributàries són les que tots els seus ingressos provenen d’una nòmina. Venim d’un passat en el que la picaresca s’imposava a qualsevol norma al posar en pràctica aquella vella sentència que resa que “feta la llei, feta la trampa”. Venim d’un temps en el que qui complia amb Hisenda era assenyalat com si d’un espècimen estrany es tractés. Venim d’un temps en el que malgrat les greus anomalies vinculades a la corrupció i al frau fiscal eren i continuen essent conegudes per tothom, cap dels governs de torn ha estat capaç de posar-hi remei amb mesures antifrau efectives i amb l’establiment d’una estructura tributària que garanteixi el principi de que qui més té més paga. Ara com ara hi estem lluny. Per contra estem més a prop de continuar immersos en una escalada injusta d’augments d’impostos que no farà altra cosa que contribuir a desequilibrar encara més la balança de la justícia tributària a favor dels més poderosos.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de maig de 2013