europa-desinflada.jpg

La discrepància és sempre ben rebuda pel fet que és a través de la dialèctica i del debat lliure i democràtic que pot avançar-se en la conformació de les idees i en la definició dels projectes. El meu darrer article, va moure a algunes persones a mostrar-me els seus punts de vista discrepants amb els meus. M’afanyo a escriure que agraeixo sempre les aportacions que m’arriben, i que en moltes ocasions comparteixo, encara que sigui solament en part, com ha estat en aquest cas. No es tracta ara de discernir qui té més raó en els seus plantejaments, atès que tant els arguments aportats pels meus interlocutors com els plantejats per mi mateix són legítims per haver estat formulats des del respecte i des dels posicionaments ideològics de cadascú.

Per posar damunt la taula alguns elements més i per fer aportacions al debat entorn a les tesis que apuntava fa una setmana i fugint intencionadament del marc de referència estrictament local, vull fixar la mirada en la crisi ideològica que té encotillada a l’esquerra política. Una crisi que en part ha estat la causa de la pèrdua de quotes de govern i de poder –de confiança de la ciutadania— de les que l’esquerra havia gaudit, també en els governs locals. Una crisi ideològica que no és local, nacional i/o estatal, sinó que plana sobre totes les opcions polítiques de caràcter progressista d’Europa, que s’han vist desbordades pels esdeveniments dels darrers anys. D’aquella Europa que governada sota l’ègida de la socialdemocràcia i del progressisme va ser la propulsora de l’Estat del Benestar. Una Europa que ara pels efectes de la crisi econòmica, però no només per això, ha vist com els governs progressistes eren apartats de l’exercici del poder per decisió de la ciutadana que bé no els ha votat o bé ha decidit no ha anar a votar.

Podrà dir-se més fort, però no pas d’una manera més clara: l’esquerra europea, l’esquerra estatal, nacional i local, diversa i variada, marcada per etiquetes que no han fet més que alimentar sectarismes, ha estat incapaç d’establir un diàleg franc i obert a partir del qual posar en comú noves idees per renovar les polítiques socials en les que segur la majoria d’opcions polítiques progressistes coincideixen. Si llegim el manifest elaborat pel moviment Indignats o del 15 M, ens adonarem que la major part dels punts que s’hi reivindiquen formen part de l’ideari i del programa que els partits d’esquerres defensen. ¿Què passa, doncs, quan són els dirigents de les mateixes forces progressistes els que es mostren incapaços d’entendre un moviment social que els ha desbordat malgrat, almenys en la teoria, hi tinguin notables coincidències programàtiques? Si des del progressisme, si des de l’esquerra es vol recuperar l’ascendència perduda sobre la societat, només hi ha un camí: escoltar, i sobretot comprendre a la ciutadania, per iniciar amb ella el necessari procés de renovació de les idees i de les polítiques d’acord amb els signes dels temps i d’acord amb les expressions que emanen dels moviments socials. Renovació d’idees per canviar polítiques i maneres de fer la política. Al cap i a la fi, les formes i l’honradesa són, també en política, d’una importància capital per fer creïbles els missatges. Un procés de renovació d’idees i de polítiques que al seu torn ha de comportar la renovació de les persones. Però no hi haurà renovació mentre i tant l’esquerra no s’equivoqui en quant a qui és l’enemic polític a batre. Mentre, la dreta podrà continuar distorsionant la realitat al seu favor, tal i com ho està fent ara. En definitiva, cal que l’esquerra, en el seu conjunt, pensi i actuï per ser alternativa a una dreta que posa en risc conquestes socials que ha costat molt aconseguir.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juny de 2011