Confesso que jo militava en el col·lectiu de persones que pensàvem que seria una mena de miracle assolir un acord entre govern i CiU, ERC, IC-EUiA i la CUP quant al contingut de la pregunta a sotmetre a consideració de la ciutadania en relació al nostre futur com a país. Vagi per endavant, doncs, aquesta meva confessió que dimensiona el nivell de la meva capacitat predictiva, a despit que la solució trobada per arribar a l’acord hagi passat per aplicar una fórmula poc habitual en un referèndum, com ho és la de de plantejar dues preguntes de resposta binària encadenades; preguntes que tindran molt diverses interpretacions en funció dels resultats que obtinguin en les urnes. Es tractava -i des d’aquest punt de vista bo és reconèixer l’habilitat del president Mas– de quadrar el cercle. ¿I quina millor manera de quadrar-lo que incloure en una mateixa butlleta conceptes no necessàriament concordants com ho són Estat, i Independència? El resultat de la cabriola és que les preguntes pactades poden ser inclusives, però segur que no són clares al ser resultat d’aplicar una solució salomònica que satisfaci a tothom al contenir, encara que sigui per separat, les paraules-concepte clau -Estat i Independència- que exigien cadascun dels actors participants en l’acord obviant, curiosament i casualment, una altra paraula-concepte que alguns haurien volgut que formés part de la pregunta/preguntes: Europa. La qüestió és, però, que finalment tenim data i preguntes, i no per això, o precisament per això, el panorama s’ha clarificat suficientment.

A aquestes alçades de la pel·lícula més sorprèn que la única resposta que des de l’Estat es dóna al procés que es viu a Catalunya continuï essent la d’un simple, contundent, i malaltís no. Al nostre país es pot estar a la banda que es vulgui en relació a l’oportunitat de la consulta, a si les preguntes són o no són les que havien de ser, a les diverses interpretacions que dels resultats se’n podran derivar, a si el camí que s’està recorrent és o no el millor…; però s’estigui al cantó que s’estigui, a Catalunya no deixa indiferent a ningú que des de l’Estat res no es mogui més enllà del discurs enfadós de no reconèixer la voluntat majoritària que assisteix a la ciutadania catalana d’exercir el dret a decidir quin ha de ser i com el seu futur col·lectiu. L’únic argument que des de la ‘meseta’ s’exhibeix amb prepotència és que ni en les lleis, ni tampoc en la Constitució Espanyola, la proposta catalana hi té cabuda. Els que s’arrengleren al costat d’aquesta tesi no s’adonen que el camí emprés a Catalunya qüestiona de facto el model polític d’Estat que és vigent des de fa 35 anys. Una crisi de model que té efectes sobre nosaltres mateixos, però que també els té -i molts més- sobre la resta de l’Estat. D’aquesta manera, la qüestió més transcendent del procés que va prendre embranzida a Catalunya arran les retallades que el Tribunal Constitucional va aplicar a l’Estatut, ha estat i continua essent la incapacitat manifesta de l’Estat i les seves institucions per treballar propostes susceptibles de ser presentades com alternativa als plantejaments que des de Catalunya s’estan formulant.

Des del centralisme de l’Estat es parteix d’una veritat única que no ho és: la Constitució no permet l’encaix de la consulta. De sobres sabem que una Constitució democràtica ha de ser dinàmica, i que ha de permetre encabir tot allò que la ciutadania reclami, i que des de l’acord polític s’estableixi. I això simplement en aplicació del principi fonamental que la Constitució és un instrument al servei de la democràcia. No pas a l’inrevés. Ignorar el conflicte entre Catalunya i Espanya aboca indefectiblement a l’anomenat xoc de trens. I cas que es produeixi, Catalunya hi perdrà algun llençol. Però qui segur que n’hi perdrà molst més és l’Espanya indòmita. Parapetar-se en sil·logismes jurídics quan és l’hora de la política en majúscules, és sens dubte la pitjor de les eleccions que des de l’Estat centralista i immobilista es pot fer. Clar que això de la política en majúscules continua essent una pràctica escassament habitual en els nostres dirigents. I el mal no és pas d’ara!

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de desembre de 2013