Al president Mas totes li ponen. En poques setmanes, haurà aconseguit la quadratura del cercle al passar de reclamar el pacte fiscal a reivindicar estructures pròpies d’Estat per a Catalunya sense aparents costos electorals. I és que amb aquesta salt discursiu i posicional Mas continua evitant que es parli massa de les retallades que el seu govern aplica amb la complicitat i amb la cooperació necessària del PP a qui tan crítica. Un PP amb el que no obstant això CiU continua mantenint pactes i compartint tasques i òrgans de govern en ajuntaments –com en els de Badalona, Reus o Castelldefels–, diputacions –com en la de Barcelona–, o en mitjans de comunicació de titularitat pública… Sigui com sigui, el president Mas està en camí de ser l’únic president de govern de tot Europa que es presentarà a reelecció, i que, probablement, no pagarà per cap dels plats trencats de les retallades que causen major perjudici a les classes socials menys afavorides. Clar que per tal que tot això sigui així, el president Mas i CiU tenen molt a agrair al PP i a les constants sortides de to d’alguns dels seus membres més distingits (amb els ministres José Ignacio Wert i Alberto Ruíz Gallardón al capdavant, i de la presidenta de Castilla-La Mancha i secretària general del PP, Dolores de Cospedal) que amb les seves intervencions no fan més que afegir nous adeptes, encara que només sigui per reacció, a la causa independentista; adeptes que CiU sap reconduir convenientment cap al seu posicionament volgudament indefinit del sobiranisme i de la transició nacional.

Així, entre els encerts estratègics dels uns i els greus errors polítics dels altres, talment sembla que les catalanes i els catalans ens haguem oblidat dels temps difícils pels quals transitem i de les dificultats que, amb o sense independència, encara ens esperen i que els polítics no ens acaben d’explicar. Cada dia que passa sentim més a prop els efectes de les polítiques restrictives imposades des d’Europa, que els populars espanyols apliquen sense concessions des del govern de l’Estat, i a les que CiU ha donat suport fins ara, i que a Catalunya ha amplificat amb d’altres mesures tributàries que ens graven doblement. D’altra banda, fem com si res no sabéssim del 21,9 % dels catalans i catalanes que viuen amb rendes inferiors al llindar de la pobresa i que veuen com els seus drets socials els són restringits, com en els desnonaments d’habitatges són els bancs i les caixes els que comptem amb el suport de l’administració, com s’atorguen indulgències tributàries al patrimoni dels que més tenen. Però, ai las!, també les emprenyades socials i les protestes que emanen de la ciutadania són reconduïdes per CiU cap el terreny que més li convé: el terreny en el qual es lliura la batalla amb un enemic exterior al qual se’l fa responsable de tots els nostres mals i que per això mateix, alhora ens exonera dels nostres errors. Clar que hem de reconèixer que en aquesta ocasió, l’enemic exterior s’està aplicant d’allò més al llançar gasolina al foc i al tancar la porta a qualsevol tipus de diàleg.

Les comparacions són odioses. Però mentre això passa, al Regne Unit s’acaba de posar en marxa un procés que pot portar Escòcia a la independència en aplicació del pacte assolit entre els governs britànic i escocès. Tanmateix, només si es refan ponts de diàleg entre Madrid i Barcelona es trobarà la manera que Catalunya es pugui pronunciar amb plena llibertat sobre el seu futur. Al cap i a la fi, la política està al servei de la ciutadania i no pas al revés. Però mentre això no passi, el debat sobiranista continuarà imposant-se al debat social. Seria molt més normal –i sobretot molt més democràtic– que un debat no exclogués, i a voltes tapés intencionadament a l’altra.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 d’octubre de 2012