Aquest quadre no recull fidelment la composició final del Parlament, atès que el PP disposa d’un escó més que va prendre a C’s.

Just avui s’acompleix una setmana des de les eleccions del 21D. Enrere queden les primeres celebracions nadalenques que ens han brindat (i a fe que bona falta ens feia!) una certa treva en la intensa batalla política. Temps hi ha hagut al llarg d’aquests darrers set dies d’analitzar els resultats electorals, malgrat hagin estat interpretats a conveniència de cadascú. Tanmateix, però, a partir de la realitat indefugible dels resultats obtinguts per cada formació política, el cert és que s’imposa el posar fil a l’agulla per tal d’aconseguir que la paraula política recuperi el lloc preeminent que mai no hauria d’haver abandonat. És des d’aquest punt de vista que trasllado als meus lectors un parell de les moltes reflexions que entre menjades, neules i torrons m’he formulat aquests dies; reflexions que, com sempre, són absolutament personals i per aquesta mateixa raó possiblement intransferibles.

Aquest seria el titular de la primera: El 21D ningú no va guanyar. Bé, per a ser més precís en aquesta meva apreciació, els fets demostren que ningú no va guanyar de manera suficient les eleccions atès que cap partit compta per ell mateix amb els suports parlamentaris inicials suficients per governar en solitari. D’aquí que lògic deu ser que per formar un govern mínimament fort –més enllà de les reivindicacions d’acabar amb el 155, obtenir la llibertat dels consellers i dels Jordis empresonats i que els conselleres i el president Puigdemont fugits a Bèlgica puguin tornar a casa–  cal consensuar un programa d’actuació ampli amb l’objectiu primer de treballar per relligar un país actualment tan esquinçat com el nostre. Perquè si bé les interpretacions són lliures, els fets (els resultats electorals) ens diuen que és C’s qui va guanyar les eleccions, però que no per això podrà formar govern; que l’independentisme suma en escons una majoria suficient a partir de la qual imposar altra volta la seva dinàmica al Parlament, però que no per això continua sense comptar amb el suport social suficient; que els Comuns no han estat la força clau que esperaven ser per a la governabilitat del país; que els socialistes tampoc no varen veure cobertes les seves expectatives, mentre que el PP s’estavellava amb estrèpit i quedava reduït pràcticament al no res. Tot plegat conforma un panorama que és el que em porta a afirmar que ningú no ha guanyat les eleccions del 21D. A partir d’aquesta constatació s’imposa obrir portes per intentar consensuar entre partits un programa polític d’actuació governamental que sense menystenir –només faltaria!– les legítimes aspiracions que cadascú té pel què fa a l’àmbit nacional, posi l’accent en les polítiques econòmiques i socials amb un doble objectiu: el de recuperar la confiança en nosaltres mateixos i poder sortir del cul-de-sac en el qual ens trobem. Deia Einstein que si volem aconseguir resultats diferents cal també fer les coses de manera diferent. Ens sabrem?

El titular de la segona reflexió podria ser “quan ningú no guanya, algú hi perd”. I qui hi ha perdut amb els resultats del 21D –a banda del país mateix–, ha estat el partit sobre el qual se sustenta el govern de Madrid. Només per això, a hores d’ara hauríem d’assistir a un clam unànime d’exigència de dimissió de Mariano Rajoy a l’haver demostrat el seu fracàs a l’hora de trobar i negociar una solució política pel conflicte entre Catalunya i Espanya. Ell ha estat al cap i a la fi, un dels màxims responsables d’haver arribat fins aquí. Clar que com molt bé sabem, el verb dimitir no és tanmateix un verb que es conjugui fàcilment ni aquí ni allà.

En moments que tan es parla del mandat democràtic sorgit de les urnes, seria pertinent descobrir que el mandat més potent que emana del 21D és que ja n’hi ha prou de mantenir-se ancorats en espais de pretesa confortabilitat. I si se’m permet, i metafòricament parlant, hora és de recuperar la bandera d’allò que ens uneix (el catalanisme) sota la qual el país havia progressat. En definitiva, recuperar la senyera com a símbol i patrimoni del que ens uneix.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de desembre de 2017