Fa pocs dies escoltava una entrevista-tertúlia radiofònica en la que com a convidada intervenia la consellera de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Neus Manté. Al llarg de la conversa, la conductora i els contertulians plantejaren a la consellera qüestions relacionades amb les retallades que afecten al seu departament, les conseqüències de les quals recauen fonamentalment sobre l’atenció a la gent gran, i a les famílies que ho han perdut tot, i que per no tenir no tenen ni tan sols el més indispensable per viure. Davant qualsevol qüestió que a la consellera se li plantejava, irremissiblement invocava que en l’origen de les retallades hi havia el govern de Madrid a l’haver reduït unilateralment les dotacions pressupostàries que havien de ser transferides a la Generalitat per fer front a aquestes finalitats assistencials. Reconeixia la consellera que només la solidaritat de la ciutadania feia possible que els efectes de les retallades tinguessin un menor impacte del que tenen, per acabar animant a la ciutadania a ser encara més solidària comprant loteria de ‘La Grossa de Cap d’Any’, atès que bona part dels seus ingressos seran destinats a atencions socials. Res, però, no va dir la consellera dels esforços que fan els ajuntaments que es veuen obligats a atendre necessitats d’atenció social que a ells estrictament no els corresponen. De les xifres i de les mesures que la consellera va posar damunt la taula, cap referència a que calia estendre el valor de la solidaritat al conjunt de la societat. En unes altres paraules, la consellera va perdre l’oportunitat de denunciar la manca de solidaritat dels agents i actors socials més poderosos que treuen profit de les moltes llacunes legislatives per escapolir-se de complir amb les seves obligacions tributàries i fiscals. Dels contertulians i contertulianes que compartien conversa amb la consellera no va escoltar-se cap comentari o pregunta que relacionés polítiques socials del govern amb la cerca de nous recursos a partir d’implantar figures impositives que malgrat formen part dels compromisos signats en el pacte de govern que de facto mantenen CiU i ERC, encara no han estat posades en marxa. El ‘mantra’ de culpar a Madrid de tots els mals ha calat ben fort en la societat catalana. Un ‘mantra’ que al seu torn serveix per tapar les responsabilitats que en les retallades també té el govern de Catalunya. El resultat d’aquest estat de coses el coneixem sobradament: el pes de la crisi pesa més sobre els que menys tenen, mentre l’escletxa de les desigualtats socials augmenta fins assolir, segons els experts, nivells similars als que es donaven a la primera meitat del segle passat.

Que ningú no em malinterpreti. Madrid –el govern central per ser més precisos- té una gran responsabilitat sobre les retallades que a Catalunya s’han aplicat pels seus constants incompliments en matèria de transferència de recursos compromesos. Però Madrid, al seu torn, s’escuda en què les retallades que aplica són conseqüència de les exigències que els són imposades des de Brussel•les. Això fa que en la pràctica, govern de l’Estat i govern de Catalunya apliquin la mateixa recepta d’exigir a una part de la ciutadania esforços que són incapaços d’exigir a l’altra part de la ciutadania econòmicament més poderosa. Sense anar més lluny, la vicepresidenta del govern Soraya Saenz de Santamaría, després del darrer consell de ministres acusava de frau a més de 500 mil persones pel fet que exercien algun treball remunerat mentre cobraven el subsidi d’atur. A banda que la xifra aportada per la ministra va resultar ser molt inflada, l’hipotètic frau que es derivaria d’aquesta pràctica fraudulenta ascendiria a uns tres mil milions d’euros. Davant això, és com a mínim tendenciós criminalitzar, com ho va fer la ministra, a persones en atur, i passar de puntetes sobre el frau fiscal i laboral detectat pel govern espanyol (que ascendeix a 16,5 mil milions d’euros), i que no obstant això representa només un 20% del frau que en el capítol laboral (contractacions sobre tot) es comet a tot l’Estat. Clar que sempre és més fàcil acusar i perseguir als dèbils que no pas actuar sobre els poderosos. I que cadascú interpreti com consideri més oportú el qualificatiu poderosos… Em sembla, però, que no calen exemples…

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 d’octubre de 2013