Deia la meva àvia que “qui la fa, la paga!”, convençuda com estava que aquest principi popular s’havia de complir sempre. Però potser perquè els temps no passen en va, i perquè tot canvia tan acceleradament, haurem de començar a pensar en com posar al dia les dites populars, ja que ateses les circumstàncies, aquestes dites es veuen desautoritzades per uns fets i per una realitat que per injusta, cada vegada ens agrada menys. I és que darrerament sovinteja entre la ciutadania la percepció que no tothom –i menys encara quan hi ha poder i poderosos entre mig— acaba pagant pels neulers que ha trencat. El darrer exemple el tenim en la sentència que la setmana passada dictava el Tribunal Superior de Justícia de Galícia en relació a les responsabilitats (civils i penals) que es podien derivar del cas Prestige, el vaixell cisterna que ara fa just onze anys va naufragar davant les costes gallegues, i que va ocasionar una marea negra de dimensions poc vistes,  amb uns danys que superaven els 4 mil milions d’euros. Ho titulava explícitament “La Voz de Galicia” en la seva edició de diumenge quan a primera exhibia un titular així de contundent: “Crece la sensación de impunidad ante el crimen sin castigo del ‘Prestige’”, i afegia que “La ejemplaridad que se buscaba con la sentencia quedó reducida a una sensación de impunidad que puede influir en la seguridad marítima”. I és que en efecte, el Tribunal Superior de Galícia, després de mirar-s’ho pel dret i pel revés, després de repassar documents i papers, després de buscar en la legislació, després de passar tant de temps, va concloure que del cas Prestige no se’n derivava cap responsabilitat atribuïble a persona, empresa o institució, llevat de la única de carácter penal que s’adjudicava al capità del buc per desobediència amb una condemna de nou mesos de pena de presó que no haurà de complir per raó d’edat.

Costa d’entendre que després del què vàrem veure i viure –en directe o per la televisió–, com després d’escoltar els disbarats colossals que vàrem sentir, i de prendre’s les decisions que es van prendre, un Tribunal –que ha de tenir cura de fer prevaler la justícia–, a partir d’uns legalismes de difícil comprensió, sentenciï com ho ha fet el Tribunal Superior de Justícia gallec. És d’aquesta manera, com una de les taques negres del govern d’Aznar (per allò del ‘xapapote’ i dels ‘hilillos negros de plastilina’ dels quals parlava el llavors ministre Rajoy) amb resultat d’un greu desastre ecològic, acaben per no tenir formalment cap responsable llevat d’un capità titllat de desobedient. En conseqüència, com que no hi ha responsable civil, serem els contribuents els que acabarem pagant pels danys ocasionats arran la mala gestió de la crisi del Prestige. ¿Com pot ser, ens preguntem, que els desencerts acumulats aquells dies per la naviliera consignatària del buc, pels polítics de torn i pels tècnics, no tinguin a hores d’ara cap responsable civil i penal pels danys ecològics i econòmics causats per l’enfonsament del buc cisterna?

Però el més fumut del cas, és que el Prestige no és l’únic plet que arriba a la seva conclusió sense discernir responsabilitats. La llista d’aquests casos ens resulta tediosa. Recorden?: cas dels vestits del president Camps al País Valencià (afer vinculat al cas Gürtel), cas Madrid Arena, cas Metro de València, cas Bankia, cas finançament il·legal dels partits polítics, cas Millet i Palau de la Música Catalana, cas Urdangarín, cas…

I el cas més greu és que aquí continua sense passar mai res. Ningú té la culpa de res… Es pot mentir, es poden tergiversar els fets, tant li fa… Només cal resistir i saber –i poder– treure partit de les escletxes legals perquè els tribunals sentenciïn que malgrat les evidències, no ha passat res… I tal dia farà un any… Mentre, però, la indignació creix, la desconfiança s’accelera, i la paciència s’esgota…

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de noviembre de 2013