L’arbre, a voltes, no ens deixa veure el bosc. En temps de dificultats i d’allaus informatius, es produeixen notícies que per ser-ne els seus subjectes principals els mitjans de comunicació, solen passar massa desapercebudes pel gran públic malgrat la possible incidència que poden tenir en quant al domini, a la qualitat i a la proximitat de la informació.
Una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (del TSJC) anul•lava la resolució del Govern de la Generalitat de l’any 2006 per la qual havien estat adjudicades 22 freqüències d’FM a corporacions locals per a la prestació del servei públic de comunicació. La sentència era resultat, al seu torn, d’una impugnació que l’Associació Catalana de Ràdio (ACR) havia presentat contra aquesta adjudicació. És en aquest context, que la sentència del TSJC al donar la raó a l’ACR, posava també en qüestió la continuïtat de les freqüències que foren adjudicades pel govern de la Generalitat a corporacions locals i que el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) havia ratificat. Casualment, només fa unes setmanes, la patronal catalana de la ràdio –l’ACR— havia fet arribar un escrit a la Secretaria General de Presidència de la Generalitat de Catalunya en el que reclamava les 22 freqüències adjudicades a corporacions locals per a ser usades per ràdios privades, i proposava que es limitessin les competències del CAC pel què fa a les potestats reguladores de les quals disposa sobre les cadenes privades de radiodifusió. L’escrit demanava també –i això és el més transcendent–, el tancament del Consorci de Comunicació Local i de COMRàdio.
No cal ser un expert per adonar-se que en el rerefons d’aquesta situació hi nia una ofensiva de les ràdios privades contra les ràdios públiques locals; ofensiva que és l’aiguabarreig resultant del fet que les ràdios privades de Catalunya, a través de la patronal que les agrupa, volen impedir, d’una banda, la continuïtat de les emissores de titularitat pública –que pel seu caràcter no estan condicionades a l’obtenció de beneficis econòmics–, i de l’altra repartir-se el pastís dels ingressos que les emissores de titularitat pública obtenen per publicitat. Davant aquest estat de coses cal fer un parell de consideracions. La primera: la maduresa de les democràcies es mesura també per la pluralitat dels seus mitjans de comunicació i per l’absència de discursos únics que per definició són contraris al foment de la diversitat d’opinió i de línies editorials. La segona i per evitar qualsevol malentès: una cosa és reconèixer que cal un debat aprofundit i seriós sobre el finançament i la regulació dels mitjans públics locals i comarcals, i una altra ben diferent és qüestionar la seva existència amb tanta lleugeresa i amb un marcat ànim de lucre excloent.
La convivència entre mitjans privats i públics és garantia d’accés dels ciutadans a la informació de proximitat, atès que són aquests mitjans públics locals, els que per la seva essència més la poden garantir. La desaparició de 22 emissores locals i l’hipotètic tancament de la CCL i de COMRàdio seria un mal pas i una sotragada difícil de reparar pel món de la comunicació local pel fet que, de facto, desapareixeria una part essencial de la informació de proximitat que les cadenes de ràdio privades no poden cobrir. Però si la postura que defensa la patronal de la ràdio és preocupant a l’obviar el paper que les emissores locals juguen al servei de la col•lectivitat, encara ho és més observar com en l’equip directiu de l’ACR hi ha periodistes d’una llarga trajectòria i reconeixement professional en la defensa de la pluralitat i de la qualitat de la informació.
Publicat a Diari de Sabadell, el 5 de maig de 2011
Molt bé Joan. Ni que en l’equip directiu de l’ACR hi hagi professionals qualificats, ni que els mitjans públics poden garantir millor la informació de proximitat que no pas les ràdios privades, ni el tema del finançament de les públiques o les dificultats de les privades per mantenir-se,… tot això és cert, però poc importa. Darrera d’aquestes accions de l’ACR hi ha una incapacitat per gestionar les empreses en el mateix lliure mercat que tant defensen, més en periode de crisi; una descarada facilitat pel ploricó, tot demanant el proteccionisme que li volen prendre a les públiques, i una intenció inconfesada d’eliminar els continguts informatius més propers a la ideologia prevalent a moltes emissores del cinturó roig, principalment. Perquè, per cert, les municipals i la COM fora i les de la Generalitat dins?
Ho sento, però em treuen de pollaguera els que, ara critiquen l’intervencionisme de l’Administració, ara el reclamen per protegir-se. Hipòcrites i vividors.
Que volen el tros de pastís de la publicitat de les públiques? Doncs, d’acord, com a RTVE, res de publicitat a les públiques, però que les paguem els ciutadans (jo prefereixo el canon que l’aportació dels pressupostos públics) PERÒ LA PÚBLICA NO ES TANCA!! I no només per la pluralitat de la comunicació, no, sinó perquè la privada només emetrà allò que li sigui rendible en els camps de la publicitat i de la ideologia. I no emetrà programes de servei públic, ni de participació ciutadana ponderats i al marge del circ mediàtic. Que ho sabem perfectament. És més, i aposto per les ràdios comunitàries i alternatives que donen veu encara als “no homologats”, diem-ho així.
Per favor, que deixin de tocar el que no sona o que toquin el 2.
Totalment d’acord, com ja saps per anteriors converses, Joan. També d’acord amb Xime. Però trobo a faltar que algú demani la dimissió d’un degà del col.legi de periodistes que al mateix temps és directiu d’una ràdio privada i membre de la cúpula de la patronal de ràdios privades catalanes. No és pot estar pel plat i per les tallades. Em sembla una vergonya. Si vols els honors d’un deganat professional, renuncia als diners i la influència d’un càrrec directiu. Com es diu en castellà, “no se puede estar en misa y repicando”. Aquest fet inmoral em sembla una nova demostració de la profunda decadència en la qual ha entrat el col.legi de periodistes. Visca COM Ràdio!
Totalment d’acord amb l’article, crec que s’ha fet visible una persecució per tot allò que representa la COM. La ACR no demana tancar les radios de la Generalitat que tenen molts canals i moltissimes freqüències, demanen les de la COM perque? per una qüestió ideològica, per acabar amb la pluralitat per acabar amb tot allò que pugui fer grinyolar un discur únic. La demanda de tancament ve avalada per una junta en la que hi figuren periodistes; ja sabem que la professió està malament però tant poc val la dignitat? tant poca cosa son aquests que passen per sobre de tot principi per servir les voluntats dels seus amos?
Molt bé, Joan. Sense comentaris, ho dius tot.