width="475"

Membres de l’equip pedagògic de l’Escola Pia em van convidar a visitar les instal•lacions actuals d’aquest històric centre formatiu sabadellenc. Vaig acceptar immediatament. Feia molts anys que no trepitjava el centre on van transcórrer les meves etapes escolars de pàrvuls, primària i batxillerat. Calia no fer tard a la cita i arribar amb puntualitat a la porta del carrer de Garcilaso. Per ambientar-me, vaig decidir anar al punt d’encontre pel mateix camí que feia quan era petit. Reviuria així escenaris una mica oblidats de la meva infantesa i observaria els canvis que s’hi havien produït. Només encetar aquest meu nou camí gairebé iniciàtic cap a l’Escola Pia, se’m començaren a fer ben presents persones, sentors i sons que al llarg de gairebé una dotzena d’anys m’havien estat tan familiars en les meves anades i tornades de l’escola. Tornava a veure els mateixos pares i mares que puntualment, sempre a la mateixa hora, portaven els seus fills, companys meus a l’escola. Tornava a percebre les sentors que desprenien les fàbriques tèxtils i els tallers pel davant de les quals passava quatre vegades al dia. Tornava a sentir el rítmic catric-catrec-catric-catrec que sorgia de les entranyes de dotzenes i dotzenes d’infatigables telers… Mirava els carrers, resseguia les edificacions i res no era ara, però, ni gris, ni fosc, ni sòrdid com abans.

Entre record i record i amb el temps just, vaig arribar a “la porta del darrera” de Can Culapi. Mentre m’esperava, a l’escombrar amb la mirada el carrer, vaig veure-hi vells amics i companys vestits amb la bata escolàpia de ratlles que jugaven a bales, a cavall fort o que intercanviaven cromos en l’espera que ens obrissin la petita porta de ferro, abans d’entrar amb una cerca gresca al pati i fer les files per anar amb ordre a les nostres respectives classes… Alguns, els més agosarats, mentre esperàvem fora al carrer, s’atrevien a posar-se amb les uniformades nenes que una mica compungides passaven per davant nostre, camí de les Carmelites…

–Ei!, em féu un dels professors que ens acompanyarien durant la visita. Era hora d’entrar al cole! Durant una hora llarga vàrem recórrer els espais que m’havien estat tant habituals en la meva infantesa, alguns dels quals s’havien transformat radicalment. Aviat em vaig tornar a sentir transportat en el temps i immers en l’ambient col•legial que regnava aquells anys. A mesura que transitàvem per passadissos i entràvem a les classes, velles situacions, velles veus, vells professors i professores entraven en escena. També ho feia aquella penetrant aroma a pell de mandarina i a punta de llapis acabada d’afilar a maquineta que envaïa les classes. També aquella llum esmorteïda i el fred que a les classes feia els mesos d’hivern… Al pati hi havia crits. M’hi veia jo mateix corrent amb els meus companys darrera una d’aquelles pilotes de drap que quan es mullaven feien tant de mal, buscant el porter i la porteria contrària que es confonia entre no-sé-quants partits, porters i porteries més. En un racó del pati, en un tros minúscul de paret, un grup reduït jugava una d’aquelles partides de “sacu” que et deixaven la mà calenta per a tot el dia. Al pati de dalt, uns altres s’iniciaven en les regles del bàsquet. Mentre, professors i professores en dues files –l’una acarada a l’altra–, anaven i tornaven d’una punta a l’altra del pati…

A l’arribar a casa, em vaig veure vestit amb la bata de ratlles i els pantalons curts amb el cul apedaçat. Els genolls estaven encetats i els dits de les mans poblats de panallons. Les sabates, com sempre, lluïen brutes, pelades de la punta i plenes de fang… Quants records gens inútils d’un temps i d’unes circumstàncies havien pres cos i recuperat en pocs minuts i sense melangia una part de la meva memòria…

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 d’abril de 2011