Il·lustració obra de Lluís Mas i Sangés

 

Després d’una nit freda i plujosa, el dia s’aixeca clar i lluminós com escau a la primavera que per definició és un període de l’any que es distingeix també pels canvis climatològics sobtats i a voltes fins i tot extrems que contribueixen a l’explosió de la natura en tots els seus ordres i sentits. Ja ho diu la dita que sentencia que “fins el setanta d’abril no et llevis el fil”. Només despertar-me, compulsivament engego la ràdio disposat a escoltar el primer informatiu del dia pel que m’assabento del manifest que la comunitat científica espanyola (representada per 82 dues societats de les que en formen part més de 200 mil professionals sanitaris), ha adreçat al president del Govern espanyol i als seus corresponents de les 17 comunitats autònomes, en el que d’entre altres coses reclamen que es treballi coordinadament per controlar la pandèmia i que en cap cas s’aturi el procés de vacunació. Penso que el manifest és, alhora, una estirada d’orelles absolutament pertinent davant l’espectacle –sovint grotesc–  el que des de la política se’ns ofereix a la ciutadania quan impúdicament es fa un ús esbiaixat de les diverses cares que la crisi sanitària presenta. Les paraules del poeta –en aquest cas de Joan Maragall— són suficientment clarificadores quant a allò que hauria de ser i que no és, sobretot –però no només– en política.

Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que pensis,
de cada paraula que diguis,
de cada peça que posis,
de cada cop de martell que donis,
depengués la salvació de la humanitat,
perquè en depèn, creu-ho.