L’Estat del benestar és una conquesta social que aquí vàrem assolir fa anys seguint, en part, el model que a partir de la segona meitat del segle passat va consolidar la socialdemocràcia en els popularment coneguts països nòrdics, això és Suècia, Noruega i Dinamarca. De fet a casa nostra, la reivindicació dels beneficis socials inherents al concepte socialdemòcrata de l’Estat del benestar, formava part dels programes dels partits progressistes en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, quan tots els somnis eren encara possible. Es tractava de fer universals la prestació de serveis bàsics –educació i sanitat fonamentalment— que al seu torn havien de ser subvencionats per l’Estat a partir de l’aplicació d’un sistema d’imposició fiscal just i equitatiu.

Coincidint amb l’arribada dels socialistes al govern espanyol l’any 1982, i de la  universalització de la sanitat en temps del ministre Ernest Lluch, Espanya ingressava en el club de països europeus socialment més avançats. No obstant i això, la implantació del model no es va correspondre amb la condició necessària que n’havia de garantir la seva sostenibilitat fins i tot en temps de dificultats: la instauració d’un sistema tributari basat en el principi de qui més té més ha de pagar. D’aquesta manera, mentre a Suècia la recaptació d’impostos l’any 2009 suposava un 54% del seu producte interior brut (PIB), a Espanya els ingressos per via fiscal significaven, aquell mateix any, del 37% del PIB. A aquestes dades cal afegir l’obvietat que el frau fiscal continua essent un mal endèmic de la nostra economia que cap govern no ha estat capaç de resoldre. En aquest context, quan la crisi va començar a fer forat l’any 2008 i la bombolla immobiliària va esclatar –emportant-se per endavant la feble estructura sobre la qual s’havia construït el pretès miracle de l’economia espanyola, i amb ella una de les principals fonts d’ingressos amb què les administracions públiques comptaven–, “descobrirem” que el dèficit entre càrrega impositiva i cost dels serveis a la ciutadania es disparava i podia acabar essent un dels més grans i greus problemes amb el qual el nostre país es podia enfrontar a curt i mitjà termini cas que, com està dissortadament passant, no arribés una ràpida recuperació econòmica. Hi ha un principi que resa que allò que és susceptible d’empitjorar, empitjora. I això és el què ha passat. Lluny de millorar, el panorama econòmic europeu ha empitjorat amb les repercussions que aquest fet comporta per a una Espanya que per no haver fet els deures quan calia i com calia, sempre va a remolc.

I ens trobem que no hi ha més temps per les lamentacions i que no es pot ajornar per més hores la presa de decisions. Hora és d’exigir als governs i als partits que deixin d’amagar-se els uns darrera els altres, que donin la cara, que facin la feina i que no aixequin més cortines de fum per desviar l’atenció de la ciutadania cap a qüestions que ara no toca. No pot ser que siguin els de sempre els que acabin pagant els neulers pels danys ocasionats pels que s’han enriquit a costa nostra durant els anys de bonança. Cal exigir als poders públics que actuïn. Que ho facin amb contundència per depurar les responsabilitats que correspongui a aquells que ens han portat fins on ara som. I cal ser bel•ligerants a l’hora d’exigir que els pocs recursos dels quals disposem s’adrecin cap allà on s’han d’adreçar i no pas a tapar els forats que només uns han creat i provocat, mentre ara fan mutis pel foro sense més conseqüències. En joc el nostre present, però sobretot el futur dels nostres filles i filles, néts i nétes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de maig de 2012