fgc-pr1.JPG

Un dels projectes de Llei en tràmit al Parlament de Catalunya és el de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB); projecte que haurà de donar llum verda al naixement  d’un “nou” ens local de caràcter supramunicipal aglutinador i vertebrador de les actuals entitats metropolitanes del Transport, del Medi Ambient i dels Serveis Hidràulics i tractament de residus. L’objectiu del nou ens –hereu del què havia estat la Corporació Metropolitana de Barcelona dissolta ara farà 25 anys–, és el de planificar polítiques i serveis comuns per fer-les i fer-los més eficients en el conjunt dels 36 municipis que el projecte de Llei estableix com a àmbit territorial de l’Àrea. Coincidint amb el tràmit parlamentari, l’Ajuntament de Sabadell ha tingut l’encert d’organitzar un cicle de debat a partir d’una pregunta clau: Sabadell hauria de formar part d’aquesta nova entitat supramunicipal o no i en qualsevol cas per què. I és que d’entrada i sense entretenir-se massa en pros i contres, està clar que un hipotètic i neutral observador, en veure l’àmbit territorial que es preveu per l’AMB, s’acabaria preguntant en relació als criteris utilitzats per establir-lo. I això perquè a banda de dividir una mateixa comarca en dos àmbits, els límits proposats separen municipis, com és en el cas de Sabadell i de Barberà del Vallès que es troben separats per un mateix carrer, però units per quelcom més que una simple qüestió de bon veïnatge. Això no obstant, l’un –Barberà del Vallès– formarà part de l’AMB i l’altra –Sabadell– en quedarà exclòs, sense que aquesta circumstància sigui necessàriament ni bona ni dolenta.

D’aquí també que sense entrar a valorar algunes reflexions que es van fer en el decurs del primer dels debats del cicle “Sabadell i la futura AMB”, m’atreveixi a formular-ne una que neix de l’esperit que fa 150 anys va animar la redacció i aprovació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona, conegut popularment com a Pla Cerdà que, d’una banda, va marcar un abans i un després transcendental per a la ciutat de Barcelona i pel seu entorn; i de l’altra va establir les bases per passar de la concepció d’una ciutat emmurallada al d’una nova ciutat capaç de liderar, motivar i implicar els llavors municipis de Sants, Les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí en un projecte comú. El Pla Cerdà no va ser la conseqüència d’un procés fàcil sinó el resultat d’una suma de factors i d’interessos d’entre els quals en sobresortien la ment visionària d’Ildelfons Cerdà i l’empenta d’uns barcelonins que sota el crit d’“A baix les muralles!” volien una Barcelona diferent, més plural, oberta a la gent i al país. Així, doncs, 150 anys després d’aquesta fita que va capgirar tants conceptes, potser és hora de plantejar-nos quin ha de ser el llegat que deixarem quant a la manera d’entendre la ciutat. Dit d’una altra manera: potser és el moment de pensar i de dibuixar una “ciutat metropolitana” més oberta, ordenada, potenciadora de valors, il·lusionadora… que té Barcelona com a centre, però que alhora lideri, animi i aglutini sota un mateix projecte de present i de futur les potencialitats que a l’entorn de la capital de Catalunya es donen. Potser és l’hora d’enderrocar altres muralles, menys físiques que les de fa 150 anys, però igual de limitadores; de decidir que la “nova” Diagonal d’aquesta “ciutat metropolitana” és la B-30, tal alguns ja defensaven fa anys amb la idea d’aquell projectat centre direccional del Vallès.

Al cap i a la fi Catalunya és avui un sistema de ciutat de ciutats que és, es mou sota el lideratge de la seva capital i del dinamisme d’aquesta nova “ciutat metropolitana”. Imaginar Catalunya o voler-la defensar d’una altra manera és tant com perdre oportunitats i deixar-se portar pel parany interessat d’un debat estèril que ens hauríem d’estalviar. Si més no després de les experiències que hem viscut i de les urgències que els temps actuals ens imposen.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de juny de 2010

En relació a la qüestió de la qual es tracta en l’article precedent, disposeu de més opinions i documentació a Via Vallès.