Pensava que després d’un agost tant dens políticament, especulativament i informativament parlant, tot s’hauria dit i escrit. Però no. Només ha calgut que encetéssim un setembre que se’ns presenta curull de fets i d’esdeveniments transcendents, i que els mitjans de comunicació recuperessin els seus opinadors habituals, i que els polítics tanquessin el seu cicle estiuenc, perquè s’intensifiquin els posicionaments quant al futur més immediat del nostre país, i quant als possibles escenaris polítics, econòmics i socials que tenim a tombar de la cantonada.

Del soroll –més que no pas del debat rigorós– que acompanya la rentrée, em quedo amb tres reflexions, necessàriament urgents i ràpides. La primera: l’obvietat de que les relacions entre Espanya i Catalunya han arribat a un punt tal que fa que res no pugui tornar a ser com fins ara havia estat. I això per moltes raons, però sobretot per les actituds irreconciliables que s’han evidenciat entre els presidents dels governs central i autonòmic que argumenten els seus posicionaments més d’acord amb les seves conveniències que no pas d’acord amb allò que la ciutadania clama i reclama. D’aquí que passi el què passi, un nou estatus és el que haurà de presidir les relacions entre Espanya i Catalunya en el futur immediat; un nou estatus que sens dubte condicionarà la vida política –i també econòmica i social– d’aquestes dues entitats territorials. Potser és això el què explica en part les dades que es desprenen de l’estudi demoscòpic que El País donava a conèixer aquest darrer cap de setmana, i que apuntaven que el 82% dels ciutadans enquestats (el 85 % dels enquestats a Catalunya) són favorables a acarar una reforma constitucional que adeqüi l’organització territorial de l’Estat a les actuals circumstàncies i exigències polítiques. Si es té en compte que aquesta no era una opinió generalitzada només fa uns mesos, aquestes dades poden ser interpretades com a un signe més de la creixent opinió entre la ciutadania de tot l’Estat de que cal redefinir les relacions entre Espanya i Catalunya. Clar que per acarar una reforma constitucional ara, possiblement s’hagi fet ja tard per la manca de voluntat política del govern central, i per la desconfiança que genera l’incompliment permanent dels compromisos de l’Estat envers Catalunya.

La segona. Precisament per la trajectòria seguida per les relacions entre els governs de Catalunya i Espanya, en una cosa pràcticament tothom hi està d’acord, i que és que la única forma de desencallar la situació per la qual transitem, passa per conèixer la voluntat de la ciutadania quant al nostre futur polític, i quant al model de país pel qual hem d’apostar.

La tercera. La confessió escrita de Jordi Pujol que a finals del mes de juliol va lliurar sense explicacions als mitjans de comunicació, ha sacsejat la vida i els sentiments de la gent i del país. Del cas n’hauria de quedar en un segon pla –i per la hisenda pública– el gruix i les conseqüències tributàries i penals que del frau tributari se’n puguin derivar. Per contra, allò que hauria de centrar el debat polític és, d’una banda, el compromís inajornable de les formacions polítiques i del Parlament d’acabar amb qualsevol mala pràctica política, i molt especialment amb la corrupció; de l’altra, en depurar les responsabilitats i el seu abast polític que es deriven del cinisme i de la immoralitat comesa i autoconfesada per la persona que va tenir la responsabilitat de presidir Catalunya durant 23 anys, i que en cap moment es va estar d’impartir lliçons d’ètica i de patriotisme.

Però cal tenir-ho també clar: no és bo barrejar les coses i tractar aquestes i altres qüestions com un totum revolutum que només contribueix a confondre encara més a una ciutadania perplexa que això no obstant reclama el dret a fer net, i a construir un país nou que sigui socialment i tributàriament equitatiu, just i solidari, i en el que cap mena de corrupció hi pugui tenir ni justificació ni cabuda.

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de setembre de 2014