Fotografia de Pere Miralles, seleccionada com la “més bella” de les rebudes pel programa”A bona hora” de Ràdio Sabadell, (94.6 FM)

Com si d’una fina ironia del destí es tractés, la blanca nevada que dilluns passat ens va caure damunt ens arribava, d’una banda, poques hores després que una altra onada blanca –la del Madrid— fes, a la lliga de futbol, el sorpasso al Barça; de l’altra, poques setmanes més tard que l’alcalde Hereu anunciés que Barcelona presentaria la seva candidatura per organitzar els blancs Jocs Olímpics d’Hivern del 1922. Però les coses són com són i les coincidències no sempre oportunes. I perquè les coses són com són –i nosaltres també–, de la nevada de dilluns se’n derivaran sens dubte conseqüències. I és que com si d’un guió pre-establert es tractés, es demanaran –ja s’han demanat–  compareixences i responsabilitats al govern pel què va passar arran el fenomen metereològic extraordinari. És la cançó de sempre: davant qualsevol circumstància, per excepcional que sigui, toca demanar explicacions al govern i dimissions a tort i a dret.

Jo vaig ser una de les moltes “víctimes” de les condicions “caòtiques” en què la nevada ens va submergir la tarda de dilluns. A mi em va costar prop de sis hores arribar a casa sa i estalvi. Això no obstant, més enllà de rondinar perquè els trens no anessin o que les informacions no fluïssin com jo desitjava, en cap moment se’m va ocórrer blasmar contra el govern per “la que estava caient”, com fan els italians davant qualsevol adversitat amb aquella cèlebre pregunta i resposta de Piove? doncs Porco Governo! Més aviat, la meva actitud dilluns va ser plànyer al govern arran la magnitud i l’amplitud de la tempesta.

Exigim dels poders públics, dels governs, que no es posin massa en les nostres vides; que no ens “controlin” ni ens donin consells; que no ens limitin en res, sigui amb la imposició de velocitats excessivament controlades o de restriccions en l’ús dels vehicles privats… Davant aquesta tendència governamental ens defensem assegurant que som prou grandets per saber què hem de fer i com ens hem de comportar. D’aquesta manera, malgrat “la” que dilluns començava a caure a partir de primera hora de la tarda, van ser ben poques les persones que optaren per actuar com corresponia. Això és: muntar-s’ho amb calma per evitar quedar atrapats en qualsevol carretera, autopista o estació de ferrocarril. En unes altres paraules: no agafar el cotxe i esperar, a bon recer, que el temporal amainés. Però no. Ningú no estava disposat a actuar així i malgrat les adverses condicions i previsions que s’estaven traslladant a la ciutadania, tothom va preferir deixar les seves ocupacions amb l’ànim d’arribar a casa com fos.

I ai làs! Quan els col•lapses es van produir, tampoc ningú no va dubtar en adreçar les seves queixes contra el govern –acusant-lo d’imprevisor–, tot reclamant un rescat immediat i la solució a uns problemes que només la irresponsabilitat cívica col•lectiva havien ocasionat. És així com mentre no admetem limitacions de cap mena, no dubtem ni un instant a l’hora d’exigir als governants que ho tinguin tot previst i a punt per quan ens passa alguna cosa. ¿No ens estarem passant de rosca i confonent els límits de cada cosa? És, simplement, una pregunta oberta…

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de març de 2010