Lluís Llach, a ‘País petit’ canta que ‘El meu país és tan petit / que des de dalt d’un campanar / sempre es pot veure el campanar veí. / Diuen que els poblets tenen por / tenen por de sentir-se sols / tenen por de ser massa grans’. Cert. El nostre és un país gran –molt gran– quant a la voluntat de ser-ho, però petit –molt petit– territorialment parlant. Això no obstant, Catalunya s’estructura en 947 municipis que s’agrupen en 41 comarques que al seu torn l’administració de l’Estat integra en quatre ‘províncies’ governades per sengles Diputacions. Tot plegat fa que damunt el ciutadà recaiguin massa nivells d’administració que exerceixen, i sovint burocratitzen en excés, les competències que tenen assignades. D’aquesta manera, el que hauria de ser el principi lògic basat en què allò que pot resoldre l’administració més propera al ciutadà no ho de fer una de superior, continua essent pura entelèquia.

Des de fa un temps, estem assistim al Vallès a un interessant debat que té com a objectiu la unió dels dos actuals vallesos (l’Occidental i l’Oriental) en un de sol. Els que defensen aquesta opció exhibeixen entre els seus arguments que amb la unió, ambdues actuals comarques guanyarien en governança i planificació, en eficiència i en eficàcia, alhora que es potenciaria molt més la personalitat de cadascuna de les ciutats capitals amb les que els dos vallesos compten encapçalades per Granollers, Sabadell i Terrassa, però seguides de molt a prop per altres potents nuclis poblacionals com ho són Mollet, Rubí, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès o Barberà del Vallès…  Al Vallès hi vivim 1,3 milions de persones que representem el 17,3% de la població catalana. Les indústries vallesanes aporten al PIB català el 16,7% del total. Els dos vallesos conformen avui l’àrea més industrialitzada de Catalunya, amb un potencial de creixement que es veu ofegat per unes infraestructures que no es corresponen amb el pes econòmic, industrial i social d’aquestes dues comarques que tenen en la B-30 el seu carrer Major, o millor encara, la nova ‘Diagonal’ que les uneix amb Barcelona i amb el seu entorn metropolità, i les enllaça amb altres dues comarques altament dinàmiques: El Maresme i El Baix Llobregat.

I mentre al Vallès es debat sobre els pros i contres de la seva unificació amb la mirada posada en la necessitat de millorar-ne la governança per promoure iniciatives i negociar amb força amb administracions superiors, en d’altres indrets del país es promouen processos participatius que apunten en la direcció contrària en què es vol avançar des del Vallès. Així, 10 municipis que ara pertanyen al Vallès Oriental, El Berguedà i l’Osona aspiren a ser una nova comarca sota la denominació d’El Moianès, mentre que 12 municipis més d’Osona, El Bages i El Berguedà aspiren a fer-ho també sota la denominació d’El Lluçanés.

Ho escrivia més amunt: el nostre, és un país territorialment petit, sotmès a una divisió territorial i municipal ancorada als segles XIX i XX, molt lluny de l’agilitat administrativa que el segle XXI reclama. Quan Pau Vila va proposar l’actual divisió comarcal va establir com a criteri que des de la capital de comarca es pogués anar i tornar en carro i en una sola jornada a qualsevol punt de la comarca i a l’inrevés. Un criteri que avui no té cap mena de sentit. Molt al contrari, el bon fer aconsellaria endegar un procés conduent a repensar la reordenació territorial (municipal i comarcal) del nostre país amb l’objectiu de millorar-ne la governança. Sigui com sigui, mantenir les coses tal com ara estan o continuar el procés de desmembració que amb la creació de noves comarques i/o municipis s’apunta, és perdre l’oportunitat d’avançar cap a la modernització del país per d’adequar-lo, també organitzativament parlant, als temps actuals.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de març de 2015