Les dades es feien públiques dimarts passat. El transport públic sabadellenc ha vist com el nombre d’usuaris augmentava un 6,7% el darrer any. Una bona notícia per a tothom, i especialment per aquelles persones i col•lectius que, d’una banda, creuen que el transport públic és una de les claus per a la millora de la qualitat de vida i de la mobilitat de la ciutadania; de l’altra, reclamen que en l’agenda dels governants el transport públic ocupi l’espai que li hauria de correspondre pels seus indubtables beneficis medioambientals, econòmics i socials. Sovint, quan es fa referència al transport públic i a les polítiques relacionades amb aquest tipus de transport, es pensa en una única direcció: la de resoldre els problemes de mobilitat que es donen entre Barcelona i el seu entorn metropolità. Quan això passa, estem oblidant la transcendència que té una interconnexió eficient i ràpida entre municipis metropolitans mitjançant el transport públic, sense necessitat d’haver de passar Barcelona. I és que el centralisme del qual, amb raó, acusem Madrid –també en matèria d’infraestructures comunicatives i xarxes de transport públic–, és aplicable a Barcelona on el sistema de transport públic continua mantenint una marcada radialitat que comença i acaba a la metròpoli. Sigui com sigui, el cas és que l’aposta per un sistema de transport públic eficient no ocupa mai un lloc massa preferent en les agendes polítiques. Quedi clar, abans de continuar, que sortosament aquest no és el cas del municipi sabadellenc que, des de l’any 1981, compta amb una xarxa de transport públic urbà d’una qualitat notable i amb un nivell de servei remarcable que es va adaptant contínuament a les necessitats de cada moment, així com de polítiques dissuasòries per a l’ús exagerat del vehicle privat. De ben segur que la suma d’aquests factors dóna com a resultat que el servei d’autobusos sabadellenc sigui més proper al ciutadà, i que almenys en part, expliquen el perquè de l’augment de viatgers experimentat.

Sabadell no és, però, una realitat aïllada del seu entorn. Molt al contrari. La nostra ciutat presenta la característica d’estar a tocar de l’Àrea Metropolitana sense formar-ne part, i d’actuar de cap de comarca d’uns municipis que tant pel què fa al seu nombre d’habitants com per la potència dels seus sectors respectius teixits industrials i econòmic, tenen un alt índex de mobilitat. Badia del Vallès, Barberà del Vallès, Castellar del Vallès, Sant Quirze del Vallès i Polinyà conformen una primera corona de veïnatge i d’interelació amb Sabadell que no es veu reflectida amb un sistema de transport públic de viatgers capaç de facilitar la mobilitat entre aquestes poblacions. A aquests municipis cal afegir-ne d’altres, que són els que conformen una segona corona de l’entorn sabadellenc. És el cas de Matadepera, Sentmenat, Sant Llorenç Savall, Caldes de Montbui, Santa Perpètua i Palau-Solità i Plegamans que mantenen estrets lligams econòmics i socials amb la nostra ciutat, però també escassos vincles quant a transport públic.

És cert que en moments en els que damunt la taula dels polítics s’amunteguen les urgències, pot semblar poc oportú recordar que cal prestar major atenció al transport públic  urbà i interurbà. Però no és menys cert que és precisament en moments de crisi, de canvis estructurals i de cerca de nous paradigmes, que convé avançar en estratègies que coadjuvin a fer-nos més competitius i sostenibles. I és en aquest terreny en el qual l’aposta per un transport públic plenament adaptat a les necessitats de la ciutadania, adquireix tota la seva dimensió.

Publicat a Diari de Sabadell, 19 de gener de 2011