Que a la Unió Europea (UE) vivim dies atzarosos està fora de qualsevol discussió. Crisi econòmica, gestió de l’energia, immigració i refugiats, política exterior i de defensa, populismes…, són algunes de les qüestions que posen de relleu la debilitat d’una UE mancada com està d’una unió real i d’un govern fort per fer front als reptes de present i de futur que tenim plantejats i, alhora, garantir el progrés econòmic i social dels seus ciutadans i ciutadanes. Però les coses són com són i res no apunta que ens trobem en les millors condicions per avançar cap a una UE més ferma, més transparent i més democràtica. De moment, els fets s’entesten en confirmar-nos que la idea, gairebé mítica, d’una Europa lliure i solidària, defensora de valors humans que atresoràvem fa uns pocs anys, transita avui per les seves hores més baixes i qui sap si també per les més crítiques, sotmesa al pairo dels vents que la globalització imposa en detriment de la sobirania dels Estats i de la ciutadania.

És precisament enmig d’aquesta globalització de la que en percebem solament les contres i del terrabastall econòmic causat per la crisi amb unes conseqüències socials més que evidents, que a les moltes preguntes que ens formulem de resposta difícil, hauríem d’afegir-ne una altra: com és possible que quan encara no hem superat els efectes de les retallades, de la destrucció de llocs de treball i d’uns ingressos salarials a la baixa, la Comissió Europea negociï tractats de lliure comerç que res de bo no ens poden portar i que qui sap si fins i tot són susceptibles d’empitjorar l’ocupabilitat laboral i de retruc les condicions de vida de les classes populars i mitjanes. M’estic referint a les negociacions del TISA (Trade in Service Agreement) (amb efectes indubtables sobre al prestació de serveis i el control de les comunicacions), i del tractat de lliure comerç –el TTIP (Transatlantic  Trade  and  Investment  Partnership)-  amb el es pretén eliminar barreres comercials i simplificar la compravenda de bens i serveis entre els Estats Units (EUA) i la UE.

Ningú no s’hauria de deixar portar pels cants de sirena que diuen que el TTIP ens ha de reportar alts beneficis. Si més no perquè com passa en qualsevol tractat, sempre hi ha qui en surt guanyador i qui en resulta perdedor. Davant això, bo serà esbrinar qui, en el cas del TTIP (però també en el del TISA), en pot sortir guanyador i qui perdedor. Contra allò que podria semblar, no seran els EUA els guanyadors, però tampoc no ho serà la UE, atès que darrera les negociacions i els negociadors d’aquests tractats hi planen els interessos de les grans corporacions i companyies que res no entenen de pertinença ni de fidelitat a cap país, a les que els convé la supressió de barreres aranzelàries per millorar els seus resultats econòmics. A partir d’aquí fàcil és deduir que els perdedors d’aquests tractats, seran, d’una banda, els Estats signants mateixos (que perdran part de la seva sobirania que hauran de deixar a mans de l’Investor State Dispute Settlement que serà l’encarregat de dirimir les controvèrsies que puguin sorgir entre els inversors i els Estats), i de l’altra, les classes treballadores i mitjanes, que patiran els efectes que es derivin de la privatització dels serveis bàsics, de la laxitud quant a les normes de seguretat alimentària i de la destrucció sistemàtica de llocs de treball que d’aquests tractats se’n derivarà.

És en aquest context i davant aquestes conseqüències que cal entendre les mobilitzacions que a Europa i als EUA comencen a proliferar contra el TTIP, liderades per un nou tipus d’organitzacions que engloben a col·lectius sorgits de les classes mitjanes i professionals europees i nordamericanes. Per cert, de tot això ens en va parlar l’Ignasi Hurtado en el decurs d’un acte organitzat per la Lliga dels Drets dels Pobles.

Publicat a Diari de Sabadell, el 2 de juny de 2016