S’han acabat les fetes nadalenques que, dit sigui de passada, són llargues i tedioses per a uns, i excessivament curtes per altres. Sigui com sigui s’ha acabat el període d’excepcionalitat festiva que vivim quan l’any acaba i un de nou comença a caminar. És quan tenim també l’esperança de deixar enrere allò que és vell, fer net d’allò que no ens convé, per fer front a allò que ens serà nou. I sobretot disposats fermament a fer realitat les promeses que al començar cada any ens fem, i de les que ben aviat també ens n’oblidem. Els desitjos de passar unes bones festes que ens hem traslladat els uns als altres aquests dies són ja al quarto dels mals endreços, talment com si d’unes restes nadalenques més es tractés, en l’espera que quan s’apropi de nou la fi d’any, les puguem espolsar i recuperar. I és que la màgia que envolta el temps nadalenc, que comença a créixer a mesura que el desembre avança, s’exhaureix sobtadament justament quan els Reis de l’Orient fan el seu particular mutis pel foro.

És llavors quan ens tornem a instal·lar en la rutina de cada dia. I és llavors quan ens adonem que malgrat només una setmana que va començar el nou any, de nou-nou només ens queda precisament l’any que acabem d’encetar; i si hem estat de sort i hem fet prou bondat, també els presents que els Mags de l’Orient ens hagin deixat. La resta, tot és vell. I ni les festes, ni els dolços de Nadal, de Cap d’Any i de Reis, han estat suficients per amorosir o endolcir cap dels maldecaps que ja teníem damunt la taula abans d’encetar les festes.

Així és que a més d’intentar complir amb els bons propòsits que el primer dia de l’any ens vàrem formular, caldrà que ens preparem per a fer front al què ens espera per aquest nou any, sobretot des d’un punt de vista col·lectiu. I és que a tombar de la cantonada tenim, com a mínim, dues conteses electorals. L’una d’àmbit municipal, l’altra d’àmbit estatal. I a hores d’ara encara no sabem si a Catalunya serem cridats a les urnes per elegir els nostres representants al Parlament de Catalunya.

No és un fet excepcional que en un mateix any coincideixin dues o tres cites electorals. Però no obstant i això sí que és excepcional el fet que cadascuna de les dues o tres conteses electorals possibles ens abocaran a escenaris polítics que seran substancialment diferents als que fins ara ens havíem acostumat. La irrupció de noves formacions polítiques nascudes al redós d’una ciutadania que està cansada, farta de les promeses no satisfetes, emprenyada pels innombrables i inacabables casos de corrupció política que de mica en mica han anat minant el prestigi dels polítics i el de les institucions polítiques que ara són percebudes per la ciutadania com a ens incapaços d’acarar una necessària regeneració democràtica. Corrupció i desprestigi polític i institucional que juntament amb la crisi econòmica i els seus nefastos efectes socials, ha estat la mescla perfecte per fer créixer l’enuig i la rebel·lia de la majoria de la ciutadana.

D’aquí que no ens hauria d’estranyar que arran aquest estat de descontentament general –que per cert no és exclusiu d’aquestes nostres contrades (només cal veure què està passant sobretot a Grècia, però també a Itàlia i a Portugal)–, les formacions polítiques nascudes amb la voluntat de retornar l’accent i l’equitat social a les polítiques governamentals, trobin un terreny perfectament adobat per créixer. Però que ningú no oblidi que la força que aquests nous moviments han adquirit en tan poc temps ha estat decisiva a l’obligar als partits tradicionals a prendre’ls en consideració, a intentar frenar-los en el seu ascens, i a moure fitxa per recuperar el debat entorn les polítiques socials; un debat que tenien fins fa poc absolutament oblidat.

Que l’any nou ens sigui profitós i benigne, en tots els ordres i sentits.

Publicat a Diari de Sabadell, el 8 de gener de 2015