Dia rere dia, fins que l’estat d’alarma s’aixequi, a modus de diari personal i intransferible d’una crisi que canviarà –que està canviant– el món, publicaré comentaris i reflexions d’abast divers

(Les entrades apareixen en ordre invers al dia de publicació. És a dir que trobareu primer la més recent i així successivament fins la darrera que serà la més antiga).

 

Dia 24è. Dimarts, 7 d’abril

Dimarts Sant. Dia en el que els ministres de finances de la zona euro es reuniran altra volta per tractar de posar-se d’acord amb les mesures a adoptar per ajudar als països de la UE que més pateixen els efectes de la pandèmia tant des d’un punt de vista sanitari com econòmic i social. Cert és que en els darrers dies s’han produït petits canvis en l’actitud encapçalada per Holanda i Alemanya contrària a obrir línies d’ajuts i dissenyar plans especials de rescat que comportin la mutualització del deute que es generés. D’aquí que les previsions apuntin cap a que en un difícil joc d’equilibris i de donar temps al temps, de la reunió d’avui en surti que a partir d’usar una línia d’ajuts preexistent mai utilitzada, se la doti d’un fons de 240.000 milions d’euros en préstecs, a modus de tallafoc urgent. Aquesta línia es complementaria amb 200.000 milions d’euros en crèdits del Banc Europeu d’Inversions (BEI) i en 100.000 milions més que garantissin el finançament dels mecanismes de suspensió temporal de llocs de treball aplicats pels respectius sistemes nacionals d’ocupació (en el cas d’Espanya, els ERTO). A canvi d’aquestes mesures, Holanda i Alemanya hauran aconseguit que no es parli ni de coronabonus ni d’un possible Pla Marshall de rescat, tal com reclamen Itàlia i Espanya. Europa i els seus valors continuen en joc, i ni el temps ni les circumstàncies hi juguen precisament a favor.

 

Dia 23è. Dilluns, 6 d’abril

Dilluns Sant. Si tot hagués estat normal, avui estaríem debatent entorn els resultats de les eleccions gallegues i basques que s’haurien celebrat ahir diumenge. També estaríem parlant de ciutats buides, però no pas precisament pels efectes del confinament. En això pensava aquest matí quan m’he adonat d’una fotografia publicada a primera d’El País que reforçava el conegut principi atribuït a l’escriptor nord-americà pioner en relacions públiques Arthur Brisbane, segons el qual una imatge val més que mil paraules. En la fotografia en qüestió s’hi pot veure a una parella de 88 anys, saludant des de la finestra de casa seva després d’haver superat la infecció del Covid-19. I és que com molt bé saben els metges, una cosa és la malaltia i l’altra la variable que es deriva del comportament de cada malalt davant una mateixa malaltia. Val la pena tenir-ho en compte, perquè si mai res no és ni d’un negre tenebrós ni d’un blanc absolut, menys ho és encara en el cas de la pandèmia de la que tan poques coses en sabem. Des d’aquest punt de vista penso que la tendència instintiva dels dirigents polítics d’emparar-se o de reforçar les propostes que fan (sempre fàcils de formular) o en les decisions que adopten (sempre difícils de prendre) en l’opinió dels experts que cadascú assegura tenir, ratlla l’absurd, alhora que afegeix elements per a la desorientació de la ciutadania que, indefensa i espantada, compleix estoicament amb allò que se li ha demanat que faci: no sortir de casa. Diu la periodista i historiadora francoalemanya Géraldine Schwarz al reflexionar sobre llibertats i democràcia, que allò que més li preocupa és “el perill que l’espiral de pànic que vivim conté” per afegir que “aquest coronavirus és un examen pels valors europeus, basats en la democràcia i la llibertat”.

 

Dia 22è. Diumenge, 5 d’abril

Diumenge de Rams. Fa vint-i-quatre hores que Pedro Sánchez anunciava el perllongament de l’estat d’alerta, que s’estendrà fins el 26 d’abril com a mínim. Una mesura que qui més qui menys esperava i que com en anteriors ocasions va ser comunicada en el decurs d’una llarga intervenció presidencial que ben poques novetats va aportar que no sabéssim o esperéssim. Potser, pel fet que dimarts i dijous tindran lloc sengles reunions dels ministres de finances, d’una banda, i, de l’altra, dels caps d’Estat i de govern de la zona euro, destacar la insistència del president espanyol en assenyalar que Europa –la UE–  ha de mostrar de la seva cara més solidària a l’hora de pensar i establir línies d’ajuts econòmics pels països més delmats per la crisi sanitària. I té raó. La UE s’hi juga molt en aquesta crisi i no hauria de  repetir els errors d’absència comesos en la crisi financera del 2008. Però que el llegir no ens faci perdre l’escriure. D’aquí que en aquesta crisi, la UE s’hi juga molt, també des del punt de vista polític de defensa de la democràcia i de les llibertats. I és que en el sí de la UE comencen a aflorar tics que prenent com a excusa el coronavirus, s’atreveixen mutar a conveniència normes de convivència que posen en perill els valors inherents a l’Estat social i democràtic de dret. Compte doncs amb el què està passant a hores d’ara a Hongria, on el seu primer ministre, Viktor Orbán, ha decretat la congelació de les institucions democràtiques del país amb el pretext de fer front a la pandèmia d’una manera més eficaç. Prenem-ne bona nota i de la UE cal esperar-ne també en aquest cas, que davant això sigui activa i mogui fitxa en defensa dels valors democràtics, de les llibertats i dels drets dels ciutadans.

 

Dia 21è. Dissabte, 4 d’abril

Una fotografia publicada a portada, i dues més a pàgines interiors en l’edició d’avui del Diari de Sabadell en les que hom hi pot veure a membres de l’exèrcit col·laborant en el muntatge de l’hospital de campanya que s’està bastint a la Pista Coberta d’Atletisme de Sabadell, m’ha impactat. Per què? Simplement pel contrast entre els fets i el què s’ha dit i escrit, valorant l’oportunitat de la presència de la UME a la ciutat. D’aquí que en deixi constància en aquest diari del confinament, en el benentès que temps hi haurà d’analitzar comportaments i de discernir entorn les mesures aplicades a l’hora de frenar els efectes d’una pandèmia que, dit sigui de passada, a Sabadell presenta uns indicadors més complicats que no pas en d’altres indrets. Sort de comptar amb l’equip de professionals del Parc Taulí, que es desfà per atendre malalts i per trobar les millors solucions per a fer-ho de la manera més eficient possible. Convé també prendre’n nota per tal que una vegada superada aquesta dura prova, ningú estigui en disposició de discutir sobre la idoneïtat de millorar la despesa pública en salut i en recerca associada, de la que el Parc Taulí n’és també capdavantera. Per als desmemoriats, recordar que abans de la crisi del coronavirus, Catalunya es trobava a la cua de l’Estat quant a despesa sanitària pública per habitant, amb una minva d’inversió relativa, des de 2009, d’un 27,5%, i absoluta de 3.328 milions d’euros. Minva que també es va deixar notar en recerca científica que en més d’un 70% es porta a terme des de les universitats públiques catalanes.

 

Dia 20è. Divendres, 3 d’abril

El dia arrenca amb un sol esplendorós que s’agraeix. Més, després dels dies rúfols i plujosos passats. Malauradament, però, el devessall de notícies no segueixen –com amb la meteorologia–  la mateixa línia de millora. Només cal sinó i com a exemple, parar atenció en les preocupants xifres d’atur que ahir mateix es donaren a conèixer. Això no obstant, per allò d’intentar intuir una mica de llum al final del túnel, també ahir coneixíem que els ministres d’economia de la zona euro semblaven disposats a desplegar una primera línia de defensa davant la crisi econòmica desencadenada per la pandèmia; crisi que a hores d’ara s’albira amb major virulència per a Itàlia i Espanya. Caldrà esperar a la reunió dels ministres d’economia de la zona euro del proper dimarts i a la del Consell Europeu de dijous, per saber amb precisió l’abast i dimensió d’aquesta línia de defensa que segons els observadors serà oportuna però insuficient. Clar que les conseqüències de que la UE no es posi les piles en aquesta qüestió, les deixava diàfanament clares l’economista belga Paul de Grauwe (de la London School of Economics) en declaracions a El Periódico, a l’afirmar que si des de la UE no s’era capaç de donar suport financer al Govern espanyol en el seu intent d’evitar que la situació que pateix implosioni, podria desencadenar un corrent de pessimisme sobre el futur de la UE que al seu torn “podria despertar forces polítiques antieuropees a Espanya i també a Itàlia”. Els populismes assetgen. Ah! I per si no ens n’havíem adonat, demà passat és diumenge de Rams, dia en què, quan ens pensàvem que vivíem en una normalitat que mai no es veuria alterada, marcava l’inici de la Setmana Santa i de la fugida de les grans ciutats, avui buides i confinades.

 

Dia 19è. Dijous, 2 d’abril

No recordo la darrera vegada que em va succeir, però, en qualsevol cas, feia molt de temps que no em passava. Avui m’he adormit i m’he llevat molt més tard d’allò que en mi és habitual. Així que he tingut de saltar-me alguna de les rutines de cada dia per tal de readaptar el meu horari que des de l’inici del confinament tinc fixat. A causa d’això, quan he posat la ràdio per assabentar-me de les darreres notícies, m’he trobat amb una entrevista al president Joaquim Torra que li feia Josep Cuní a la Ser Catalunya. Ha estat una entrevista llarga, intimista, reiterativa en força aspectes i plena dels tòpics i de recursos sobradament coneguts en d’altres, sobretot quant a les responsabilitats polítiques que de la gestió de la crisi se’n deriven per part dels governs. Però allò que m’ha deixat més preocupat, ha estat  que durant l’entrevista he percebut a un president desbordat pels esdeveniments. És evident que la pandèmia ens ha superat a tots. Als governs i a nosaltres també. Però tanmateix és evident que en situacions crítiques com les actuals, correspon als governants fer tot el què calgui per acarar la situació i sobretot transmetre confiança i seguretat en les decisions que es van adoptant. Si més no perquè ningú amb dos dits de front no pot, o no hauria de dubtar, que les que en cada moment es van prenent són les que correspon prendre. I això sí, sempre a partir de les pròpies responsabilitats que en cap cas es poden delegar a ningú. Les entitats del tercet sector, per exemple, estem vivint moments molt complicats i alhora desconeguts possiblement per la major part de la ciutadania; moments que anem resolent com millor podem i sabem mentre continuem esperant del govern –en aquest cas de la Generalitat de Catalunya– quelcom més que bones paraules i ànims.

 

Dia 18è. Dimecres, 1r d’abril

El període de confinament, amb més o amb menys relaxament de mesures, serà llarg. Més val, doncs, que ens en comencem a fer la idea. No obstant i això, tampoc cal ser més alarmista del què amb sensatesa i prudència pertoca. El caràcter mundial de la pandèmia del Covid-19 i la seva durada, obligarà –encara que sigui per allò d’un si-us-plau-per-força–  a adoptar mesures, també globals, per a intentar superar les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaran el més aviat possible. També a la Unió Europea que no acaba de trobar el camí a seguir i que tanmateix s’hi juga molt en funció de les decisions que s’adoptin d’ara en endavant. Rob Jetten (el portaveu liberal de l’esquerra holandesa), després de recordar ahir que “els Països Baixos s’havien enriquit gràcies a la UE”, afegia que per això ara no es podia deixar que “els seus amics” (en referència als països socis europeus del sud) “s’ofeguessin”. I afegia que “només sortirem d’això [de la crisi de la pandèmia i dels seus efectes] junts”. Unes hores abans, el ministre holandès de finances, Wopke Hoekstra, reconeixia que els havia mancat empatia al defensar la seva dura posició en la reunió del Consell Europeu de dijous de la setmana passada, contrària als coronabonus i a l’accés generalitzat als fons del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE), obrint la porta a un possible Pla Marshall, en la línia reclamada pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Clar que en aquesta vida tot té una explicació. Tot això passava ahir quan a Holanda, on malgrat la confiança governamental dipositada en el “confinament intel·ligent” de la ciutadania per a combatre el coronavirus,  les víctimes mortals per la malaltia començaven a créixer i amb elles les possibilitats d’una major infecció en un sistema sanitari no massa preparat i molt privatitzat. Robert Schuman, cinc anys després de la finalització de la II Guerra Mundial quan les nacions europees lluitaven per superar-ne les seqüeles, en la seva declaració de 9 de maig de 1950 on proposava la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, ja va dir que Europa no es fa de “cop i volta (…), sinó a partir de realitzacions concretes, que en primer lloc, creïn una solidaritat [entre països] de fet”.

 

Dia 17è. Dimarts, 31 de març

Avui m’han aturat els mossos. Ha estat aquest matí quan em dirigia al quiosc de prop de casa, per complir amb una de les meves rutines diàries: la de recollir els diaris –jo sóc encara de la cultura del paper– als quals estic subscrit. Com que portava les targes de subscriptor, els les he mostrat a modus de salconduit que m’autoritzava a transitar. Al tornar del quiosc, la patrulla s’havia aturat un centenar de metres més avall de l’estret carrer on jo visc, i paraven els vianants –pocs–  i els cotxes –també pocs– que circulaven. Al llegir un dels titulars del diari que assegurava que Sabadell és la “segona ciutat en coronavirus de Catalunya”, dos han estat els pensaments que en positiu m’han assaltat. D’una banda, per fer memòria de la feina que recau sobre l’equip sanitari del Parc Taulí que, a més, d’aquí uns dies, s’haurà de desdoblar per atendre a les persones infectades que seran allotjades a l’hospital de campanya que s’està aixecant a la pista coberta d’atletisme. Mai no agrairem prou la dedicació d’aquestes persones a les que guia l’objectiu de cuidar-nos i de salvar-nos, a despit dels molts entrebancs que diàriament han de superar. De l’altra, la resiliència –capacitat de resistència i d’adaptació–  que en general està mostrant la ciutadania després de més de quinze dies d’estar confinats a casa, i no sempre estar-ho en les millors condicions. Una actitud, aquesta de la ciutadania, que cal també reconèixer, que és clau per a vèncer al virus i que de ben segur hauria estat inimaginable pogués aconseguir-se només uns pocs dies abans que es declarés l’estat d’alerta. I mentre, més enllà, continuen els retrets dels uns contra els altres, sense adonar-se o sense voler-se adonar que ningú no és perfecte i que si la solució a tot plegat fos tan senzilla no estaríem parlant a hores d’ara d’una crisi de dimensions inimaginables. Seguim!

 

Dia 16è. Dilluns, 30 de març

Tercera setmana de confinament i enduriment de mesures que, a efectes pràctics, consisteixen en reduir els sectors professionals que poden treballar presencialment; reducció que afecta fonamentalment a l’obra pública i privada i a les indústries sense vinculació amb els sectors estratègics de la salut i l’alimentació. Tant bon punt es va conèixer la decisió del Consell de Ministres, una renovada tanda de crítiques començà a caure sobre el govern espanyol. També, per què no dir-ho, alguna mostra de suport…, però amb condicions. Tinc la sensació que estem envoltats de polítics que avantposen el càlcul del nombre de vots a guanyar o perdre en cada compareixença o declaració a l’interès general de transmetre serenitat a la ciutadania. Dirigents polítics als que no precisament els abelleix el sentit de l’oportunitat, de la responsabilitat, de la mesura, sempre disposats a aplicar el principi fàcil del “si fas, per què ho fas, i si no ho fas, per què no ho fas”. El repte primer que tenim davant és sortir de la crisi sanitària amb els menys danys possibles. Però al costat d’aquest repte n’hi ha un altre de no menys important: avançar cap a un pla de mesures socials i econòmiques per acarar la crisi que tenim a tocar i poder-ho fer en les millors condicions possibles. I en això, malauradament, crec que són ben pocs els que hi dediquen esforç i temps.

 

Dia 15è. Diumenge, 29 de març

Em llevo més tard. No pas perquè m’hagi adormit, sinó per l’avançament d’una hora aquesta darrera nit, quan hem passat de l’horari d’hivern al d’estiu. Començo el dia amb la rutina habitual des que va començar el confinament: una estona de bicicleta estàtica, que aprofito per escoltar les darreres notícies. Acabo l’exercici, i intento posar en ordre algunes idees. No m’és fàcil. I és que hi ha tantes preguntes per les que no obtinc resposta. Per exemple, ingènuament em pregunto com és que davant la commoció sanitària, social, econòmica i política que genera la pandèmia, que col·loca a Europa –i a la resta de la humanitat– sota una mateixa i greu amenaça, ens divideixin tant les respostes a donar, si més no, per intentar evitar danys majors als ja causats? Ahir, Jacques Delors, el que fou president de la Comissió Europea entre els anys 1985 i 1995, avisava: “el clima que sembla regnar entre els caps d’estat i de govern i la manca de solidaritat europea, pot acabar ocasionant un dany mortal a la UE”. Els populismes estan a l’aguait.

 

Dia 14è. Dissabte, 28 de març

La crisi del coronavirus ens col·loca davant situacions que són canviants dia rere dia. Normal en una situació, en una pandèmia que res no té a veure amb les viscudes per la humanitat. Cert és que en un exercici de confiança dipositada en els coneixements dels quals disposem, en la indubtable qualitat del nostra personal sanitari i en els molts avenços experimentats en medecina, pràcticament ningú no va donar excessiva importància al virus i a la seva possible propagació quan es va manifestar a Wuhan (Xina) el desembre de 2019. Només cal anar, sinó, a les fonoteques i a les hemeroteques. Així va ser que tampoc a casa nostra es prenguessin mesures preventives encara que fos per si de cas. Qui més ui menys coincidia en què si el virus s’estenia i ens arribava, en cap cas ho faria amb més virulència que no pas en un episodi gripal. Però, malauradament, res no ha estat com inicialment es pensava, de la mateixa manera que tampoc ara, les previsions i les projeccions que diàriament es fan quant a l’evolució de la pandèmia s’ajusten a paràmetres previsibles. En aquest context, qualsevol oportunitat de sumar esforços per reduir la propagació del Covid-19, cal que sigui ben rebuda. Per això varen sorprendre la contundència de les paraules del conseller de l’interior Miquel Buch fa un parell de dies, a l’assegurar que “a Catalunya no els necessitem” referint-se a la UME de l’exèrcit espanyol. Paraules que immediatament foren aplaudides des de les xarxes socials pels que són reactius a tot allò que soni a espanyol. Un parell de dies després, des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya, no tenien altra solució que sol·licitar la intervenció de la UME per desinfectar un dels seus centres a Badalona. Un dia abans, la UME havia desinfectat a Sabadell una residència de gent gran a Castellarnau. No es pot dir mai que “d’aquesta aigua no en beuré”. A més, és d’una gran irresponsabilitat proclamar-ho en situacions tant crítiques com aquesta en la que si quelcom no sobra són mans i voluntats.

 

Dia 13è. Divendres, 27 de març

Segona setmana de confinament. El balanç dels dies que portem tancats a casa és divers. D’una banda, mereixen matrícula d’honor els professionals de la salut que es desviuen per multiplicar-se i per atendre a les persones malaltes que els arriben als hospitals. També els ciutadans i les ciutadanes que, en general, compleixen amb estoïcisme el requeriment que se’ls ha fet de no moure’s de casa i els governs locals que fan tot el què poden per intentar resoldre els problemes més candents. De l’altra, en un pol diametralment oposat, cal situar a les instàncies governamentals (nacional i estatal) a les que correspon la responsabilitat primera de transmetre confiança a la ciutadania, però que amb la seva actitud i comportament, aconsegueixen efectes contraris. Ningú està net de culpa. Tothom ha comés, segur, errors en la gestió de la crisi sanitària del coronavirus; i tothom té, segur, quelcom a amagar. D’aquí que usar la gestió política de la crisi com a artefacte llancívol contra qui té més responsabilitats en un intent desesperat de no deixar veure les pròpies, és una opció poc recomanable que tanmateix contribueix a alimentar els populismes que fonamenten el seu discurs en el missatge fàcil de que són només ells els que entenen i estan al costat de la ciutadania i que són només ells els que la poden salvar del desastre. En joc, la democràcia i les llibertats. Per acabar-ho d’adobar, els caps d’Estat i de govern dels països de la UE reunits anit en el Consell Europeu, foren incapaços d’assolir un acord de mínims per preparar-se i preparar-nos per quan superem la crisi sanitària i ens disposem a acarar la social i econòmica. La insolidaritat dels països del nord –encapçalada pels Països Baixos amb Alemanya al darrera–  envers els països del sud –amb Espanya, Itàlia i Portugal al capdavant–, ha estat la causa del fracàs de la cimera i ha afegit un element més de desunió entre els 27 precisament quan més convé mostrar fortalesa i unió davant l’adversitat.

 

Dia 12è. Dijous, 26 de març

Em llevo d’hora com cada matí. És una de les rutines que mantinc des de l’inici del confinament. Em poso després a fer una estona llarga de bicicleta estàtica; una activitat física que res no té a veure amb el plaer que em proporcionaven les passejades matineres que des de feia cinc anys i ininterrompudament feia cada dia pels rodals de la ciutat que tant i tant enyoro. Però les coses són com són i no pas com voldrien que fossin. Mentre m’exercito en la bicicleta escolto les primeres informacions del matí en l’espera de la notícia que tothom vol escoltar: que la reclusió a causa de la pandèmia té els dies comptats. Però no. Avui tampoc no ha estat aquesta la notícia. Ho continuen essent, òbviament, els efectes sanitaris, econòmics i socials de la pandèmia, però que massa sovint queden tapats pel soroll del pica-baralla polític que no para i que en res contribueix a facilitar la tasca dels sanitaris i a calmar la ciutadania. Santiago Rusiñol posava en boca d’un dels seus personatges teatrals aquesta sentència: “si tens raó, defensa-la i si cal crida, però si no la tens, crida més encara!”. I en aquest estadi estem. Sempre és i serà més fàcil desqualificar al contrari polític portant l’argument fins l’absurd. I és que en una interpretació lliure d’una de les dites de la meva sàvia àvia: “Receptes tinc per allò on jo no les he d’aplicar”.

 

Dia 11è. Dimecres, 25 de març

 “Aquesta crisi sanitària mundial canvia a cada moment i això significa que la Unió Europea (UE) ha d’estar preparada per actuar sense avís previ”. Són paraules del president del Consell Europeu, Charles Michel, extretes d’un seu article publicat avui a El País. Quan les llegia, feia només unes hores que, a Brussel·les, els ministres d’Economia i Finances de la UE, s’havien mostrat incapaços d’arribar ni tan sols a un principi d’acord de com reaccionar, amb quins instruments, quantia i amb quines condicions, per a fer front a la crítica situació econòmica a la que la pandèmia del corona virus està abocant als països de la Unió. Els socis europeus, a despit dels dies pels quals transitem, es mantenen dividits en blocs (nord-sud), amb actituds, idees i propostes que ara com ara semblen irreconciliables. Caldrà veure demà què passa a la reunió del Consell Europeu (reunió de caps d’Estat o de govern dels països membres de la UE) i si des d’aquesta instància es serà capaç de desencallar la situació. Ens hi va molt. Ens hi va el mantenir la confiança en les institucions comunitàries, a hores d’ara tan devaluada. Sovint es diu que en temps de dificultats, és quan més calen respostes conjuntes que per assolir-les exigeixen també sacrificis comuns. Però tanmateix, massa sovint observem com aquestes paraules no acaben mai de trobar concreció suficient. L’article del president Michel acabava amb aquestes paraules: “Si ens mantenim junts i tenim cura els uns dels altres, tots sortirem d’aquesta situació més forts i més units que mai”. Cal afegir-hi res més? 

 

Dia 10è. Dimarts, 24 de març

L’augment exponencial de persones emmalaltides a causa de la pandèmia així com del nombre de víctimes mortals que se’n deriva, contribueix al creixement dels nivells de preocupació personal i col·lectiva que d’altra banda són propis en situacions com la que estem vivint. El to polític utilitzat en el debat entorn a si les mesures de confinament actuals són o no suficients, no ajuda precisament a asserenar l’estat d’ànim de la ciutadania. Fàcil és proposar més mesures restrictives sense explicitar-ne en cap cas quins n’han de ser els límits i, sobretot, quines les conseqüències que se’n poden derivar per a la ciutadania. I és que apostar pel confinament total o de sectors productius aparentment deslligats a un sector considerat essencial determinat, pot acabar desenvolupant una tempesta perfecte en la que els efectes del remei acabin essent pitjors que no pas els de la malaltia. Un exemple que res no té a veure amb de l’alimentació: avui, si no hi ha cap contratemps, començarà la fabricació dels respiradors de campanya que han estat resultat d’un projecte desenvolupat entre el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, el Leitat i els consorcis sanitaris de Terrassa i de Sabadell que n’ha certificat la idoneïtat assistencial. Doncs bé, en el marc d’un confinament que englobés a empreses com les que els fabricaran, qui estaria en disposició de produir-los a casa nostra? I mentre busquéssim a fora qui ho pogués fer, quantes persones moririen al no poder ser ateses en les condicions que requereixen?

 

Dia 9è. Dilluns, 23 de març

La setmana es presenta grisa i plujosa. Diuen que aquesta serà la tònica del temps per als dies que venen. Però diuen també, que el proper cap de setmana, el sol tornarà a lluir amb força. Tant de bo que aquest comportament previst de la meteorologia sigui alhora metàfora del què ens espera en el decurs dels propers dies en què, diuen, podria produir-se el pic en l’evolució crítica de la pandèmia i, també diuen, podríem entrar en una fase menys estressant pels serveis sanitaris, a hores d’ara a punt de col·lapse. El científic cap del Laboratori del coronavirus del CSIC, el viròleg Luis Enjuanes, opinava aquest matí en el programa ‘Aquí amb Josep Cuní’, que el grau de confinament al qual estem sotmesos era al seu entendre suficient. Només calia –afegia–  que tothom fes cas de les disposicions vigents i no es mogués de casa. I deu tenir raó si tenim en compte que aquest cap de setmana, els Mossos d’esquadra han formulat més de 10 mil denúncies de ciutadans que conduïen els seus vehicles per anar o tornar de residències de cap de setmana. Certament, el debat de si el grau de confinament és o no el que pertoca és extremadament obert, i també en el món de la ciència té els seus avaladors i detractors tal com estem comprovant cada dia. El què costa més d’entendre, és que des de la política s’estigui més encara per furgar en possibles responsabilitats, que no pas per afrontar la pandèmia i aprendre’n de cara a un futur immediat en el que caldrà refer la sanitat pública dels fogots privatitzadors i de les retallades als quals se l’havia sotmès com a mínim des del 2009. A Espanya, però també a Catalunya. Que ningú no ho oblidi.

 

Dia 8è. Diumenge, 22 de març

El doctor Antoni Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i membre del comitè científic que assessora al govern espanyol en la pandèmia del corona virus, tancava aquest matí la seva intervenció a la RAC1 apel·lant al seny. És a dir a aplicar una “sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació” segons es diu en el Diccionari General de la Llengua Catalana. En d’altres paraules, reclamava el just equilibri entre les mesures a adoptar i les seves conseqüències en l’àmbit sanitari però també en el social i l’econòmic. I que assolir aquest equilibri no és gens fàcil pel desconeixement i l’evolució que del virus encara que es té i que presenta comportaments diferents dins d’un mateix territori, tal com passa a Catalunya en què la situació a Girona o a les Terres de l’Ebre poc té a veure amb la de Barcelona o de l’àrea igualadina. Possiblement m’erri en la meva percepció, però allò que el doctor Trilla intentava traslladar a la ciutadania en la seva intervenció, és que sense amagar la gravetat de la crisi i del moment, les mesures cal anar-les prenent d’acord amb l’evolució de la pandèmia vista en el seu conjunt. En qualsevol cas, Trilla deixava ben clar que correspon a la ciutadania fer el què se’ls demana reiteradament: no moure’ns de casa.

 

Dia 7è. Dissabte, 21 de març

Comença la primavera hi ho fa amb un cap de setmana diferent, molt diferent als que havíem viscut fins ara. Les previsions apunten a què el confinament per evitar la propagació exponencial del coronavirus s’estendrà encara unes setmanes més. Per tant, el millor que podem fer és preparar-nos per a fer front a aquesta situació. Així que hem de pensar en dotar-nos d’unes rutines diferents a les que abans teníem, si volem sostreure’ns als possibles moments d’ansietat o de desànim pels quals puguem transitar. Però amb això no n’hi haurà prou. Tanmateix hem de confiar plenament en els professionals de la salut i per responsabilitat i solidaritat amb ells, seguir els seus consells que sobretot passen per no moure’ns de casa. En la lluita contra el coronavirus no hi ha receptes màgiques. Si n’hi haguessin ja haurien estat aplicades. D’aquí que m’envaeixi la impressió de que el debat polític, centrat en qui i en què fa i si ho fa o no més o menús bé, està fora de lloc a l’haver superat qualsevol límit desitjable i al deixar en segon terme el debat que a hores d’ara seria més convenient, de com ens hem de preparar per a fer front a les urgències sanitàries i socials que la pandèmia ens està imposant.

 

Dia 6è. Divendres, 20 de març

Primera setmana de confinament a la que, malauradament, n’han de seguir algunes més. D’aquí que el què preocupa a gran part de la ciutadania són els desencontres i les manques d’unitat i de lleialtat institucional que es donen entre els que tenen la responsabilitat de prendre decisions, certament complexes, i que alhora han de transmetre confiança a una ciutadania que amb perplexitat assisteix a l’espectacle de declaracions, contingut de cartes i compareixences televisives més pròpies d’activistes que no pas d’estadistes. Ningú no sembla voler-se adonar que l’efecte pitjor que pot derivar-se de la crisi que avui és sanitària, però que demà serà social i econòmica, és la consolidació de la radicalització i de l’eixamplament de l’escletxa que separa a polítics i ciutadans. D’aquí que quan algú s’espolsa responsabilitats sense ni tan sols assumir-ne les que li són pròpies, ha de ser oportú preguntar-se sobre qui va implementar les retallades en matèria de salut pública a Catalunya; retallades que tan pesen ara sobre els i les professionals de l’àmbit sanitari que no obstant i això fan allò que els correspon i molt més, per a suplir les mancances de tota mena contra les quals han de lluitar. De sobra és sabut –que no pas aplicat– que sempre és millor prevenir que no pas curar i que si l’àmbit de la salut pública a Catalunya i, per extensió de l’educació i de la recerca, encara aguanten, es deu només a la dedicació i a la solvència dels seus professionals.

 

Dia 5è. Dijous, 19 de març

Em llevo més tard que no pas en mi és habitual. Avui és Sant Josep i fa uns anys era dia de festa. El sol ja s’ha llevat i llueix amb tot l’esplendor. Feia dies que això no passava. Engego la ràdio. La pandèmia continua fent estralls enmig d’una guerra creuada de retrets en la que cada part políticament combatent té quelcom a amagar i responsabilitats a assumir. Res no fa suposar, però, que la part alta de la corba de la pandèmia sigui a prop i que les incerteses no es multipliquin, també exponencialment, cada dia que passa. Paradoxalment, el coronavirus serveix per apaivagar –que no pas per destruir– els efectes del virus que afecta a la corona espanyola que segur prendrà tota la seva dimensió a partir del moment que comencin a afeblir-se les afectacions sanitàries (que no les econòmiques) derivades del Covid-19.

 

Dia 4rt. Dimecres, 18 de març

El dia s’enceta amb un sol disposat a esvair les boires que els darrers dies venen dominant el cel, just quan fa unes poques hores que hem sabut que científics xinesos han aconseguit desenvolupar una vacuna que podria contribuir a frenar el Covid-19. No sé si el sol aconseguirà el què es proposa i la vacuna és veurà coronada per l’èxit que pel bé de tothom anhelem. En qualsevol cas, en l’espera de resultats encoratjadors, s’imposa que per enèsima vegada reconeguem la dedicació i el sacrifici personal, familiar i social dels professionals que tenen cura de la nostra salut, que lluiten contra els efectes de la pandèmia i que ho fan en unes condicions i en un entorn on es deixen notar amb escreix els efectes de les retallades operades en matèria d’atenció sanitària en els pressupostos públics dels darrers anys.

 

Dia 3r. Dimarts, 17 de març

Confesso que des de la matinada de diumenge en què vaig retornar a casa després d’uns dies presidits per la descoberta d’altres indrets, em sento superat pel devessall d’informacions i de notícies que, en general i des del meu punt de vista, contribueixen més a elevar el grau d’ansietat generat arran els efectes presents i futurs de la pandèmia del Covid-19, que no pas a calmar els ànims per a fer-hi front amb serenitat. Sobre això reflexionava aquest matí mentre planificava el meu temps i escoltava les notícies. També sobre com en només dos mesos ens haurà canviat la percepció de la vida al constatar que contràriament al què volíem imaginar, ni els humans som els amos del món ni tampoc ho tenim tot controlat. Fa prop de dos mesos que el sistema tempestuós Glòria ens recordava que aquí, qui mana és la Terra i que si continuem anant-hi a la contra ho tenim molt a perdre. Ara ha estat el Covid-19 l’encarregat de mostrar-nos la nostra feblesa genètica. De moment ho deixo aquí.

 

Dia 2n. Dilluns, 16 de març

Segon dia de confinament i si m’ho permeteu, també d’astorament al veure com s’utilitza d’una manera des del meu punt de vista partidista, la greu crisi sanitària per la qual travessem. Escric això perquè quan s’afirma que l’estat d’alerta és un instrument de l’Estat al servei de la recentralització de competències que no frenarà el contagi del Covid-19, em sembla fer ús d’un exercici de demagògia, d’oportunisme, de populisme i d’irresponsabilitat lluny de qualsevol justificació. A més, com ho ha fet el president Torra, negar-se a avalar les mesures adoptades pel govern espanyol com ho han fet les presidències de la resta de governs autonòmics –Euskadi inclosa–, és un gest per a mi inútil així com una mostra d’insolidaritat més pròpia d’un activista que no pas d’un estadista. Les coses estan suficientment complicades i l’enemic és tan potent que entretenir-se en discernir qui és millor i qui és pitjor, qui ho fa millor, qui ho fa pitjor no acondueix a res més que sembrar més dubtes a la societat. I si això va acompanyat de declaracions i de piulades com les de Clara Ponsatí, és evident que -també en aquest cas- hi ha qui prefereix embolicar la troca més que contribuir a descabdellar-la.

Que passem un bon dia!

 

Dia 1r. Diumenge, 15 de març de 2020

No em puc estar de comentar que aquesta matinada a les 6 començava el meu confinament després de l’odissea que havia significat tornar des de Benalmádena on he estat els darrers 7 dies i d’haver superat una situació que ens hauria obligat a quedar-nos per terres malaguenyes a la cerca de transport per tornar. Però ara, això ja és història i de nou som a casa disposats a fer el què se’ns demana. Per cert, que en el trajecte aeroport – Sabadell (que hem fet fet a 2/4 de 5 de la matinada), solament hem trobar 5 cotxes que anessin en la nostra mateixa direcció. Des de l’entrada de Sabadell a casa (uns 5 qms. un sol cotxe i cap vianant). Pel bé de tots, hem de fer cas al què se’ns demana…

Bon dia a tothom…