Mentre i tant l’Estat d’Alerta ens mantingui reclosos a casa, en Lluís Mas i jo volem dir-hi la nostra. Ell amb els seus dibuixos i pintures, jo amb els meus comentaris

 

En Lluís Mas (1951) és un sabadellenc polifacètic, actiu i motivat, que es val del dibuix, de l’aquarel·la i de la tècnica mixta per expressar la seva manera de percebre l’entorn.

Els dibuixos que il·lustren i acompanyen els texts, han estat elaborats durant els dies de confinament.

 

(Les entrades al diari segueixen ordre invers al del dia de la seva publicació)

 

  • Dia 79è. Dilluns, 1 de juny

Ètica i estètica política. Un dels debats que acostumen a encendre més les xarxes socials és el que té a veure amb els sous dels polítics amb responsabilitats de govern en corporacions i institucions públiques. No seré jo qui es pronunciï sobre aquesta qüestió en el ben entès que defenso que l’exercici de qualsevol càrrec públic ha d’estar remunerat d’acord amb la responsabilitat que s’ostenta i de la que per cert no sempre se n’assumeixen les que se’n deriven. Altra cosa és com es gesten i s’estableixen els sous, i els augments corresponents, en cadascun dels organismes públics (ajuntaments, governs autonòmics, govern central, cambres de representants…) i, sobretot, l’oportunitat en el temps d’aprovar-los i aplicar-los. Aquest seria el cas, per exemple, del què va passar en el ple del Parlament de Catalunya dijous passat quan es va aprovar el Decret llei 11/2020 de mesures per a pal·liar els efectes de la pandèmia en el que, com aquell qui-no-fa-la-cosa, s’hi va colar una mesura que ben poc tenia a veure amb la crisi del coronavirus: l’actualització de les pensions per als presidents estats de la Generalitat de Catalunya així com l’augment del 0,9% en l’assignació dels consellers estats. Tot plegat, una qüestió d’estètica política més que no pas d’ètica. Un assumpte diametralment diferent és que malgrat la duresa dels dies pels quals transitem i de les experiències viscudes, observem amb preocupació que continuen perfectament greixades les portes giratòries a través de les quals alguns polítics pretèrits accedeixin a les més altes instàncies de corporacions privades amb uns emoluments d’infart per no escriure d’escàndol, fet que si més no contribueix a eixamplar perillosament l’escletxa de la confiança i de la distància entre ciutadania i política. Ho exemplifica el cas conegut divendres passat, quan Enagás anunciava l’ampliació del seu consell d’administració. Un fet que tindria una importància relativa si no fos perquè els tres nous membres incorporats són els ministres socialistes estats, José Blanco i José Montilla (que també va ser president de la Generalitat de Catalunya), i Cristóbal José Gallego, que havia estat membre de la comissió d’experts per a la transició energètica impulsada per l’executiu que fins avui fa justament dos anys presidia Mariano Rajoy. Tot plegat, una qüestió d’ètica política més que no pas d’estètica.


 

  • Dia 78è. Diumenge, 31 de maig

“Una part de la Guàrdia Civil, de la policia i de la judicatura es van cobrint entre ells i se senten amb la legitimitat de no aplicar les lleis com s’haurien d’aplicar”. Són explícites paraules del professor titular de Dret Constitucional de la Universidad de Sevilla i ex-lletrat del Tribunal Constitucional Joaquín Urías (Sevilla, 1968), recollides abans d’ahir pel digital Vilaweb, que ens parlen de la crisi política que està adquirint major protagonisme cada dia que passa, que qualifica de “molt greu, de legitimitat democràtica”. “L’essència de l’estat de dret –continua– és que les decisions polítiques es prenen en un parlament elegit pel poble i que el poder judicial és neutre, és a dir, que aplica la voluntat del parlament”. Davant aquesta delicada situació, Urías creu que la “defensa de la democràcia i de l’estat de dret ha d’anar més enllà de l’aspiració per la independència” a l’hora que en resposta a algunes veus que darrerament s’han pogut escoltar, considera un error “fins i tot estratègic per a Catalunya dir que tant hi fa què passi a Madrid” ja que avui “Catalunya està legalment integrada en l’àmbit espanyol i patirà igual com pateixi el govern espanyol” per concloure que “amb independència d’allò que hagi passat abans, ara no és el moment de rentar-se les mans” davant aquesta greu crisi política que plana sobre nosaltres. Poc més a afegir a l’opinió d’Urías –que dit sigui de passada comparteixo pràcticament en la seva totalitat–, just l’endemà que ERC hagi decidit amb la seva abstenció, evitar que el govern de Pedro Sánchez pugui perdre a mans de la dreta extrema i de l’extrema dreta, la votació del proper dimecres al Congrés dels Diputats que ha de permetre prorrogar l’estat d’alarma fins el proper 21 de juny. Recomano, tanmateix, l’atenta lectura íntegre de l’entrevista a Urías, en la que d’altra banda fa referència al “soroll de sabres” que ell no percep com a una amenaça de cop d’estat, sinó com a un advertiment dels “que tenen el monopoli de la força” de que són aquí, atents i vigilants… (La totalitat de l’entrevista la podreu llegir fent un clic aquí mateix).

  • Dia 77è. Dissabte, 30 de maig

Darrer cap de setmana d’un mes de maig que també –almenys en part– ens haurà estat segrestat pel coronavirus. I escric que en part atès que si bé és cert que el confinament ens ha trastocat la vida i les rutines que manteníem abans que la pandèmia ens aturés a nosaltres i al món i que de retruc perillosament ens limités i condicionés la nostra llibertat d’acció i d’actuació, no deixa de ser menys cert que tanmateix ens haurà obert finestres de noves possibilitats/oportunitats de les que convé saber-ne treure partit. En això pensava aquest matí mentre caminava pel rodal i a través de la ràdio escoltava opinions que a partir del què ens ha passat amb Nissan, semblaven enyorar temps passats quan el pujolisme regnava a Catalunya i la política de ”peix al cove” li donava tants bons resultats amb el rerefons del doble discurs del que Jordi Pujol n’era un mestre. Clar que quelcom es deu haver fet malament al nostre país (en aquest cas el d’aquí) quan la crisi de Nissan sembla haver agafat al govern de la Generalitat de Catalunya –com al de Madrid– per sorpresa, quan allò que ha passat és simplement que ningú mai abans s’havia plantejat amb rigor què succeiria si una de les poques grans indústries del país dependents de multinacionals com ho és l’automobilística fes fallida o ens deixés per anar-se’n a un altre lloc. En unes altres paraules: Catalunya continua sense una política d’actuació industrial que a partir del coneixement del qual disposem (que és molt) aposti per a la dinamització de la creativitat i de la innovació basada en la recerca. No és estrany doncs que davant aquesta mancança rellevant, ara tot siguin lamentacions –i com no-pot-ser-d’una-altra-manera (i perdoneu-me la ironia d’aquesta frase feta tan usada)–  la culpa, com sempre, és de l’altra. I és que de sobra sabem que és més fàcil buscar culpables i lamentar-se de la nostra dissort que no pas ser proactius i aportar solucions. Ho deia la meva sàvia àvia: “A més de pregar, cal treballar”.

  • Dia 76è. Divendres, 29 de maig

“Estem aquí amb la voluntat política d’acordar, de proposar. Els ciutadans no esperen [de nosaltres] que estiguem tot el dia instal·lats en l’insult, en la desqualificació. Cal que entenguem perquè serveix la política i si no és així, no servim per a res”. Són paraules, dures i explícites, pronunciades ahir pel president de la Comissió per a la reconstrucció, Patxi López, que reflecteixen perfectament el clima de crispació que actualment presideix la vida política espanyola en el seu conjunt, a despit dels moments summament difícils pels quals transitem. Mentre això passava al Congrés dels Diputats en el sí de la comissió creada –recordem-ho– per a pal·liar les conseqüències econòmiques i socials del Covid-19, al carrer, a Barcelona, es vivien les primeres manifestacions després que s’anunciés oficialment el tancament de les plantes de Nissan a Catalunya el proper mes desembre, al que varen seguir les declaracions institucionals dels presidents dels governs espanyol i català fent pinya en un intent de revertir la situació i en cas que això no fos possible, trobar alternatives. El problema de fons és que ni des del govern espanyol ni des del de Catalunya s’ha estat capaç d’impulsar polítiques industrials eficients, la qual cosa ha contribuït a què que de mica en mica s’anés degradant la capacitat innovadora del teixit productiu en benefici del sector turístic i de l’especulatiu del sòl. Però com que de tota crisi ens sorgeixen oportunitats, més que lamentar-nos com sempre fem, caldria que s’aprofités el tancament de Nissan per dissenyar una estratègia de futur en la que l’objectiu central fos el del desenvolupament de plans destinats a incentivar canvis tecnològic a partir dels quals poder donar resposta a les demandes que la transformació dels models de mobilitat comportarà i en els que el cotxe privat en deixarà de ser el protagonista.

  • Dia 75è. Dijous, 28 de maig

Un dels plaers que m’és donat en temps de descalament del confinament de la pandèmia, prové de les passejades matineres diàries que acostumo a fer pel rodal sabadellenc. Especialment aquests dies en els que la natura se’ns mostra generosa i esplendorosa després d’una primavera abundosa d’aigua i d’escassa pressió ambiental sobre ella per part de l’home. Tanmateix no em deixa de sorprendre l’elevat nombre de persones amb les que em trobo practicant esport (caminant, corrent, pedalejant…) que res té a veure amb els que ho feien just abans que el coronavirus ens confinés a casa. Els que hi entenen parlen que es tracta de l’efecte tap de cava. El cert és, però, que en els dies que vivim els plaers dels que podem gaudir són ben pocs i que la duresa del dia a dia acaba per imposar-se. Fa ben poques hores que s’ha anunciat el tancament de la fàbrica de cotxes que Nissan té a la Zona Franca de Barcelona a partir de final d’any i que deixarà sense feina a 3.000 treballadors directes i a un nombre força més elevat d’indirectes. És l’inici d’una tendència de pèrdua de llocs de treball a la qual cal fer front de manera immediata. No serà gens fàcil. Menys encara quan la política continuï transitant preferentment per camins tenebrosos com els que vàrem poder tornar a veure ahir al Congrés dels Diputats, on la qüestió estrella fou l’exigència de dimissió del ministre Fernando Grande-Marlaska per part de PP, Vox i Cs arran la destitució –tant necessària com possiblement inoportuna en el temps–, del coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, amb intervencions impròpies del debat democràtic de les que en fou un lamentable exemple la de la incorregible Cayetana Álvarez de Toledo que, adreçant-se a Pablo Iglesias li etzibà que era “fill d’un terrorista, l’aristocràcia del crim polític”. De la crítica situació econòmica del país, ni una paraula. Malament anem quan, com deia la meva sàvia àvia, és “amb aquests bous amb els que hem de llaurar”.

  • Dia 74è. Dimecres, 27 de maig

És sobradament sabut que un dels tres puntals d’un Estat social de Dret és el judicial, el poder judicial. Quant, com passa a Espanya, aquest poder manté ben vives unes estructures que en la seva composició recorden anys pretèrits, el problema esdevé especialment preocupant pels dubtes que desplega quant a garantir la imparcialitat de la que sempre i en tot moment n’hauria de fer gala. Que això no sigui així, provoca la pèrdua de confiança, també en la justícia, per part de la ciutadania. La profunda revisió de l’estructura del poder judicial i dels seus òrgans de govern continua essent una assignatura sospitosament pendent des de la recuperació de la democràcia. Hi contribueix, tanmateix, els interessos dels partits, amb els de la dreta extrema i els de l’extrema dreta al capdavant, que a conveniència fan i desfan per a mantenir-ne el control per tal d’assegurar-se que allò que no aconsegueixen  per la via de les urnes ho poden acabar assolint per la via judicial. La resolució del Tribunal Constitucional de juliol de 2010, a partir dels recursos presentats pel PP contra determinats articles de l’Estatut de Catalunya de 2006 que prèviament havia estat aprovat pels parlaments espanyol i català i referendat per la ciutadania, n’és un clamorós exemple que no pas l’únic, tal com tanmateix vàrem poder comprovar amb les exagerades i poc fonamentades sentències emanades dels judicis de l’1-O. I quan a aquesta qüestió hi afegim les tergiversacions dels fets en investigacions policials, el problema adquireix unes dimensions alarmants. El coronavirus continua i continuarà fent estralls… i no pas només per les conseqüències que se’n deriven en l’àmbit sanitari…

  • Dia 73è. Dimarts, 26 de maig

Per si algú tenia dubtes que de la crisi sanitària de la pandèmia se’n derivaria la socioeconòmica que al seu torn en comportaria la política, avui dues evidències més que així ho confirmen. La primera, la fulminant destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos, director de la Comandància de la Guàrdia Civil a Madrid pel ministre de l’Interior del Govern espanyol Fernando Grande-Marlaska. La raó adduïda, la pèrdua de confiança. Una decisió, la del ministre, que s’hauria d’haver pres fa temps, sobretot tenint en compte les conseqüències dels fets ocorreguts i protagonitzats  per la policia espanyola en ocasió de l’1-O de 2017 a l’actuar sota la direcció de Pérez de los Cobos. El ministre Grande Marlaska ha fet honor al seu primer cognom al no tremolar-li la mà a l’hora de prendre una decisió que serà aprofitada a bastament per la dreta extrema i l’extrema dreta espanyoles en el seu objectiu de desgast del Govern que presideix Pedro Sánchez i que ara disposaran d’una munició molt sensible després de tocar a la Guàrdia Civil. La segona, un article signat pel republicà Joan Tardà, publicat avui a El Periódico sota el títol “Més ‘junquerisme’ i menys ‘torrisme’”, que ha acostat perillosament el llumí encès a la caixa dels trons del govern català. L’afirmació de Tardà que “des de l’esquerra és pecat de reacció desitjar la caiguda del Govern espanyol” ha caigut a pes de plom sobre les files de JxCat i, òbviament, no ha agradat gens ni mica al president Quim Torra que no ha trigat a mostrar la vesant d’activista irredimible amb una piulada de resposta a Tardà en la que diu: “Estimat amic, estic acostumat a gairebé totes les teves pirotècnies verbals, però això del “torrisme” m’ha deixat bocabadat. I equiparar-lo al “sanchisme” supera els límits de la meva imaginació. No acostumo a veure la vida en clau espanyola. Fàcil, jo vull la independència. I tu?”. Comptat i debatut: dues tempestes polítiques de les que no en trigarem a conèixer els danys ocasionats, a més, en uns moments altament delicats.

  • Dia 72è. Dilluns, 25 de maig

Barcelona ciutat confinada. L’única de tot l’Estat que en fase 1, els seus habitants no poden sortir del seu terme municipal i a la que tampoc no hi poden entrar persones provinents de la resta de la comarca del Barcelonès. És una de les paradoxes que es deriven del fet d’haver apostat per les regions sanitàries (en detriment, per exemple, del més ampli de les comarques) com a patró territorial a regir en l’aplicació de les diferents fases de desescalament i en substitució del de les províncies gens plaent al govern de la Generalitat de Catalunya. Sabem que ningú no és perfecte. Tampoc cap govern. Ahir, el president Quim Torra, en la reunió setmanal de presidents autonòmics, presentava un document amb 40 punts reivindicatius i demanava conèixer quins eren els plans que el president Pedro Sánchez tenia per al futur immediat. Bé està que el president Torra aprofiti l’ocasió de les reunions de caps de govern autonòmics amb el president del govern de l’Estat, per reclamar allò que legítimament considera és just i per a demanar la informació de la que creu no disposar. Clar, però, que també la ciutadania de Catalunya agrairia al president Quim Torra que expliqués quins són els seus plans, més enllà de repetir-nos fins a la sacietat que el seu objectiu és el de la independència que com bé sabem, per ella mateixa no és un projecte de país. Per no saber, ni tan sols sabem quan seran les eleccions a Catalunya que va prometre n’anunciaria la data (no pas que les convocaria) immediatament després d’aprovar-se els pressupostos de la Generalitat de Catalunya que, per cert, han quedat desfasats a causa de les crisis sanitària i socioeconòmica.


 

  • Dia 71è. Diumenge, 24 de maig

Amb el batibull de dades que diàriament ens arriben sobre el nombre de persones contagiades, ingressos hospitalaris i decessos provocats per la Covid-19, sensat ha de ser esperar uns mesos abans no es disposi d’estudis precisos a partir dels quals poder donar resposta a les moltes preguntes que entorn la pandèmia i la seva gestió caldrà fer-se i que seran clau per acarar la possible recidiva la tardor i, sobretot, futures situacions epidèmiques i pandèmiques.  Clar, però, que a hores ja sabem que un alt percentatge de les víctimes que el coronavirus deixarà pel record, per les estadístiques i per la història, s’haurà produït en població resident en centres geriàtrics. D’altra banda sabem també que no en totes les residències el coronavirus s’ha comportat de la mateixa manera i que en algunes ni tant sols hi ha entrat. Així és que d’una manera especial caldrà analitzar amb cura els factors pels quals hi ha residències que presenten un elevat nombre de víctimes i per contra n’hi ha d’altres, certament poques, en les que fins ara no se n’ha produït cap, com és el cas de tres centres geriàtrics de Sabadell que tenen en comú l’haver aplicat mesures contundents –quant a l’accés de persones externes a l’equipament (familiars de les persones residents i proveïdors) i quant al règim intern d’atenció a les persones residents i al personal que en té cura–, a finals de febrer; és a dir un parell de setmanes abans que es dictés l’estat d’alerta.

  • Dia 70è. Dissabte, 23 de maig

Dia 70è, de la quarantena i onzè cap de setmana de confinament amb la paradoxa que les setmanes ens han passat volant però que això no obstant tinguem la percepció que ens queda molt lluny el dia en què ens vàrem recloure a casa. Demà passat, la Regió Sanitària de Barcelona (una de les set en les què està dividida Catalunya) entrarà en la fase 1 de desescalament del desconfinament. Una fase que permet una major mobilitat de la ciutadania que pot sortir del seu terme municipal de residència mentre i tant no surti dels límits establerts per la seva regió sanitària. Atès, però, que la Regió Sanitària de Barcelona està al seu torn subdivida en tres àmbits territorials, si res no canvia entre avui i demà, els habitants que vivim en l’àmbit denominat Àrea Metropolitana Nord (que comprèn les àrees territorials del Barcelonès Nord, el Maresme, el Vallès Occidental i el Vallès Oriental) no podrem anar, si no és per raó de feina, ni a la ciutat de Barcelona ni tampoc a cap dels municipis que formen part de la denominada Àrea Metropolitana Sud (que comprèn les àrees territorials de l’Alt Penedès, el Baix Llobregat, el Garraf i el Barcelonès Sud). Aquest exercici descriptiu de la Regió Sanitària de Barcelona que expressament acabo de fer, permet entendre el perquè dels molts dubtes amb els quals es pot trobar qualsevol ciutadà disciplinat a l’hora de saber on pot i on no pot anar en ocasió de l’entrada en vigor de la fase 1 del desescalament. Per acabar-ho d’adobar, la comarca del Barcelonès, als efectes sanitaris, ha estat dividit en nord i sud. Comptat i debatut, tot plegat un garbuix considerable que juntament amb d’altres qüestions difícils de discernir, contribueix a què el ciutadà acabi tirant pel dret…

  • 69è. Divendres, 22 de maig

Que el coronavirus està tensionant les costures polítiques (i de retruc les econòmiques i socials) és una evidència que no admet discussió. D’entre d’altres raons pel fet de no tenir-se en compte sovint l’oportunitat i les conseqüències de les decisions i/o dels acords que des de les instàncies governamentals cal anar adoptant, a voltes simplement per tal de salvar una votació parlamentària. N’hem tingut un nou exemple les darreres hores amb la tempesta desfermada a partir del moment en què Bildu va decidir abstenir-se en la votació d’ahir al Congrés dels Diputats que havia de ratificar la prolongació de l’estat d’alerta, i de que s’anessin coneixent els detalls del com i del per què de l’abstenció, amb la Llei de reforma laboral de 2012 en el rerefons. El resultat, una nova polèmica –dins i fora del govern de Pedro Sánchez–, que al seu torn ha estat aprofitada pels opositors del govern que no deixen perdre passada per a desgastar-lo en aquesta batalla caïnita a la cerca del vot. I mentre es debat sobre si són llebrers o perdiguers i la corba sanitària de la pandèmia s’aplana, s’obliden i ens oblidem que una altra corba continua en línia ascendent: és la corba de la pobresa i de la marginació social. Alguns indicadors així ho corroboren. A Sabadell, com també a la ciutat de Barcelona, a hores d’ara s’han triplicat les demandes d’ajut alimentari; l’organització solidària Save the Children denuncia que una de cada quatre famílies no disposen de cap font d’ingrés; i la Creu Roja calcula en 200 mil les persones en situació de vulnerabilitat a Catalunya.

  • Dia 68è. Dijous, 21 de maig

El dia comença amb una noticia positiva: els contagis i els ingressos hospitalaris per corona virus han disminuït notablement. La pandèmia ha entrat en fase de control que no vol dir que n’haguem superat els efectes i, menys encara, que no hi haurà recidiva quan la tardor arribi. Caldrà estar molt atents. Mentre, bo serà que no ens oblidem de la duresa dels dies passats i que fem cas de les mesures de prevenció que se’ns aconsella adoptar, encara que a voltes siguin tan canviants i contradictòries com són. Per la resta, el soroll polític continua ben viu i ahir, com era previsible, al Congrés dels Diputats es va viure una altra jornada en la que les sortides de to sovintejaren i en la que en el debat sobre la pròrroga de l’estat d’alerta es va parlar de tot menys del què tocava. La política està entrant en una fase de politiqueig cada vegada més insuportable. Governar i decidir en temps tan complexos com els actuals, no és fàcil. Menys quan els suports polítics amb els quals es compta són tan evanescents i la voluntat de negociar acords estables tan escassa. Ho comprovarà a partir d’ara el govern de la Generalitat de Catalunya a qui li correspon prendre decisions que només d’ells depenen. El primer avís el té en forma d’allau de crítiques que el conseller d’Educació, Josep Bargalló, està rebent des que ahir quan va anunciar la reobertura de les escoles a partir del primer de juny (“sempre que la regió sanitària on està ubicada estigui en fase de desescalament 2”), i avançar que “al setembre començarem un curs que serà inèdit ja que estarem en emergència educativa” i d’aquí que “haurem de demanar a la comunitat la cessió d’espais perquè tots els infants puguin anar tots els dies a l’escola”. Molt em temo que els conceptes “inèdit” i “emergència” seran dels més usats per justificar qualsevol mancança o improvisació.

  • Dia 67è. Dimecres, 20 de maig

Sengles anàlisis desmoscòpiques (del CIS i de GESOP) fetes públiques les darreres hores, han estat un incentiu renovat per a tornar a destapar la caixa dels trons i posar negre sobre blanc que el partidisme més exacerbat i la mirada curterminista d’unes eleccions és el dominant i s’imposa a la gestió de la que cal esperar sigui la darrera part de l’actual fase del coronavirus. Però allò que a mi personalment més em preocupa, és que per la causa que sigui (i que són moltes) ningú, a la vista de les aliances polítiques que entorn el manteniment o no de l’estat d’alarma es conformen, es confirma que el problema més greu que patim és que cap formació política sembla tenir un projecte i una proposta al cap o que si el té, no el sap explicar i encara menys defensar. Avui mateix, al Congrés de Diputats, assistirem a una nova i pesada –per repetitiva–  pica-baralla política sobre qui ho fa millor i qui pitjor en la gestió de la pandèmia, quan el què hauria de prevaler hauria de ser el debat econòmicosocial sobre el país (el d’allà i el d’aquí) amb el qual ens trobarem quan el coronavirus es prengui un descans estiuenc. Un país (el d’allà i el d’aquí), en el que viurem mobilitzacions ciutadanes de signe i de composició ben diversa que incidiran sobre la convivència ciutadana, encresparan l’ambient i tensionaran encara més la política. I és que a hores d’ara no podem tenir ja cap dubte de que la crisi sanitària del coronavirus ha obert les portes a la crisi socioeconòmica que ens està caient a sobre i que aquesta les obrirà –les ha obert ja– a la crisi política. I ja sabem que quan hi ha maror, hi ha peix en abundor…

  • Dia 66è. Dimarts, 19 de maig

No sabria explicar per quina estranya associació d’idees, el cas és que aquest matí, mentre passejava, m’han vingut al cap els versos de Raimon que certament escrits en una situació política ben diferent a l’actual, m’han sonat tanmateix com a metàfora del moment político-sanitari que vivim. Són aquells que diuen que:

“Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe”.

Potser perquè aquells que fa unes poques setmanes, quant la pandèmia s’estenia exponencialment i atemoria a la ciutadania, auguraven malastrugances alhora que exigien extremar encara més les rígides mesures de confinament a les que havíem estat sotmesos, són els mateixos que avui reclamen avançar amb més celeritat cap el desconfinament total. “Totes les ‘masses’ piquen”, deia la meva àvia. Temps hi haurà per avaluar com des de les diverses instàncies governamentals s’haurà gestionat aquesta crisi sanitària –també des del punt de vista comunicatiu– que ningú, ningú, va saber preveure com es fàcil comprovar acudint a les hemeroteques, fonoteques i videoteques de fa tan sols tres mesos. Mentre, millor serà no cometre cap error més, no fos cas que donéssim un pas en fals.

  • Dia 65è. Dilluns, 18 de maig

Surto al carrer i noto que la ciutat s’ha tornat més sorollosa que no pas ho era fa uns pocs dies. Deu ser, penso, que l’activitat econòmica es va despertant lentament després de tants dies d’hivernació o de ralentí. Recorro places i carrers que, observo, estan més bruts, plens de mocadors de paper, guants de plàstic, mascaretes i excrements de gossos. Deu ser, penso, que la gent està abandonant l’estat de confinament sense mesura i amb ell l’esperit de la responsabilitat i de civisme del que havia fet gala durant el confinament pur i dur. Cert. No és fàcil gestionar personalment i col·lectivament el comportament individual i social en dies de desescalament d’un confinament llarg, molt llarg en el temps. Menys quan ens movem enmig de la gestió de fases en les que no acabem de saber del tot què es pot i què no es pot i en les que els consells i les normes es modifiquen constantment simplement perquè, com ens recordava el doctor Antoni Trilla, membre dels consells científics assessors del govern espanyol i del de la Generalitat de Catalunya: “no hi ha receptes clares a aplicar en temps de desescalament” perquè sabem ben poc encara del coronavirus i del seu comportament, a despit que hi pugui haver governants que es creuen saber-ho ja tot i que amb la seva actitud d’anar sempre a la contra, no contribueixen precisament a restablir la confiança i el clima polític i social que són indispensables per acarar els dies difícils que tenim a tocar de la millor manera i amb els menors danys socials possibles.


 

  • Dia 64è. Diumenge, 17 de maig

Avui és diumenge i també m’he llevat d’hora, com ho faig cada dia disposat, si el temps meteorològic m’ho permet, a sortir al carrer per fer la meva habitual passejada matinera amb la que normalment començo la jornada des de fa més de 6 anys. Passejada que aprofito per a pensar i per a escoltar música mentre gaudeixo descobrint racons impossibles de la meva ciutat i del ric rodal natural que atresorem, i que precisament aquests dies molts sabadellencs estan descobrint. Quan abans de sortir de casa he posat en marxa el telèfon mòbil per activar l’opció de fer seguiment de la ruta que em proposava fer, m’he trobat amb un missatge que m’anunciava la mort d’una altra persona propera i estimada de la que tampoc no em podré acomiadar com jo voldria fer-ho, ni tampoc acompanyar físicament als seus deutors en aquests moments de trasbals. M’ha quedat l’opció d’enviar-els-hi un missatge de condol i de solidaritat, tot i saber que amb això ben poc contribuiria a asserenar la seva dissort. Quan la pandèmia hagi passat, farem recompte dels ésser estimats que durant aquestes setmanes ens han deixat, i no només a causa del virus. Farem recompte i tanmateix n’haurem de fer justa recordança. De moment, a elles i a ells els dedico aquesta entrada d’avui en el meu diari de confinament, com a mostra de record i d’homenatge a elles i a ells per la tasca sovint anònima, que havien desenvolupat al servei de la societat. Que descansin en pau!

  • Dia 63è. Dissabte, 16 de maig 

Desè cap de setmana en situació de confinats, encara que alguns ho estem més que no pas altres. Però així són les coses, sobretot quan s’han d’acarar situacions mai viscudes en les que tothom assegura tenir-ne les millors solucions, sobretot si no les ha d’aplicar. Sigui com sigui, cenyint-nos a Catalunya, el desescalament està posant al descobert algunes de les moltes mancances que com a país tenim. Fins i tot, d’algunes que els resoldre-les només depèn de nosaltres. I quan escric nosaltres, m’estic referint als nostres representants polítics als que potser perquè els costa ben poc mostrar les seves desavinences, alhora els és tan difícil assolir acords. El cas és que després de 40 anys i de no sé quants intents, els partits polítics que ocupen escons al Parlament de Catalunya han estat incapaços de consensuar una llei transcendental per a un país que vol ser: la Llei d’ordenació territorial de Catalunya (o Llei del territori, com se la denominava en el darrer avantprojecte que porta data de 2017). La crítica a la divisió provincial per la qual formalment ens regim és fàcil i recurrent. La pregunta a formular-se és en tot cas, per què malgrat tantes crítiques les diputacions encara són a aquí i tothom aspira a governar-les? I no només això: com pot entendre’s que la divisió comarcal (que aquesta sí que es va fer partint de la que va ser aprovada durant la II República) no coincideix amb la de les regions sanitàries del país, avui peces clau en el procés de desescalament. Així les coses no ha d’estranyar que quan ha arribat el moment d’aplicar les fases de desescalament per regions sanitàries (tal com es demanava des de la Generalitat de Catalunya) apareguin queixes d’alcaldes que aprofitant que el Ripoll passa per Sabadell, es senten autoritzats a reclamar un tracte diferenciat i ser reconeguts com a comarca pròpia. És evident que mai no plourà a gust de tothom…

  • Dia 62è. Divendres, 15 de maig

“I de repent, m’he convertit en una velleta!”. Amb aquest expressiu titular manifestava el seu sentiment la que entre els anys 1988 i 1993 va ser la ministressa portaveu d’un dels governs presidits per Felipe González. Ho feia en un article publicat a El País, que encetava amb la transcripció d’una cita del suec director teatral i de cinema, Ernst Ingmar Bergman (1918-2007) que resava així: “Envellir és com pujar dalt d’una muntanya. A mesura que s’ascendeix, les forces flaquegen, però la mirada es fa cada vegada més lliure i la vista més àmplia i serena”. Ningú no sap a hores d’ara com serà el món després de la pandèmia. Ningú. Però malgrat això, un fet continuarà essent inqüestionable: la societat no es pot permetre el luxe d’aparcar a tota una generació, simplement perquè un virus ens prefereix a nosaltres abans que a la gent més jove. Per cert, una preferència, aquesta del virus, que és característica comuna a qualsevol altra malaltia, infecciosa o no. ¿És que algú pot pensar que les persones grans –els avis– no som conscients dels riscos que l’edat, com tanmateix la vida mateixa, comporta? Prou bé sabem les persones grans que ens trobem en el tram final de les nostres vides, de la mateixa manera que sabem –perquè malauradament ho hem experimentat– que de la mort cap franja d’edat en té l’exclusiva. ¿Algú s’ha preguntat com seria la nostra societat si de cop i volta les persones que superem la setantena abandonéssim les tasques familiars i socials en les que col·laborem i ens impliquem? ¿O que decidíssim quedar-nos a casa deixant d’aportar a la societat l’experiència i el coneixement que al llarg de tants i tants anys de vida hem atresorat i que ara posem a disposició d’iniciatives, d’associacions i d’institucions solidàries en les que voluntàriament participem, convençuts com n’estem, de que amb l’edat arriba el moment de retornar a la societat allò que ella ens havia donat abans a nosaltres? Comptat i debatut: a mi també em dol que amb la pandèmia, la gent gran ens haguem sentit sovint menystinguts, talment com si forméssim part d’un col·lectiu perillós del que cal protegir a la resta de la societat.

  • Dia 61è. Dijous, 14 de maig

Són ja 61 dies els que portem de confinament. Qui podia pensar quan tot va començar, que la ciutadania es comportaria amb la sensatesa i la responsabilitat amb què ho està fent i que compliria amb les exigents mesures de confinament establertes per l’estat d’alerta per evitar l’expansió exponencial de la infecció del corona virus i el col·lapse del sistema sanitari del país. Durant aquests dos mesos exactes de confinament, ha quedat demostrada tanmateix la resiliència de la ciutadania, és a dir la seva capacitat d’adaptació a les circumstàncies, no sempre en les condicions d’habitatge i econòmiques més dignes. D’aquí que és ara, a l’iniciar-se el procés de desescalament del confinament, quan, d’una banda, cal no fer cap pas en fals que ens portés a dilapidar la feina feta, sobretot pels sanitaris i demés cossos de treballadors de serveis bàsics que han vetllat per la nostra salut i seguretat. De l’altra, hora és d’acarar l’altra crisi –la socioeconòmica– que segons els experts serà d’una magnitud mai no vista; crisi que per ser abordada en condicions requereix que des del sistema polític que conformen els partits i els governs (locals, autonòmics i estatal) s’estigui a la mateixa l’alçada de la ciutadania i que deixant a banda interessos espuris promoguin taules de treball, obertes i transversals, on gestar i aplicar mesures econòmiques i socials, innovadores i excepcionals. És en moments excepcionals quan també cal prendre decisions excepcionals. Al cap i a la fi es tracta de que en benefici de tothom, ningú es quedi llançat a la vorera del camí.

  • Dia 60è. Dimecres, 13 de maig

La crisi sanitària de la pandèmia està posant xifres, nom i cognom als dèficits i a les debilitats d’una societat com la nostra construïda sobre fonaments febles al donar per suposat que tot estava sota control. De res no van valer els avisos que continuadament rebíem que no apuntaven pas en aquesta direcció. Ingènuament volíem creure que res ni que ningú podria contra nosaltres i la realitat, tossuda com és, ens ha demostrat tot el contrari. El pitjor del cas és que mentre vivíem obnubilats per la falsa creença de que érem ‘amos del món’, ens anàvem oblidant de les persones (les d’aquí, les d’allà i les de més enllà) i de la salut del planeta. Persones i planeta que, paradoxalment, són –o haurien de ser– eix principal de la nostra existència. El resultat de tot plegat: d’una banda, l’augment de les desigualtats socials a causa dels més diversos conflictes, tant econòmics com polítics; de l’altra, l’escalfament del planeta amb l’alteració inherent que comporta quant a l’equilibri mediambiental que és garantia de vida pels éssers que l’habitem. De la crisi sanitària de la pandèmia, com passa en qualsevol situació de crisi, se’n deriven oportunitats de rectificar que no s’haurien de malbaratar en benefici de les generacions que ens seguiran, atès que com resa un repetit proverbi indi “la Terra no és una herència dels nostres pares, sinó que és un préstec dels nostres fills”. La qüestió és si haurem aprés la lliçó i si en conseqüència serem capaços de canviar comportaments socials personals i col·lectius. Em permetreu que en aquest cas, m’estalviï la resposta…

  • Dia 59è. Dimarts, 12 de maig

No hi ha dia al llarg de l’any que no estigui dedicat a una causa determinada. I avui no n’és pas l’excepció. Avui fa just 200 anys que a Florència (Itàlia), naixia Florence Nightingale, la infermera considerada mare de la infermeria moderna a l’haver creat el primer model conceptual que va permetre demostrar la rellevància de les cures d’infermeria en qualsevol afecció o malaltia. En el seu record, i sobretot en el de les seves aportacions a la sanitat, el Consell Internacional de la Infermeria (del que en formen part més de 130 associacions nacionals d’infermeria de tot el món), va decidir el 1965, instituir el Dia Internacional d’aquest col·lectiu sanitari que els darrers mesos ha adquirit una gran projecció i protagonisme arran la lluita contra la pandèmia de la Covid-19. Casualment, però molt oportunament, en ocasió de celebrar-se el segon centenari del naixement de Nightingale, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) decidí que el 2020 havia de ser l’Any Internacional del Personal d’Infermeria i Comaratge amb l’objectiu de ressaltar el paper determinant que infermers i infermeres tenen en el bon funcionament de qualsevol sistema sanitari. Així és que a ells i a elles, avui més que no pas mai, adreço el meu reconeixement per la feina sovint anònima que fan, juntament amb el desig que tan bon punt superem la crisi pandèmica i deixem d’aplaudir, no ens n’oblidem i no dubtem de fer-los costat en les seves justes reivindicacions.

  • Dia 58è. Dilluns, 11 de maig

Si avui hagués estat un dilluns normal després del segon diumenge de maig (la fórmula és certament complicada!), els sabadellencs estaríem celebrant a hores d’ara i com cada any l’Aplec de La Salut. Però aquest mes de maig, com el d’abril i abans el de març, ben poc tenen de normals. L’Aplec de La Salut és pels sabadellencs la Festa Major de primavera i ens brinda l’ocasió de visitar el santuari de la Mare de Déu de La Salut i gaudir dels seus entorns naturals. El paratge on avui s’aixeca el Santuari construït el 1882, compta amb una dilatada història impossible de resumir en poc espai. Això no obstant sí que diré que els antecedents del Santuari es remunten al segle Xè quan es construí l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria que, amb el pas dels anys i degut a les epidèmies de pesta que van assolar el Sabadell de sobretot el segle XVII, fou ampliada i convertida en morberia. A la segona meitat d’aquell mateix segle, en una cova prop d’una font a tocar del torrent de Canyameres coneguda com a font de la salut per les propietats curatives atribuïdes a les seves aigües, es trobà la talla d’una Verge amb un nen a braços que fou dipositada a l’ermita de Sant Iscle i de Santa Victòria i que va rebre el nom de Mare de Déu de La Salut, a la que a partir de llavors s’encomanaren els vilatans per tal que els protegís de la pesta. La devoció creixent a la verge va fer que el 1697, el Consell de la Vila prengués l’acord d’instituir una processó anual el mes de maig amb la finalitat de venerar a la Mare de Déu de La Salut. Va ser així com va néixer la tradició de l’Aplec que llevat del 1910 (que va ser ajornat a causa d’una vaga obrera derivada de la Setmana Tràgica de 1909), mai no s’havia deixat de celebrar fins que enguany, per mor de la pandèmia, ha quedat  suspès.


 

  • Dia 57è. Diumenge, 10 de maig

“El sistema sanitari s’ha tornat a posar a prova i ha donat una resposta positiva, però hi ha d’haver un moment que el sistema de salut, començant per la retribució dels professionals, sigui la que correspon a un país del segle XXI. (…) Un bon sistema de salut com el que tenim [a Catalunya], el tenim i s’aguanta perquè els salaris són baixos. Si els salaris que haurien de cobrar tota la gent del món de la sanitat i d’altres també, però sobretot de la salut, fossin els salaris que toquen… no hi hauria diners per pagar-ho”. Són paraules d’Artur Mas recollides per TV3 abans d’ahir –juntament amb les dels presidents estats de la Generalitat de Catalunya, José Montilla i Carles Puigdemont–, a modus de reflexió urgent sobre la crisi sanitària desencadenada per la pandèmia del coronavirus. Són paraules, alhora, prou eloqüents sobre l’estat en què es troba el sistema sanitari a Catalunya que prenen més entitat encara quan, qui les diu, és qui va presidir un dels governs que més retallades va aplicar a les àrees socials arran la crisi econòmica de 2008 i de les que en van resultar més perjudicades la sanitat i la formació públiques. Deia Aristòtil que l’única realitat és el món que tenim al davant i que a diferència del què defensava Plató, no hi ha dos móns –el de les idees i el de les coses–, sinó un de sol que és el món real, físic, dels éssers, en constant transformació. Així que més que llepar-nos les ferides pel què ja és passat, millor és aprendre’n la lliçó i esmerçar-nos per tal de repensar i redreçar un present que avui, més que no pas mai, ens demostra que està en plena i total transformació.

  • Dia 56è. Dissabte, 9 de maig

El Covid-19 haurà fet possible allò que fins ara ningú no havia aconseguit: recloure els humans a casa (els que en tenen) i frenar bruscament l’activitat econòmica del món més desenvolupat. I això fins al punt que qualsevol hipotètic observador aliè al planeta que es deixés portar pel què diuen i expliquen els mitjans de comunicació, podria acabar-se fent a la idea que res no està passant al planeta més enllà dels efectes devastadors, tant sanitaris com socioeconòmics, provocats per la pandèmia. Res, però, és més lluny de la realitat, ja que més enllà del món occidental del que en formem part i que a voltes imaginem mèlic del món, els conflictes bèl·lics i polítics preexistents al coronavirus no s’han apaivagat i continuen ben vius, encara que aquí no en parlem massa. I, amb ells, les indignes i inhumanes condicions de vida que pateixen centenars de milions de persones que malviuen en els seus respectius llocs de naixement i que es veuen obligades a fugir i a migrar a causa de la misèria, del terror de la guerra, o de les persecucions polítiques i/o ideològiques. Tanmateix avui és el Dia d’Europa, d’una Europa que no està transitant pels seus millors moments i que sembla haver oblidat els principis de justícia i de solidaritat sobre els quals la Unió Europea es va gestar i en la que després del Brexit, el Covid-19 haurà contribuït a revifar les tensions entre els països més rics del Nord i els del Sud, tensions susceptibles d’alimentar l’euroescepticisme en benefici dels populismes. I aquesta no seria una bona notícia…, i no pas només per la UE mateixa.

  • Dia 55è. Divendres, 8 de maig

Governar el confinament haurà estat una tasca relativament fàcil atesa la magnitud expansiva que la  pandèmia adquiria dia rere dia i la por de la ciutadania de veure’s infectada pel coronavirus. Governar el desescalament del confinament serà bastant més difícil. D’una banda perquè són molts els dies que la ciutadania porta reclosa a casa i, en conseqüència, són també moltes les ganes de sortir de nou al carrer sense limitacions i de retrobar-se amb amics i coneguts en els escenaris que els eren habituals. De l’altra perquè després de 50 dies i escaig de paràlisi pràcticament total de l’activitat laboral i productiva, les pressions dels sectors econòmics per reprendre-la són intenses. D’aquí que l’equilibri que cal fer entre les mesures sanitàries que cal mantenir i aplicar i les indiscutibles urgències socioeconòmiques és un exercici complex que requereix de molta finesa. Tot i això, o precisament per això, ha de ser ben rebuda la decisió de la Generalitat de Catalunya d’apostar per l’ajornament d’uns dies fer el pas de la fase 0 a la 1 del desescalament de la pandèmia en les àrees més poblades del país ja que qualsevol retrocés sanitari en el control de la pandèmia tindria conseqüències encara més letals, tant per la salut pública com per l’economia. I estaria molt bé que, com cal esperar, el govern espanyol faci seva l’aposta de la Generalitat de Catalunya, també com a gest i punt d’arrencada d’una cogovernança en la gestió de la crisi sanitària que mai no hauria d’haver estat obviada.

  • Dia 54è. Dijous, 7 de maig

Un dels mantres més repetits darrerament –encara que amb tessitures tonals també diferents–, és que en una Catalunya independent, la gestió de la pandèmia hauria estat diferent. Una obvietat que no cal posar en qüestió per l’evidència de que en escenaris polítics i socials diferents, les coses es fan sempre de manera diferent. Per contra, allò impossible de discernir, és si els resultats que s’haurien obtingut amb un altre escenari diferent a l’actual, haurien estat millors o pitjors als fins ara assolits. Així que millor serà deixar a banda els mantres per fixar la mirada en com les coses s’han fet en aquelles àrees de gestió de la pandèmia depenents del govern de Catalunya. Evitaré entrar en detalls i, en tot cas, em remeto a la valoració que el Consell Assessor de Salut (òrgan consultiu del govern de Catalunya) en fa en el seu document de 29 d’abril “El sistema de Salut postcrisi de la Covid-19. Primeres valoracions”. Malauradament, en la crisi sanitària del coronavirus ningú ha fet les coses del tot bé. I això simplement perquè tampoc ningú es va saber adonar a temps de l’escenari que se’ns obria davant. Les hemeroteques, fonoteques i videoteques en són ben explícites. Hora és de mirar endavant per treure partit de les oportunitats que encara se’ns presenten en ocasió del desescalament del desconfinament. Mentre, millor evitar  declaracions grandiloqüents que si per quelcom serveixen és per amagar fets dels quals caldria que algú ens en donés explicacions. I no vull assenyalar a ningú. Deia, però, la meva sàvia àvia que “cap geperut es veu el seu gep”.

  • Dia 53è. Dimecres, 6 de maig

Al Congrés de Diputats s’aprovarà avui la prolongació de l’estat d’alerta per a un mínim de quinze dies. Per aconseguir-ho, haurà estat necessari que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, decidís arremangar-se les mànigues de la camisa com fins ara no ho havia fet, per a negociar amb Ciutadans i PNV per a obtenir-ne el seu suport. A partir d’aquí un parell de constatacions urgents i una triple evidència. La primera constatació: el PNV, coherent amb la seva doctrina fonamentada en què en política una cosa és ser crític amb la gestió del govern espanyol i l’altra abandonar la sensatesa que ha de presidir les decisions en moments complexos com els actuals. A canvi de la seva actitud, el PNV n’haurà obtingut el compromís del govern espanyol de dialogar per acordar amb cada comunitat autònoma –no només amb la del País Basc– com aplicar les mesures clau en la lluita contra la pandèmia, tals com la circulació de persones i les de contenció del corona virus. La segona constatació: a partir de l’acord Sánchez-PNV, li serà difícil a ERC justificar el seu no taxatiu a la prolongació de l’estat d’alarma, més quant Bildu (formació política nacionalista basca i d’esquerres) optarà per l’abstenció. L’evidència que de tot plegat se’n desprèn és com a mínim triple. Una, que en matèria de negociació política amb el govern espanyol, des del País Basc es disposa i s’apliquen millors receptes que no pas es fa des de Catalunya. Dues, que de la votació d’avui al Congrés de Diputats se’n desprèn que hi ha altres geometries variables a aplicar que cal tenir molt en compte. I tres, que la negociació política és fonamental sempre i mai no s’ha de subestimar; tampoc quan un és president del govern espanyol.

  • Dia 52è. Dimarts, 5 de maig

Demà, al Congrés de Diputats, es viurà una nova picabaralla en la que els gestos ampul·losos, els posturegis i les cartes amagades, a la cerca del major ressò mediàtic possible entraran en joc per imposar-se a la dura realitat enmig de la qual transcorre el dia a dia d’una ciutadania cada dia més perplexa per l’espectacle polític que se li està oferint. La crisi sanitària desencadenada per la pandèmia, tard o d’hora passarà. Serà llavors quan descobrirem la profunditat d’una crisi socioeconòmica mai no vista que es veurà agreujada per la distància i la manca de consens i de cooperació entre governs (d’aquí, d’allà i de més enllà). Per a fer front a situacions excepcionals, calen decisions excepcionals. A la vista, però, de com s’estan movent les peces sobretot polítiques, de les deslleialtats continuades entre governs a les que continuadament estem assistint, presidides per càlculs curterministes de molt baixa volada, les esperances de que les coses es puguin fer només una més bé d’ara en endavant, són cada dia menors. L’objectiu dels governs, de les institucions i dels actors socials amb més pes en el conjunt de la societat, hauria de centrar-se en què en la mal anomenada ‘nova realitat’, ningú pugui quedar-se a la vorera. Malauradament, tots els indicadors apunten a què això no serà així i que seran els de sempre els que hauran –haurem–  de carregar amb els costos d’una crisi –primer sanitària i després socioeconòmica–  que ningú va saber preveure.

  • Dia 51è. Dilluns, 4 de maig

Encetem la setena setmana de confinament amb l’entrada en vigor de la fase zero de desescalament. Fa uns dies, l’arquitecte Carlos Lamela, president d’un dels estudis d’arquitectura madrileny amb més prestigi, declarava a un mitjà de comunicació escrit que “els arquitectes hem d’imaginar i construir llars en les que la llum natural sigui prioritària, la ventilació i la mobilitat senzilla i còmode, amb independència del tipus d’habitatge” i afegia que el confinament havia posat damunt la taula la manca de terrasses i d’espais flexibles que patien multitud d’habitatges i que, en conseqüència, eren centenars de milers –sinó milions– les famílies per les quals “el quedeu-vos a casa” els estava significant una càrrega addicional ateses les condicions que reunien les llars que les acollien. Tot plegat una obvietat que malgrat tothom mirés cap a una altra banda, sabíem sobradament que existia. Perquè no era, ni és cap secret, que hi ha milions de famílies i de persones que malviuen en locals i en pisos que per no tenir, ni tan sols tenen finestres que donin al carrer, a voltes obligades a compartir espais minúsculs amb una altra família. Tanmateix és un altre dels indicadors que amb el coronavirus han aflorat. Aquells que ens parlen de les condicions i de la qualitat de vida enmig de les quals discorre el dia a dia de tantes i tantes famílies i persones pobres, en risc d’exclusió social. M’hi referia aquí mateix fa uns dies a l’escriure que el coronavirus, més enllà de la crisi sanitària que havia desencadenat, ens estava presentant les múltiples cares d’una crisi que amb el “retorn a la normalitat” s’agreujaran. El futur, per definició, és incert. Però per als que menys tenen ho és més encara, simplement perquè no saben que en serà de les seves vides demà mateix.


 

  • Dia 50è. Diumenge, 3 de maig

 “Amb la salut no s’hi juga” fou un dels eslògans més replicats pels sanitaris arran les retallades imposades en matèria de salut pels successius pressupostos del govern espanyol i de la Generalitat de Catalunya a partir de 2009. Oportú és recordar que en el cas de la Generalitat de Catalunya, des d’aquella data i fins el pressupost de l’any 2017 (el darrer aprovat abans que fa uns dies ho fos el del 2020), el decrement en despesa sanitària havia estat de 3.328 milions d’euros en xifres absolutes o, si ho preferiu, del 27,5% en xifres relatives. Aquesta setmana se sotmetrà a votació del Congrés de Diputats la prolongació de l’estat d’alerta per a un termini de 15 dies més. Això sí, amb mesures de relaxament i amb l’entrada en vigor, a partir de demà, de les fases de desescalament dissenyades pel govern espanyol. A hores d’ara no està clar que Pedro Sánchez disposi dels suports necessaris per a poder-lo prolongar. Si això passés, quedaria automàticament derogat el Reial decret pel qual es va decretar l’estat d’alerta i les competències en matèria de salut tornarien automàticament a mans dels governs de les comunitats autònomes amb les dificultats que a hores d’ara aquest fet comportaria per a una efectiva tasca de coordinació i de col·laboració entre governs en la lluita contra la pandèmia. Si això passés, la responsabilitat i la credibilitat dels partits que hi votessin en contra seria alta. Tant com la responsabilitat i la credibilitat del govern espanyol. Tal com escriu avui a El Periódico el catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona, Xavier Arbós Marín, la sensatesa política no ha de ser “incompatible amb la crítica i la confrontació inherent a la democràcia, i és indispensable en els temps que vivim”. I jo torno a l’inici “Amb la salut no s’hi juga”.

  • Dia 49è. Dissabte, 2 de maig

Acollint-me a la franja horària establerta pels entrenaments personals, he recuperat avui el plaer immens que fins a l’inici del confinament i des de feia 5 anys, diàriament em proporcionaven les meves sortides matineres. La sensació que he tingut al tornar a trepitjar camins que feia tantes setmanes no podia fressar, ha estat comparable a la d’un infant quan es retroba amb un regal molt estimat que pensava haver perdut per sempre. Mentre caminava i gaudia del reencontre amb la natura i descobria com la vegetació s’havia apropiat d’espais que fins abans de la pandèmia eren erms, dos han estat els pensaments principals que m’han vingut al magí. L’un, de record per a les persones que malauradament ja no es troben entre nosaltres a l’haver-nos deixat, inesperadament i inoportunament, a causa del coronavirus. L’altra, entorn l’opinió expressada fa uns dies pel científic del CSIC (Centro Superior de Investigaciones Científicas), Fernando Valladares, a El Confidencial, a l’afirmar que la millor protecció amb la que comptàvem per acarar futures pandèmies “ens ve de la natura ja que ella és la millor vacuna”, que els éssers humans hem fet malbé per les nostres actuacions irresponsables. “La natura –continuava– desplega una protecció integrada. Potser no és perfecta, però la seva protecció és d’ampli espectre, no costa diners, és sostinguda i compleix moltes altres funcions. (…) Els serveis –rematava– que [la natura] ens fa per a mantenir les condicions físiques, químiques i biològiques que redueixen la càrrega vírica i disminueixen els riscos de la zoonosi, són impagables”.

  • Dia 48è. Divendres, 1r. de maig

Dia Internacional del Treball que per mor de la pandèmia no es podrà veure referendat amb manifestacions al carrer. Dia que coincideix amb l’endemà mateix que el govern espanyol, per veu del seu ministre de Sanitat, Salvador Illa, donés a conèixer el detall de les mesures de relaxament del desconfinament que entraran en vigor demà, com a pas previ a la posada en marxa de les fases de desescalament que culminaran, si tot va bé, a finals de juny. Mesures que continuen envoltades d’un insistent soroll polític que busca obtenir rèdits de la gestió que el govern espanyol està fent de la pandèmia que. almenys en aquesta ocasió, evidencien que s’han tingut en compte algunes de les opinions i les demandes formulades pels governs autonòmics amb el de Catalunya al capdavant. Però no només això. També que s’han tingut en compte els criteris dels científics. La millor prova, les paraules d’Oriol Mitjà, el viròleg i científic de capçalera del president Quim Torra, que abans d’ahir, des del seu compte a Twitter escrivia que “el pla de desconfinament espanyol és prudent i té bona base científica. La recuperació de l’activitat econòmica per sectors és molt encertada i juntament amb el compromís ja demostrat per la ciutadania, pot veure’s acompanyat per l’èxit”. Cal afegir res més?

  • Dia 47è. Dijous, 30 d’abril

Darrer dia d’un mes que ens haurà estat manllevat. Dia que es desperta amb una nova brega política, ara per les crítiques al pla de desescalament del confinament que abans d’ahir va fer públic el president del govern espanyol. Dia en el que les previsions i les projeccions econòmiques i socials m’aclaparen i els pronòstics malastrucs s’abaten furiosament sobre nosaltres. Així és que per no amargar-me la resta del dia, ni tampoc per dinamitar el pla de treball que m’havia fixat, decideixo desconnectar i confinar-me en el meu racó preferit de casa. Abans, però, de posar-me a la feina, empès per la necessitat imperiosa d’animar-me el dia, em proposo fer balanç del que per a mi estan essent els dies de confinament. M’imposo, tanmateix, una condició: el balanç només pot incloure aspectes positius. Tot i la condició, no trigo en identificar-ne alguns dels que avui n’apuntaré succintament dos. Un, el plaer que comporta disposar de temps per a cultivar aficions com ara escoltar música o llegir amb calma llibres, estudis, informes, opinions… per extreure’n coneixement. Dos, l’haver entrat definitivament –i això encara no sé ben bé si és del tot bo–  en el món de les sèries televisives, de les que fins ara n’havia estat tan crític i reticent i de les que he de reconèixer que n’estic aprenent força, sobretot d’aquelles que tenen el rerefons de moments històrics.

  • Dia 46è. Dimecres, 29 d’abril

Uf! Que complicat serà arribar a la ‘nova realitat’ (?) anunciada per a finals de juny, coincidint amb l’inici de l’estiu i després d’haver-nos escatimat la primavera. I no ho serà pel temps que falta per arribar-hi –que també–, sinó perquè, mentre, haurem de continuar assistint perplexes al trist espectacle diari de la tirallonga inacabable de retrets entre els uns i els altres que ben poc ajuden a transmetre calma davant la duresa de l’adversitat. La situació general i anímica de la ciutadania està suficientment tensionada per a continuar per aquesta via de la crítica per la crítica que ben poc aporta per a la solució de la pandèmia i per a preparar el camí de la recuperació socio-econòmica. Ho escriuré per enèsima vegada. Amb encerts o amb errors (i qui no els comet!) és difícil adoptar decisions en una situació mai viscuda. Agradi més o agradi menys, fa bé el govern d’Espanya –simplement perquè és la seva obligació–, establir les fases per fer efectiu el ‘desescalament’ del ‘confinament’ (quantes noves paraules haurem d’incorporar al llenguatge!) i les mesures a aplicar en cadascuna d’elles. Però estaria més bé, encara que fos per qüestions estrictament estratègiques, que deixés a mans de les comunitats autònomes el detall de l’aplicació de les mesures en els seus respectius territoris. Qüestió de fons i de forma. Però assenyalat tot això, deixeu-me que manifesti públicament un dubte: vist com està el pati, dubto que si com a mi em plauria així és fes, la diatriba entre governs no s’aturaria…

  • Dia 45è. Dimarts, 28 d’abril

La crisi del coronavirus presenta moltes arestes, més enllà de l’estrictament sanitària. Quedar-se a casa ha estat una de les consignes més repetida les darreres setmanes al ser una de les mesures bàsiques per a controlar l’expansió de la infecció. En contrast, milers de persones es veuen obligades a viure al carrer ja que no disposen d’un sostre on poder-se aixoplugar. Un fet que no és nou, a despit que el tenim massa oblidat. Un fet que amb la pandèmia s’ha agreujat, tal com posen de manifest les entitats solidàries que fan tot el què poden i més per a poder-los assistir a partir d’allà on el serveis socials no arriben. Les xifres que acabem de conèixer avui quant a les persones que els darrers quinze dies del mes de març van quedar en atur, apunten que el nombre de persones i de famílies vulnerables i/o en risc d’exclusió tendirà a créixer. Fins ara, per egoisme o per desconeixement, podíem mal suposar que la vulnerabilitat era un fenomen associat als més pobres i marginats que es movien a la perifèria de l’estat del benestar, quan el problema anava molt més enllà. Ara, a causa de la pandèmia, estem descobrint que les persones i les famílies amb risc de vulnerabilitat les tenim a tocar i que per acarar aquesta realitat s’imposa actuar, no només per evitar la cronificació del problema, sinó que sobretot i per allò que és més fonamental, per a garantir la dignitat de les persones.

  • Dia 44è. Dilluns, 27 d’abril

Cada dia, quan m’assec davant l’ordinador per a escriure les quatre ratlles de torn en aquest meu diari personal en temps de reclusió, ho faig amb la vana intenció de sortir de la roda a la que mitjans de comunicació, xarxes socials, tertulians i opinadors ens mantenen confinats, i des d’on els apocalíptics malastrucs i els integrats més indòmits es retreuen mútuament el “si fas per què ho fas i el si no ho fas per què no ho fas”. Entendreu que així em sigui pràcticament impossible sostreure’m al discurs dominant en el que allò que és evident, és que ningú no té tota la raó perquè tampoc ningú no disposa de tota la informació i de tot el coneixement. Ni els científics, ni els teòrics de tota mena, ni tampoc els polítics. Tanmateix, però, hi ha un aspecte en aquesta crisi, en el que sembla donar-se una certa coincidència: que res no serà com abans havia estat. D’aquí que seria oportú treure partit de l’aturada forçada pel confinament, per pensar i implementar -ja des d’ara aprofitant el procés de desescalament de l’estat d’alarma- unes primeres mesures personals i col·lectives, amb les que fer front als efectes que del canvi climàtic s’estan derivant. “En el decurs dels darrers anys hem passat altres pandèmies que ja ens avisaven de que alguna cosa molt greu podria esdevenir-se. L’activitat humana ha generat aquestes pandèmies a l’alterar el cicle de l’aigua i de l’ecosistema encarregat de mantenir l’equilibri mediambiental de planeta. Els desastres naturals -pandèmies, incendis, huracans, inundacions…- continuaran mentre i tant la temperatura a la Terra continuï mantenint-se a l’alça (…). Hi ha dos factors que en el context actual no poden deixar de considerar-se: el primer, que el canvi climàtic provoca moviments de població humana i d’altres espècies; el segon, que la vida animal i la vida humana s’acosten cada dia més per mor de l’emergència climàtica i que és per això que els seus virus viatgen plegats”. Són, aquestes, paraules del sociòleg i activista en favor d’una transformació radical del sistema basat en el petroli i els combustibles fòssils, el nord-americà Jeremy Rifkin (Denver, 1945) que he extret d’una interessant entrevista que va ser publicada abans d’ahir a Público i que en la seva totalitat podeu llegir a https://blogs.publico.es/otrasmiradas/32286/jeremy-rifkin-estamos-ante-la-amenaza-de-una-extincion-y-la-gente-ni-siquiera-lo-sabe/. Que tinguem una bona diada de la Mare de Déu de Montserrat.


 

  • Dia 43è. Diumenge, 26 d’abril

El diumenge es desperta lluminós. Qui sap si per estar en sintonia amb el dia en el que les llums tímidament tendeixen a imposar-se a les ombres de la la pandèmia. Hi contribueixen tres mesures adoptades pel govern espanyol, a partir de les quals assistirem, si tot va bé, a un lent relaxament de la duresa del confinament previ a l’aixecament de l’estat d’alerta. En aplicació de la primera de les mesures, els nens i les nenes tornaran a trepitjar els carrers, amb limitacions horàries i d’espais, després de moltes setmanes de no poder-ho fer. Amb la segona, les persones majors d’edat podrem sortir al carrer amb menys estretors que les actuals a partir del proper dissabte. I amb la tercera, que no per ser la darrera és la menys rellevant, les inacabables conferències de premsa diàries del govern espanyol, ja no comptaran amb la presència d’alts comandaments dels cossos armats de l’estat; una notícia reclamada i esperada per molts des de fa temps. El conjunt d’aquestes mesures indiquen que ens trobem en el tram final del túnel, mentre que davant nostre es perceben els horitzons d’un nou temps que precisament per ser nou es presenta complex. La ciutadania ha donat un bon exemple de ser i d’estar en temps excepcionals. Just és reclamar ara que des de la política -tant des dels governs com des de les oposicions- se sigui capaç d’estar a l’alçada que els reptes socio-econòmics i les llibertats democràtiques exigeixen.

  • Dia 42è. Dissabte, 25 d’abril

Cap de setmana. No obstant em llevo a la mateixa hora de cada dia. Surto a l’eixida per assistir a l’espectacle del despuntar de l’alba. Després em preparo per a castigar-me amb una hora de bicicleta estàtica, que és la mesura substitutòria de l’exercici que feia en les meves tan enyorades passejades matineres d’abans del confinament. Mentre pedalejo i escolto música, m’entretinc en repassar les llums i les ombres més sobresortints d’aquests més de 40 dies que portem tancats a casa. Em costa ben poc identificar-ne un parell de cada. Quant a les llums, d’una banda, la responsabilitat demostrada per la ciutadania al mantenir-se reclosa durant tantes setmanes, i no sempre en unes condicions suficientment acceptables; de l’altra, les nombroses i imaginatives iniciatives personals i col·lectives, presencials i virtuals, que fan més suportables els dies de confinament. Quant a les ombres, d’una banda, els dèficits en la gestió i en la comunicació político-sanitària de l’evolució de la pandèmia que, en part, troben la seva justificació en el desconeixement del virus i dels seus efectes canviants dia rere dia. De l’altra, la conseqüència en forma d’acarnissament polític contra els que han de prendre i administrar decisions gens fàcils. La mirada curta és mala consellera i ho és més encara en situacions com l’actual que ningú –ni polítics ni científics– va saber preveure, a despit que ara tothom asseguri tenir-ne solucions. “Receptes tinc que per a mi no vull” deia la meva sàvia àvia. I mentre, en joc, el futur de les persones i dels valors democràtics que a alguns sembla preocupar-los ben poc.

  • Dia 41è. Divendres, 24 d’abril

Som a les portes del sisè cap de setmana de confinament que coincideix, d’una banda, amb el dia en el que el Parlament de Catalunya ha de donar llum verda a uns pressupostos de la Generalitat de Catalunya, absolutament depassats pels fets, en l’espera del compliment del compromís que va contreure el president Quim Torra de que amb l’aprovació dels pressupostos anunciaria la data de les properes eleccions catalanes. D’altra banda, avui és el l’endemà del dia que el Consell Europeu va aprovar la creació d’un fons per a la recuperació de la UE. És a dir, que va aprovar el què. Falta ara conèixer el quan i el com. En això, la UE continua jugant-s’hi la seva raó de ser i per tant el seu futur. Completo el meu dietari d’avui amb dues cites. La primera, és del filòsof i sociòleg alemany Jürgen Habermas, recollida fa uns dies pel diari francès Le Monde on deia que la pandèmia ens havia col·locat davant l’evidència de que en la resolució de la crisi s’estava actuant “des del coneixement explícit del nostre desconeixement” per afegir que “tots els ciutadans han de ser conscients que els seus governs, al prendre decisions, han de tenir en compte els límits establerts pel coneixement dels viròlegs que els aconsellen”. La segona cita és de l’escriptor i polític nord-americà Benjamín Franklin (considerat un dels fundadors dels Estats Units d’Àmerica), que el  1760 va dir que qui “renuncia a la seva llibertat per seguretat, no mereix ni llibertat ni seguretat”.

  • Dia 40è. Dijous, 23 d’abril

Diada de Sant Jordi. Mai no havíem deixat de celebrar aquesta Diada. Tampoc de sortir a un carrer avui ple de llibres i de roses amb l’ànim de reivindicar la cultura com a eina bàsica per a la convivència i el creixement personal i col·lectiu. El Sant Jordi d’enguany se’ns ha presentat ben diferent als fins ara viscuts. Tanmateix, malgrat els impediments per a celebrar-lo com sempre ho havíem fet, la festa no pot perdre el seu ple sentit. Així és que, a banda de mantenir el compromís amb la reivindicació i la resistència cultural, bé estarà tenir un record per a les persones que més estimem i que avui no podrem abraçar: les unes perquè, físicament, les tenim allunyades del nostre costat, les altres perquè ens han precedit. Però amb la festa o sense ella, els dies de confinament continuen succeint-se mentre constatem que en la vessant política res no sembla voler entendre de dies ni de circumstàncies que per ser com són i les que són, haurien de ser també de diàleg, de compromís i d’entesa; dies en els que ara més que mai no hi haurien de tenir cabuda ni les paraules grandiloqüents, ni les declaracions frívoles mancades de qualsevol justificació. Em preocupa que la política, abstreta com està en ella mateixa, continuï transitant per la senda que perillosament la porta a l’allunyament de la ciutadania. Els posicionaments i les idees han de ser sempre necessàriament benvingudes. Només hi ha una condició perquè ho siguin, que malauradament avui no abelleix precisament a alguns dels nostres polítics: que mai siguin expressades ni defensades de manera excloent ni tampoc amb voluntat d’ofendre. La democràcia és llibertat, però sobretot també respecte pels altres.

  • Dia 39è. Dimecres, 22 d’abril

Deu ser per la pluja que no deixa de caure en un mes d’abril excepcional, també des d’un punt de vista meteorològic. Deu ser pels molts dies de confinament que portem a sobre. Deu ser perquè la primavera la sang altera. Deu ser per una causa o per l’altra, o deu ser per la suma de totes tres. El cas és que cada dia que passa els nervis són més a flor de pell i l’ansietat va en augment, i amb ella el risc de caure en paranys dels que després ens n’haurem de penedir. Ahir assistirem a noves rectificacions governamentals urgents –tant des del govern espanyol com des del català– que després d’haver anunciat mesures a aplicar amb la mirada posada en els infants i en el desconfinament, les havien de modificar, matisar i, en part, fins i tot oblidar. En l’exercici de la política són recomanables altes dosis de calma i de tranquil·litat. Més en situacions com les actuals en ple estat d’alerta. D’aquí que en matèria de comunicació el què és fonamental és comunicar bé, després d’haver avaluat tots els extrems que del fet comunicatiu se’n poden derivar. No es tracta de ser el primer en dir quelcom, sinó de ser el primer en sumar credibilitats. El govern de Madrid navega en un mar abraonat en el que no acaba de trobar el to precís per comunicar-se amb la ciutadania. Al seu torn, el govern català centra la seva estratègia en el manteniment del xoc permanent amb les institucions de l’Estat i no s’està d’anunciar mesures que sap no podrà aplicar i així mantenir ben greixat l’argument que hemeroteques, fonoteques, videoteques i fets desmenteixen, de que si no fos per Espanya, aquí, les coses s’haurien fet millor. Ah! I recordar-vos que avui, paradoxalment, és el dia internacional de la mare Terra.

  • Dia 38è. Dimarts, 21 d’abril

Els excessos verbals i els lapsus, casuals o no, sovintegen en temps de confinament. Fins a cert punt és comprensible que això passi, atès que des que el coronavirus es va fer present entre nosaltres, vivim envoltats d’un d’excés d’informació oficial (des de Madrid i des de Barcelona), sovint contraposada, i que sense solució de continuïtat ens arriba a través de portaveus no preparats per haver d’assumir aquesta tasca. Clar que els excessos verbals i els lapsus, tenen darrera sempre un per què. També el lapsus del general director de la Guardia Civil, Manuel Santamaría Marín, d’abans d’ahir a l’intentar explicar una de les missions del cos en matèria informativa, que podria ser atemptatòria contra la llibertat d’informació. També els excessos verbals de la consellera de presidència del govern de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Buldó, ahir a Ràdio 4, que donava per fet què en una Catalunya independent s’haurien produït menys contagis i menys morts a causa del coronavirus. Tothom és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules, però són els fets els que posen negre sobre blanc la capacitat de gestionar amb eficiència allò pel què encara se’n té plenes competències. No estic d’acord amb com des del govern espanyol s’està gestionant l’estat d’alerta. Però això, mai pot ser utilitzat com a escut protector de les pròpies i més que demostrades ineficiències.

  • Dia 37è. Dilluns, 20 d’abril

No és gens fàcil començar el dia amb un estat d’ànim suficient per acarar-lo quan se’n porten tants de confinament. Menys encara si el cel se’ns mostra gris i emboirat i la pluja no deixa de caure. Personalment, a l’hora de mantenir el to vital, sort en tinc de les rutines autoimposades des de l’inici d’aquest període excepcional del que tothom n’anhela sortir-ne el més aviat possible. Tan bon punt això passi i tornem a trepitjar places i carrers, descobrirem que, en efecte, el món haurà canviat. Que el món, per a nosaltres els humans, ja no serà el que era fa sis setmanes. Però no només haurà canviat el món. També ho haurem fet nosaltres a l’aprendre que hora és de canviar comportaments. Fa uns dies el president francès Emmanuel Macron reflexionava i es preguntava que si estàvem fent l’impensable amb les nostres economies per apaivagar els efectes de la pandèmia, per què no podíem fer el mateix d’ara en endavant per a frenar el canvi climàtic que, al cap i a la fi, és un dels factors desencadenants dels canvis medioambientals que a la Terra es venen produint els darrers temps. De moment, davant nostre se’ns obre una setmana complexa que políticament –i també pel futur de les llibertats personals– es presenta grisa i emboirada.


 

  • Dia 36è. Diumenge, 19 d’abril

Dia primer, gris i plujós, de la sisena setmana de confinament que comença posant damunt la taula sengles plans per a endolcir el confinament dels infants; plans que han estat dissenyats, respectivament, pels governs espanyol i català i que són anunciadors d’una nova picabaralla institucional sense sentit. Sabem, al seu torn, que el confinament -amb mesures d’endolciment o no- continuarà regint les nostres vides com a mínim fins l’11 de maig, dia que pels sabadellencs coincideix amb el de l’Aplec de La Salut, la nostra Festa Major de primavera que enguany no podrem celebrar. M’expliquen, que segons les dades de les quals es disposa, la zona sanitària de Sabadell ostenta un destacat lloc en un hipotètic rànquing de les àrees de Catalunya on el coronavirus ha infectat a més ciutadans i ha causat més estralls, sobretot entre persones ingressades en residències per a la gent gran. Tanmateix, m’expliquen que la situació patida en algunes d’aquestes residències ha estat el detonant perquè des de la Generalitat de Catalunya s’apartés a la metgessa que des del CAP Centre de Sabadell en feia un seguiment més que responsable. El fet ha provocat de retruc la dimissió de la directora del CAP, a més de l’enèrgica protesta dels seus companys de feina que han plasmat en un video suficientment explícit. Em sorprèn, que després dels ingents esforços que es van fer per habilitar un hospital de campanya amb 210 llits aixecat a la Pista Coberta d’Atletisme, la instal·lació no hagi entrat en servei per, si més no, alliberar llits al Parc Taulí i facilitar que aquest equipament hospitalari central en les vides dels sabadellencs, recuperi part de la normalitat que arran la pandèmia ha perdut. Comptat i debatut, em continuo fent moltes preguntes per a les que no trobo cap resposta convincent, més enllà d’interessos espuris de molt baixa volada.

  • Dia 35è. Dissabtes, 18 d’abril

Dissabte de Pasqua, punt de culminació de la que ha estat cinquena setmana de confinament. Mentre practico l’avorrit exercici diari de pedalejar muntat damunt la bicicleta estàtica, m’entretinc fent un repàs del què han estat aquestes cinc setmanes de pandèmia i em fixo sobretot en les contradiccions en les que científics i polítics han caigut generant desconcert entre una ciutadania que, estoicament, està complint amb la part de responsabilitat que se li demanava. Penso que és en la lleialtat institucional, en el comportament ètic, en la preservació de les llibertats i en la rendició responsable i precisa de comptes, on rau el mecanisme més eficient per a fer front a amenaces com la del coronavirus que no són només sanitàries sinó que també democràtiques. D’aquí que no em puc estar d’observar amb preocupació el comportament d’alguns dirigents polítics que des del meu punt de vista, no ha estat presidit precisament pel sentit de l’oportunitat, de la responsabilitat i de la mesura. Les hemeroteques, les fonoteques i les videoteques podrien fer enrogir en aquest sentit a més d’un i a més de dos. Tampoc no em pot deixar indiferent que siguin els mateixos governs que fa una setmana legítimament van ser tan crítics i bel·ligerants contra la decisió del govern espanyol de deshivernar l’economia, siguin avui els primers que reclamen la flexibilització de les mesures de confinament imposades ara fa cinc setmanes pensant en els infants. Escrivia avui el catedràtic de Literatura espanyola de la Universitat de Barcelona Jordi Gracia a El País que “quan el virus estigui sota control, serà difícil rellegir el mesquí grapat de declaracions que alguns hauran deixat gravats en columnes, tertúlies i xarxes” talment com si fossin “quintacolumnistes amb el cap posat encara en la seva campanya electoral o submergit en la nata agra del narcisisme”.

  • Dia 34è. Divendres, 17 d’abril

Divendres de Pasqua. Em llevo a l’hora de sempre a despit que he passat una mala nit. Possiblement aquesta sigui la causa de que avui observi el panorama político-econòmico-social que tenim davant amb un estat d’ànim de nivell menor del que en mi és habitual. M’exaspera comprovar com qualsevol qüestió, per nímia que sigui, continua essent susceptible de generar una batalla política aferrissada, a voltes sense més sentit que el de fer soroll per tapar així les vergonyes pròpies. Em preocupen les discrepàncies entre científics i, sobretot, la incapacitat des de la política de posar seny i bon fer en la gestió d’una pandèmia de la que ningú, ningú, en va saber preveure l’abast. Em preocupa que davant la situació socioeconòmica que cal acarar, la cerca de solucions s’intueixi com una dificultat més a superar que no pas com una oportunitat per actuar. I davant tot plegat, sobretot em preocupa el comportament que en el futur pugui tenir el cos electoral al sentir-se atret pels cants de sirena dels que res no fan però que tot ho prometen. Les crides emocionals s’han de sustentar sempre en accions polítiques responsables.  Clar que per a ser equànime en aquesta meva anotació diària, no puc amagar el contrapunt de dues notícies positives: una, que el mes de maig s’implementarà a Espanya l’ingrés mínim vital per a les famílies més desvalgudes; i, dues, que el Parlament europeu aprovarà avui una resolució per la qual es proposa a la Comissió Europea que estableixi un paquet urgent de mesures per a contribuir a la recuperació de l’economia i de les inversions de l’eurozona, finançat mitjançant l’ampliació del pressupost europeu, els instruments i els fons financers ja existents i pels bons de recuperació garantits (que no són els coronabonus, però que s’hi assemblen).

  • Dia 33è. Dijous, 16 d’abril

Dijous de Pasqua. L’endemà del dia en el que la Generalitat de Catalunya decidís aplicar nous criteris per al recompte del nombre de persones infectades pel coronavirus i de les persones traspassades a causa de l’epidèmia vírica. La mesura, que cal agrair, ha contribuït al seu torn a qüestionar una mica més el model de gestió d’uns equipaments socials crítics, dels que en té plenes competències exclusives la pròpia Generalitat de Catalunya. Són, d’una banda, les residències per a gent gran on, segons les darreres xifres, s’hi haurien produït el 25% dels decessos comptabilitzats des del 14 de març, i on el personal que hi treballa s’ha vist superat pels fets a l’haver d’assumir tasques per les que no estava preparat i per les que no disposava de l’equipament adient. De l’altra, les residències per a persones discapacitades, que són les grans oblidades en aquesta pandèmia i des de les quals s’ha denunciat a bastament l’estat d’abandó assistencial en el que es troben i de les que les xifres oficials no en recullen els decessos. És també en aquests centres assistencials on es concentren la meitat dels sanitaris infectats pel coronavirus. Val la pena prendre’n nota. Segur que des del govern d’Espanya s’estan fent malament moltes coses en aquesta pandèmia. Segur. Però que això sigui així no pot servir d’excusa per alliberar al govern de Catalunya de les responsabilitats que en la gestió de la crisi sanitària li corresponen. Al País Valencià, amb competències sanitàries semblants a les de Catalunya, el govern de la Generalitat ha noliejat fins a vuit avions des de la Xina per a proveir-se de materials d’ús sanitari. Des de Catalunya, almenys que jo sàpiga, no se n’ha noliejat ni un de sol.

  • Dia 32è. Dimecres, 15 d’abril

Dimecres de Pasqua. Torna l’apocalipsi si és que en el decurs d’aquesta crisi sanitària que ja és econòmica i social, en algun moment havia marxat. Torna ara a partir de les previsions que ahir mateix feia el Fons Monetari Internacional (FMI) que xifrava la magnitud econòmica de la tragèdia que s’està gestant. No només per a Espanya. També per al món en general, i per a la resta de països i de la Unió Europea (UE) en particular, amb especial incidència pels països del sud. En moments excepcionals calen solucions excepcionals. I mal parafrasejant a Albert Einstein, quan es volen obtenir resultats diferents als assolits, cal actuar de manera diferent a com fins ara s’havia fet. D’aquí la necessitat d’un pacte d’Estat que, d’una banda, impliqui al major nombre d’actors polítics, econòmics i socials possible, per acarar el futur socioeconòmic immediat amb confiança i en les millors condicions per a evitar una desfeta de conseqüències letals, també per la política, que, al seu torn, guanyaria en legitimitat. De l’altra, perquè, si també legítimament, reclamem d’Europa -de la UE- solidaritat i mutualització del deute, potser cal preguntar-nos amb quina força ho podem fer quan aquí no ens estem gens ni mica de mostrar-nos públicament i impúdicament les vergonyes. Ho escrivia l’economista Josep Oliver Alonso avui a El Periódico: “Mal assumpte quan temes tan substancials com la vida o la mort, el col·lapse econòmic i el sofriment de les persones esdevenen batalla política, independentista o no”.

  • Dia 31è. Dimarts, 14 d’abril

Dimarts de Pasqua que enguany coincideix amb l’aniversari de la proclamació de la II República espanyola i amb el dia en el que, dins del confinament en el qual ens trobem, s’ha activat la fase de deshivernització de l’economia, enmig d’una batalla dialèctica de molt difícil comprensió per la ciutadania; batalla que reforcen les paraules que el pensador xinès Confucio va dir fa més de 2.500 de que “els savis miren la lluna, mentre que els necis miren el dit que l’assenyala”. “En aquests moments de crisi, la batalla crucial que s’està lliurant ho és en el si de la humanitat. Si l’epidèmia crea més desunió i desconfiança entre els éssers humans, el virus aconseguirà sortir-ne victoriós. Quan els humans es barallen, els virus es dupliquen. En canvi, si l’epidèmia contribueix a una major cooperació mundial, estarem davant la victòria no només contra el coronavirus, sinó que també contra tots els patògens futurs”. No són paraules meves. Ho són de l’analista, historiador i escriptor israelià, professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, Yuval Noah Harari, amb les que tancava el seu article publicat ahir a El País, sota l’explícit títol de “En la batalla contra el coronavirus, la humanitat no disposa de líders”. Poc més a afegir que no sigui que quan ens trobem davant un Sant Jordi singular, recomanar la lectura de les obres de Noah Harari Sapiens. Una breu història de la humanitat, Homo Deus: una breu història del demà i 21 lliçons per al segle XXI. Ens ajudaran a pensar i a reflexionar i potser també a entendre una mica més el per què de tot plegat.

  • Dia 30è. Dilluns, 13 d’abril

Dilluns de Pasqua. Formalment avui acaben els dies de festa associats a la Setmana Santa. Demà, Catalunya retornarà a la fase de confinament de fa quinze dies, abans que el govern espanyol decidís hivernar l’economia. Des de dissabte passat assistim a l’augment del volum, també sonor, de retrets polítics. Tinc la sensació que hem oblidat que el confinament és la conseqüència d’un fracàs general de previsió de la que ningú –llevat dels ciutadans de base–  se’n pot sentir lliure de responsabilitats i que, tanmateix, la pandèmia és una calamitat amb duríssims costos humans, econòmics i socials. Així que davant la commoció que a tots nivells el coronavirus ha generat, millor hauria estat apostar per la prudència i per traslladar a la ciutadania missatges de serenitat. Que per interessos espuris es qüestionin decisions governamentals que busquen com establir un molt difícil equilibri entre la magnitud dels mals presents i els mals que en un futur immediat es derivaran de les malalties i de l’emergència social associades al creixement de la pobresa, és contribuir a soscavar la credibilitat de la política mateixa i, encara que ningú ho expliciti amb nitidesa, pressuposar una cosa que segur que no és: que les decisions es prenen per anar a la contra d’algú i per aconseguir objectius políticament perversos. Davant aquest panorama, confesso que cada dia que passa em sento més confús i preocupat…


 

  • Dia 29è. Diumenge, 12 d’abril

Diumenge de Pasqua de Resurrecció. Com cada dia em llevo d’hora i el primer que faig al posar els peus a terra per preparar-me per la meva tanda diària de bicicleta estàtica, és engegar la ràdio. Ho faig just en el moment en què des de l’emissora escollida s’emet un programa d’entreteniment en el que, d’entre altres coses, s’aprofita per a fer un recull d’anècdotes protagonitzades per pillos que s’han passat d’espavilats per saltar-se el confinament i que al ser caçats per la policia justifiquen el seu procedir amb excuses que per inversemblants acaben fins i tot per ser divertides. Sé perfectament que d’una o de vàries anècdotes mai no se’n pot extreure una norma de caràcter general. Però també sé que sovint són els petits detalls els que per insistència acaben per adquirir un valor comunicatiu extremadament subtil, especialment en els temps que vivim en els que el hooliganisme està tan estès. Escric això perquè totes les anècdotes que han estat narrades en el programa d’entreteniment al qual feia referència a l’inici tenien un mateix element comú: que els pillos s’expressaven en llengua castellana. I, com deia aquell, aquí ho deixoDia 28è.

  • Dia 28è. Dissabte, 11 d’abril.

Vint-i-vuitè dia des que vàrem iniciar el confinament. Temps suficient perquè les rutines s’hagin imposat i que gràcies a elles podem suportar millor els dies que vivim dels que se’n derivaran situacions socioeconòmiques excepcionals. Són moltes les incerteses que continuen planant sobre el per què de tot plegat i de com aturar la pandèmia i mitigar els seus efectes. D’aquí que els debats que es susciten dia rere dia, van adoptant direccions diferents d’acord amb el vent dels interessos polítics curterministes dominants en cada moment. Així, avui, els tertulians i opinadors s’han ocupat de discernir sobre la procedència de la decisió del govern espanyol de retornar a la fase de nivell de desconfinament prèvia a la d’hibernització de l’economia. Em preocupa la instrumentalització constant que tant des de la política com des dels mitjans de comunicació, es fa dels criteris científics (que tampoc no són unànimes) sobre el desescalament del confinament. Així és que per a la reflexió, prefereixo quedar-me amb l’opinió emesa aquest matí per la doctora Magda Campins (especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i cap Cap de Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de la Vall d’Hebron) a la Via lliure de Rac1, al fer-nos notar que en matèria de salut pública no només compta el què està passant sinó que també les conseqüències i, expressament, citava les malalties associades a la pobresa que afloraran amb més o menys virulència d’acord amb la profunditat de la crisi econòmica.

  • Dia 27è. Divendres, 10 d’abril

El dia s’ha despertat net i clar després que, com aquell qui diu en temps de descompte, els ministres d’economia i finances de la zona euro assolissin un acord per a desencallar l’alliberament d’un primer paquet de mesures d’emergència amb les que poder fer front a l’impacte sanitari i econòmic del coronavirus. De l’acord es desprèn que a través de diverses línies d’ajuts i crèdits propis i aliens, la UE posarà a disposició dels governs que ho precisin fins a 500.000 milions d’euros. Fins aquí la lletra grossa que per a ser plasmada sobre paper, va requerir d’un pacte previ entre Països Baixos, Alemanya, França, Espanya, Itàlia i Portugal. A partir d’aquí caldrà estar atents a la lletra no tan menuda quant a la creació d’un fons per a la recuperació econòmica de l’eurozona del que hauran de tractar els caps d’estat i primers ministres en la propera reunió del Consell Europeu. Sigui com sigui, per la història quedarà escrit que els ministres de finances de l’eurozona hauran aconseguit in extremis salvar els mobles de quelcom més que un desencontre del que se n’haurien derivat conseqüències nefastes pel futur de la UE. En qualsevol cas no deixa de ser un primer pas al que caldrà en segueixin més. I això en un divendres sant en el que a despit que la brega política a la que aquí estem assistint no sembla tenir aturador, les xifres de la pandèmia comencen a mostrar-se una mica menys calamitoses i amb signes de desestressament.

  • Dia 26è. Dijous, 9 d’abril

Per una curiosa associació de moments i d’experiències viscudes, avui, mentre anava a buscar els diaris al meu quiosc habitual, observava el meu entorn i no m’he pogut estar d’evocar els dies més sants (dijous, divendres i dissabtes) de les setmanes santes de la meva infantesa, en els que els vials de la ciutat quedaven muts i deserts atès el confinament al que, per raons estrictament d’ordre religiós (eren temps del nacional-catolicisme), quedàvem sotmesos i que excepcionalment trencàvem per assistir als oficis i ritus litúrgics propis d’aquests dies. De retorn a casa he posat la ràdio i, a diferència del què passava llavors quan les emissores radiofòniques solament emetien música sacra i/o abrandats sermons patriòtico-religiosos, avui he pogut escoltar música de tots els estils, informacions diverses, entrevistes variades, comentaris i tertúlies sovint esbiaixades que parlaven del moment polític que viu el país (el d’aquí i el d’allà). D’entre les notícies m’ha causat espant l’elevat nombre de persones grans que han trobat la mort en les residències lluny de les seves persones estimades; nombre de persones que, en xifres relatives, són el 40% de les víctimes oficials que la pandèmia de moment ha fet a Catalunya. Fart d’escoltar els mateixos discursos i retrets de sempre, he tancat la ràdio amb la sensació que tothom diu disposar dels millors remeis i solucions per aplicar a allò pel què no en té responsabilitat ni competències, que són les mateixes que els manquen per atemperar allò que si és de la seva responsabilitat i que si en té la competència.

  • Dia 25è. Dimecres, 8 d’abril

Dimecres Sant o de passió que qui sap si per estar a l’alçada del seu nom, l’hem encetat amb un nou fracàs de la UE que, a través dels seus ministres de finances, s’ha mostrat incapaç d’arribar a un acord, quant als tipus de línies d’ajuts econòmics i condicions a establir, en ares a ajudar als països de la zona euro que a causa de la pandèmia es troben amb més dificultats per a fer front als seus efectes. En el rerefons del desacord, la mutualització del deute. És a dir el principi de solidaritat entre països de la zona euro, que al cap i a la fi és una de les raons fonamentals de ser de la UE. Demà hi haurà una nova oportunitat de reverir la situació. Potser la darrera. Val a dir, però, que en general, preocupa i causa desconcert a la ciutadania, que davant la magnitud de la crisi sanitària –i de les perspectives econòmiques i socials de la que en seguirà–, des de totes les instàncies governamentals  (europea, estatal i nacional) sigui tan dificultós teixir acords entre governs i actors polítics i socials per a remar en una mateixa i doble direcció: sortir de la crisi sanitària i sortir-ne el més bé possible, per acarar la crisi socioeconòmica que en seguirà, també en millors condicions, després. L’excés de sectarisme dominant en el món de la política n’és la causa principal, i això és dolent per la democràcia i beneficiós pels populismes. Sortosament, d’aquesta tendència n’escapen els ajuntaments (sense cap distinció de colors), que sense competències ni recursos, fan política efectiva amb el poc que tenen, al gestionar amb eficàcia situacions complexes posen per davant a qualsevol altra, els interessos de la ciutadania.

  • Dia 24è. Dimarts, 7 d’abril

Dimarts Sant. Dia en el que els ministres de finances de la zona euro es reuniran altra volta per tractar de posar-se d’acord amb les mesures a adoptar per ajudar als països de la UE que més pateixen els efectes de la pandèmia tant des d’un punt de vista sanitari com econòmic i social. Cert és que en els darrers dies s’han produït petits canvis en l’actitud encapçalada per Holanda i Alemanya contrària a obrir línies d’ajuts i dissenyar plans especials de rescat que comportin la mutualització del deute que es generés. D’aquí que les previsions apuntin cap a que en un difícil joc d’equilibris i de donar temps al temps, de la reunió d’avui en surti que a partir d’usar una línia d’ajuts preexistent mai utilitzada, se la doti d’un fons de 240.000 milions d’euros en préstecs, a modus de tallafoc urgent. Aquesta línia es complementaria amb 200.000 milions d’euros en crèdits del Banc Europeu d’Inversions (BEI) i en 100.000 milions més que garantissin el finançament dels mecanismes de suspensió temporal de llocs de treball aplicats pels respectius sistemes nacionals d’ocupació (en el cas d’Espanya, els ERTO). A canvi d’aquestes mesures, Holanda i Alemanya hauran aconseguit que no es parli ni de coronabonus ni d’un possible Pla Marshall de rescat, tal com reclamen Itàlia i Espanya. Europa i els seus valors continuen en joc, i ni el temps ni les circumstàncies hi juguen precisament a favor.

  • Dia 23è. Dilluns, 6 d’abril

Dilluns Sant. Si tot hagués estat normal, avui estaríem debatent entorn els resultats de les eleccions gallegues i basques que s’haurien celebrat ahir diumenge. També estaríem parlant de ciutats buides, però no pas precisament pels efectes del confinament. En això pensava aquest matí quan m’he adonat d’una fotografia publicada a primera d’El País que reforçava el conegut principi atribuït a l’escriptor nord-americà pioner en relacions públiques Arthur Brisbane, segons el qual una imatge val més que mil paraules. En la fotografia en qüestió s’hi pot veure a una parella de 88 anys, saludant des de la finestra de casa seva després d’haver superat la infecció del Covid-19. I és que com molt bé saben els metges, una cosa és la malaltia i l’altra la variable que es deriva del comportament de cada malalt davant una mateixa malaltia. Val la pena tenir-ho en compte, perquè si mai res no és ni d’un negre tenebrós ni d’un blanc absolut, menys ho és encara en el cas de la pandèmia de la que tan poques coses en sabem. Des d’aquest punt de vista penso que la tendència instintiva dels dirigents polítics d’emparar-se o de reforçar les propostes que fan (sempre fàcils de formular) o en les decisions que adopten (sempre difícils de prendre) en l’opinió dels experts que cadascú assegura tenir, ratlla l’absurd, alhora que afegeix elements per a la desorientació de la ciutadania que, indefensa i espantada, compleix estoicament amb allò que se li ha demanat que faci: no sortir de casa. Diu la periodista i historiadora francoalemanya Géraldine Schwarz al reflexionar sobre llibertats i democràcia, que allò que més li preocupa és “el perill que l’espiral de pànic que vivim conté” per afegir que “aquest coronavirus és un examen pels valors europeus, basats en la democràcia i la llibertat”.


 

  • Dia 22è. Diumenge, 5 d’abril

Diumenge de Rams. Fa vint-i-quatre hores que Pedro Sánchez anunciava el perllongament de l’estat d’alerta, que s’estendrà fins el 26 d’abril com a mínim. Una mesura que qui més qui menys esperava i que com en anteriors ocasions va ser comunicada en el decurs d’una llarga intervenció presidencial que ben poques novetats va aportar que no sabéssim o esperéssim. Potser, pel fet que dimarts i dijous tindran lloc sengles reunions dels ministres de finances, d’una banda, i, de l’altra, dels caps d’Estat i de govern de la zona euro, destacar la insistència del president espanyol en assenyalar que Europa –la UE–  ha de mostrar de la seva cara més solidària a l’hora de pensar i establir línies d’ajuts econòmics pels països més delmats per la crisi sanitària. I té raó. La UE s’hi juga molt en aquesta crisi i no hauria de  repetir els errors d’absència comesos en la crisi financera del 2008. Però que el llegir no ens faci perdre l’escriure. D’aquí que en aquesta crisi, la UE s’hi juga molt, també des del punt de vista polític de defensa de la democràcia i de les llibertats. I és que en el sí de la UE comencen a aflorar tics que prenent com a excusa el coronavirus, s’atreveixen mutar a conveniència normes de convivència que posen en perill els valors inherents a l’Estat social i democràtic de dret. Compte doncs amb el què està passant a hores d’ara a Hongria, on el seu primer ministre, Viktor Orbán, ha decretat la congelació de les institucions democràtiques del país amb el pretext de fer front a la pandèmia d’una manera més eficaç. Prenem-ne bona nota i de la UE cal esperar-ne també en aquest cas, que davant això sigui activa i mogui fitxa en defensa dels valors democràtics, de les llibertats i dels drets dels ciutadans.

  • Dia 21è. Dissabte, 4 d’abril

Una fotografia publicada a portada, i dues més a pàgines interiors en l’edició d’avui del Diari de Sabadell en les que hom hi pot veure a membres de l’exèrcit col·laborant en el muntatge de l’hospital de campanya que s’està bastint a la Pista Coberta d’Atletisme de Sabadell, m’ha impactat. Per què? Simplement pel contrast entre els fets i el què s’ha dit i escrit, valorant l’oportunitat de la presència de la UME a la ciutat. D’aquí que en deixi constància en aquest diari del confinament, en el benentès que temps hi haurà d’analitzar comportaments i de discernir entorn les mesures aplicades a l’hora de frenar els efectes d’una pandèmia que, dit sigui de passada, a Sabadell presenta uns indicadors més complicats que no pas en d’altres indrets. Sort de comptar amb l’equip de professionals del Parc Taulí, que es desfà per atendre malalts i per trobar les millors solucions per a fer-ho de la manera més eficient possible. Convé també prendre’n nota per tal que una vegada superada aquesta dura prova, ningú estigui en disposició de discutir sobre la idoneïtat de millorar la despesa pública en salut i en recerca associada, de la que el Parc Taulí n’és també capdavantera. Per als desmemoriats, recordar que abans de la crisi del coronavirus, Catalunya es trobava a la cua de l’Estat quant a despesa sanitària pública per habitant, amb una minva d’inversió relativa, des de 2009, d’un 27,5%, i absoluta de 3.328 milions d’euros. Minva que també es va deixar notar en recerca científica que en més d’un 70% es porta a terme des de les universitats públiques catalanes.

  • Dia 20è. Divendres, 3 d’abril

El dia arrenca amb un sol esplendorós que s’agraeix. Més, després dels dies rúfols i plujosos passats. Malauradament, però, el devessall de notícies no segueixen –com amb la meteorologia–  la mateixa línia de millora. Només cal sinó i com a exemple, parar atenció en les preocupants xifres d’atur que ahir mateix es donaren a conèixer. Això no obstant, per allò d’intentar intuir una mica de llum al final del túnel, també ahir coneixíem que els ministres d’economia de la zona euro semblaven disposats a desplegar una primera línia de defensa davant la crisi econòmica desencadenada per la pandèmia; crisi que a hores d’ara s’albira amb major virulència per a Itàlia i Espanya. Caldrà esperar a la reunió dels ministres d’economia de la zona euro del proper dimarts i a la del Consell Europeu de dijous, per saber amb precisió l’abast i dimensió d’aquesta línia de defensa que segons els observadors serà oportuna però insuficient. Clar que les conseqüències de que la UE no es posi les piles en aquesta qüestió, les deixava diàfanament clares l’economista belga Paul de Grauwe (de la London School of Economics) en declaracions a El Periódico, a l’afirmar que si des de la UE no s’era capaç de donar suport financer al Govern espanyol en el seu intent d’evitar que la situació que pateix implosioni, podria desencadenar un corrent de pessimisme sobre el futur de la UE que al seu torn “podria despertar forces polítiques antieuropees a Espanya i també a Itàlia”. Els populismes assetgen. Ah! I per si no ens n’havíem adonat, demà passat és diumenge de Rams, dia en què, quan ens pensàvem que vivíem en una normalitat que mai no es veuria alterada, marcava l’inici de la Setmana Santa i de la fugida de les grans ciutats, avui buides i confinades.

  • Dia 19è. Dijous, 2 d’abril

No recordo la darrera vegada que em va succeir, però, en qualsevol cas, feia molt de temps que no em passava. Avui m’he adormit i m’he llevat molt més tard d’allò que en mi és habitual. Així que he tingut de saltar-me alguna de les rutines de cada dia per tal de readaptar el meu horari que des de l’inici del confinament tinc fixat. A causa d’això, quan he posat la ràdio per assabentar-me de les darreres notícies, m’he trobat amb una entrevista al president Joaquim Torra que li feia Josep Cuní a la Ser Catalunya. Ha estat una entrevista llarga, intimista, reiterativa en força aspectes i plena dels tòpics i de recursos sobradament coneguts en d’altres, sobretot quant a les responsabilitats polítiques que de la gestió de la crisi se’n deriven per part dels governs. Però allò que m’ha deixat més preocupat, ha estat  que durant l’entrevista he percebut a un president desbordat pels esdeveniments. És evident que la pandèmia ens ha superat a tots. Als governs i a nosaltres també. Però tanmateix és evident que en situacions crítiques com les actuals, correspon als governants fer tot el què calgui per acarar la situació i sobretot transmetre confiança i seguretat en les decisions que es van adoptant. Si més no perquè ningú amb dos dits de front no pot, o no hauria de dubtar, que les que en cada moment es van prenent són les que correspon prendre. I això sí, sempre a partir de les pròpies responsabilitats que en cap cas es poden delegar a ningú. Les entitats del tercet sector, per exemple, estem vivint moments molt complicats i alhora desconeguts possiblement per la major part de la ciutadania; moments que anem resolent com millor podem i sabem mentre continuem esperant del govern –en aquest cas de la Generalitat de Catalunya– quelcom més que bones paraules i ànims.

  • Dia 18è. Dimecres, 1r d’abril

El període de confinament, amb més o amb menys relaxament de mesures, serà llarg. Més val, doncs, que ens en comencem a fer la idea. No obstant i això, tampoc cal ser més alarmista del què amb sensatesa i prudència pertoca. El caràcter mundial de la pandèmia del Covid-19 i la seva durada, obligarà –encara que sigui per allò d’un si-us-plau-per-força–  a adoptar mesures, també globals, per a intentar superar les conseqüències econòmiques i socials que se’n derivaran el més aviat possible. També a la Unió Europea que no acaba de trobar el camí a seguir i que tanmateix s’hi juga molt en funció de les decisions que s’adoptin d’ara en endavant. Rob Jetten (el portaveu liberal de l’esquerra holandesa), després de recordar ahir que “els Països Baixos s’havien enriquit gràcies a la UE”, afegia que per això ara no es podia deixar que “els seus amics” (en referència als països socis europeus del sud) “s’ofeguessin”. I afegia que “només sortirem d’això [de la crisi de la pandèmia i dels seus efectes] junts”. Unes hores abans, el ministre holandès de finances, Wopke Hoekstra, reconeixia que els havia mancat empatia al defensar la seva dura posició en la reunió del Consell Europeu de dijous de la setmana passada, contrària als coronabonus i a l’accés generalitzat als fons del Mecanisme Europeu d’Estabilització (MEDE), obrint la porta a un possible Pla Marshall, en la línia reclamada pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Clar que en aquesta vida tot té una explicació. Tot això passava ahir quan a Holanda, on malgrat la confiança governamental dipositada en el “confinament intel·ligent” de la ciutadania per a combatre el coronavirus,  les víctimes mortals per la malaltia començaven a créixer i amb elles les possibilitats d’una major infecció en un sistema sanitari no massa preparat i molt privatitzat. Robert Schuman, cinc anys després de la finalització de la II Guerra Mundial quan les nacions europees lluitaven per superar-ne les seqüeles, en la seva declaració de 9 de maig de 1950 on proposava la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, ja va dir que Europa no es fa de “cop i volta (…), sinó a partir de realitzacions concretes, que en primer lloc, creïn una solidaritat [entre països] de fet”.

  • Dia 17è. Dimarts, 31 de març

Avui m’han aturat els mossos. Ha estat aquest matí quan em dirigia al quiosc de prop de casa, per complir amb una de les meves rutines diàries: la de recollir els diaris –jo sóc encara de la cultura del paper– als quals estic subscrit. Com que portava les targes de subscriptor, els les he mostrat a modus de salconduit que m’autoritzava a transitar. Al tornar del quiosc, la patrulla s’havia aturat un centenar de metres més avall de l’estret carrer on jo visc, i paraven els vianants –pocs–  i els cotxes –també pocs– que circulaven. Al llegir un dels titulars del diari que assegurava que Sabadell és la “segona ciutat en coronavirus de Catalunya”, dos han estat els pensaments que en positiu m’han assaltat. D’una banda, per fer memòria de la feina que recau sobre l’equip sanitari del Parc Taulí que, a més, d’aquí uns dies, s’haurà de desdoblar per atendre a les persones infectades que seran allotjades a l’hospital de campanya que s’està aixecant a la pista coberta d’atletisme. Mai no agrairem prou la dedicació d’aquestes persones a les que guia l’objectiu de cuidar-nos i de salvar-nos, a despit dels molts entrebancs que diàriament han de superar. De l’altra, la resiliència –capacitat de resistència i d’adaptació–  que en general està mostrant la ciutadania després de més de quinze dies d’estar confinats a casa, i no sempre estar-ho en les millors condicions. Una actitud, aquesta de la ciutadania, que cal també reconèixer, que és clau per a vèncer al virus i que de ben segur hauria estat inimaginable pogués aconseguir-se només uns pocs dies abans que es declarés l’estat d’alerta. I mentre, més enllà, continuen els retrets dels uns contra els altres, sense adonar-se o sense voler-se adonar que ningú no és perfecte i que si la solució a tot plegat fos tan senzilla no estaríem parlant a hores d’ara d’una crisi de dimensions inimaginables. Seguim!

  • Dia 16è. Dilluns, 30 de març

Tercera setmana de confinament i enduriment de mesures que, a efectes pràctics, consisteixen en reduir els sectors professionals que poden treballar presencialment; reducció que afecta fonamentalment a l’obra pública i privada i a les indústries sense vinculació amb els sectors estratègics de la salut i l’alimentació. Tant bon punt es va conèixer la decisió del Consell de Ministres, una renovada tanda de crítiques començà a caure sobre el govern espanyol. També, per què no dir-ho, alguna mostra de suport…, però amb condicions. Tinc la sensació que estem envoltats de polítics que avantposen el càlcul del nombre de vots a guanyar o perdre en cada compareixença o declaració a l’interès general de transmetre serenitat a la ciutadania. Dirigents polítics als que no precisament els abelleix el sentit de l’oportunitat, de la responsabilitat, de la mesura, sempre disposats a aplicar el principi fàcil del “si fas, per què ho fas, i si no ho fas, per què no ho fas”. El repte primer que tenim davant és sortir de la crisi sanitària amb els menys danys possibles. Però al costat d’aquest repte n’hi ha un altre de no menys important: avançar cap a un pla de mesures socials i econòmiques per acarar la crisi que tenim a tocar i poder-ho fer en les millors condicions possibles. I en això, malauradament, crec que són ben pocs els que hi dediquen esforç i temps.


 

  • Dia 15è. Diumenge, 29 de març

Em llevo més tard. No pas perquè m’hagi adormit, sinó per l’avançament d’una hora aquesta darrera nit, quan hem passat de l’horari d’hivern al d’estiu. Començo el dia amb la rutina habitual des que va començar el confinament: una estona de bicicleta estàtica, que aprofito per escoltar les darreres notícies. Acabo l’exercici, i intento posar en ordre algunes idees. No m’és fàcil. I és que hi ha tantes preguntes per les que no obtinc resposta. Per exemple, ingènuament em pregunto com és que davant la commoció sanitària, social, econòmica i política que genera la pandèmia, que col·loca a Europa –i a la resta de la humanitat– sota una mateixa i greu amenaça, ens divideixin tant les respostes a donar, si més no, per intentar evitar danys majors als ja causats? Ahir, Jacques Delors, el que fou president de la Comissió Europea entre els anys 1985 i 1995, avisava: “el clima que sembla regnar entre els caps d’estat i de govern i la manca de solidaritat europea, pot acabar ocasionant un dany mortal a la UE”. Els populismes estan a l’aguait.

  • Dia 14è. Dissabte, 28 de març

La crisi del coronavirus ens col·loca davant situacions que són canviants dia rere dia. Normal en una situació, en una pandèmia que res no té a veure amb les viscudes per la humanitat. Cert és que en un exercici de confiança dipositada en els coneixements dels quals disposem, en la indubtable qualitat del nostra personal sanitari i en els molts avenços experimentats en medecina, pràcticament ningú no va donar excessiva importància al virus i a la seva possible propagació quan es va manifestar a Wuhan (Xina) el desembre de 2019. Només cal anar, sinó, a les fonoteques i a les hemeroteques. Així va ser que tampoc a casa nostra es prenguessin mesures preventives encara que fos per si de cas. Qui més ui menys coincidia en què si el virus s’estenia i ens arribava, en cap cas ho faria amb més virulència que no pas en un episodi gripal. Però, malauradament, res no ha estat com inicialment es pensava, de la mateixa manera que tampoc ara, les previsions i les projeccions que diàriament es fan quant a l’evolució de la pandèmia s’ajusten a paràmetres previsibles. En aquest context, qualsevol oportunitat de sumar esforços per reduir la propagació del Covid-19, cal que sigui ben rebuda. Per això varen sorprendre la contundència de les paraules del conseller de l’interior Miquel Buch fa un parell de dies, a l’assegurar que “a Catalunya no els necessitem” referint-se a la UME de l’exèrcit espanyol. Paraules que immediatament foren aplaudides des de les xarxes socials pels que són reactius a tot allò que soni a espanyol. Un parell de dies després, des de la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) de la Generalitat de Catalunya, no tenien altra solució que sol·licitar la intervenció de la UME per desinfectar un dels seus centres a Badalona. Un dia abans, la UME havia desinfectat a Sabadell una residència de gent gran a Castellarnau. No es pot dir mai que “d’aquesta aigua no en beuré”. A més, és d’una gran irresponsabilitat proclamar-ho en situacions tant crítiques com aquesta en la que si quelcom no sobra són mans i voluntats.

  • Dia 13è. Divendres, 27 de març

Segona setmana de confinament. El balanç dels dies que portem tancats a casa és divers. D’una banda, mereixen matrícula d’honor els professionals de la salut que es desviuen per multiplicar-se i per atendre a les persones malaltes que els arriben als hospitals. També els ciutadans i les ciutadanes que, en general, compleixen amb estoïcisme el requeriment que se’ls ha fet de no moure’s de casa i els governs locals que fan tot el què poden per intentar resoldre els problemes més candents. De l’altra, en un pol diametralment oposat, cal situar a les instàncies governamentals (nacional i estatal) a les que correspon la responsabilitat primera de transmetre confiança a la ciutadania, però que amb la seva actitud i comportament, aconsegueixen efectes contraris. Ningú està net de culpa. Tothom ha comés, segur, errors en la gestió de la crisi sanitària del coronavirus; i tothom té, segur, quelcom a amagar. D’aquí que usar la gestió política de la crisi com a artefacte llancívol contra qui té més responsabilitats en un intent desesperat de no deixar veure les pròpies, és una opció poc recomanable que tanmateix contribueix a alimentar els populismes que fonamenten el seu discurs en el missatge fàcil de que són només ells els que entenen i estan al costat de la ciutadania i que són només ells els que la poden salvar del desastre. En joc, la democràcia i les llibertats. Per acabar-ho d’adobar, els caps d’Estat i de govern dels països de la UE reunits anit en el Consell Europeu, foren incapaços d’assolir un acord de mínims per preparar-se i preparar-nos per quan superem la crisi sanitària i ens disposem a acarar la social i econòmica. La insolidaritat dels països del nord –encapçalada pels Països Baixos amb Alemanya al darrera–  envers els països del sud –amb Espanya, Itàlia i Portugal al capdavant–, ha estat la causa del fracàs de la cimera i ha afegit un element més de desunió entre els 27 precisament quan més convé mostrar fortalesa i unió davant l’adversitat.

  • Dia 12è. Dijous, 26 de març

Em llevo d’hora com cada matí. És una de les rutines que mantinc des de l’inici del confinament. Em poso després a fer una estona llarga de bicicleta estàtica; una activitat física que res no té a veure amb el plaer que em proporcionaven les passejades matineres que des de feia cinc anys i ininterrompudament feia cada dia pels rodals de la ciutat que tant i tant enyoro. Però les coses són com són i no pas com voldrien que fossin. Mentre m’exercito en la bicicleta escolto les primeres informacions del matí en l’espera de la notícia que tothom vol escoltar: que la reclusió a causa de la pandèmia té els dies comptats. Però no. Avui tampoc no ha estat aquesta la notícia. Ho continuen essent, òbviament, els efectes sanitaris, econòmics i socials de la pandèmia, però que massa sovint queden tapats pel soroll del pica-baralla polític que no para i que en res contribueix a facilitar la tasca dels sanitaris i a calmar la ciutadania. Santiago Rusiñol posava en boca d’un dels seus personatges teatrals aquesta sentència: “si tens raó, defensa-la i si cal crida, però si no la tens, crida més encara!”. I en aquest estadi estem. Sempre és i serà més fàcil desqualificar al contrari polític portant l’argument fins l’absurd. I és que en una interpretació lliure d’una de les dites de la meva sàvia àvia: “Receptes tinc per allò on jo no les he d’aplicar”.

  • Dia 11è. Dimecres, 25 de març

 “Aquesta crisi sanitària mundial canvia a cada moment i això significa que la Unió Europea (UE) ha d’estar preparada per actuar sense avís previ”. Són paraules del president del Consell Europeu, Charles Michel, extretes d’un seu article publicat avui a El País. Quan les llegia, feia només unes hores que, a Brussel·les, els ministres d’Economia i Finances de la UE, s’havien mostrat incapaços d’arribar ni tan sols a un principi d’acord de com reaccionar, amb quins instruments, quantia i amb quines condicions, per a fer front a la crítica situació econòmica a la que la pandèmia del corona virus està abocant als països de la Unió. Els socis europeus, a despit dels dies pels quals transitem, es mantenen dividits en blocs (nord-sud), amb actituds, idees i propostes que ara com ara semblen irreconciliables. Caldrà veure demà què passa a la reunió del Consell Europeu (reunió de caps d’Estat o de govern dels països membres de la UE) i si des d’aquesta instància es serà capaç de desencallar la situació. Ens hi va molt. Ens hi va el mantenir la confiança en les institucions comunitàries, a hores d’ara tan devaluada. Sovint es diu que en temps de dificultats, és quan més calen respostes conjuntes que per assolir-les exigeixen també sacrificis comuns. Però tanmateix, massa sovint observem com aquestes paraules no acaben mai de trobar concreció suficient. L’article del president Michel acabava amb aquestes paraules: “Si ens mantenim junts i tenim cura els uns dels altres, tots sortirem d’aquesta situació més forts i més units que mai”. Cal afegir-hi res més? 

  • Dia 10è. Dimarts, 24 de març

L’augment exponencial de persones emmalaltides a causa de la pandèmia així com del nombre de víctimes mortals que se’n deriva, contribueix al creixement dels nivells de preocupació personal i col·lectiva que d’altra banda són propis en situacions com la que estem vivint. El to polític utilitzat en el debat entorn a si les mesures de confinament actuals són o no suficients, no ajuda precisament a asserenar l’estat d’ànim de la ciutadania. Fàcil és proposar més mesures restrictives sense explicitar-ne en cap cas quins n’han de ser els límits i, sobretot, quines les conseqüències que se’n poden derivar per a la ciutadania. I és que apostar pel confinament total o de sectors productius aparentment deslligats a un sector considerat essencial determinat, pot acabar desenvolupant una tempesta perfecte en la que els efectes del remei acabin essent pitjors que no pas els de la malaltia. Un exemple que res no té a veure amb de l’alimentació: avui, si no hi ha cap contratemps, començarà la fabricació dels respiradors de campanya que han estat resultat d’un projecte desenvolupat entre el Consorci de la Zona Franca de Barcelona, el Leitat i els consorcis sanitaris de Terrassa i de Sabadell que n’ha certificat la idoneïtat assistencial. Doncs bé, en el marc d’un confinament que englobés a empreses com les que els fabricaran, qui estaria en disposició de produir-los a casa nostra? I mentre busquéssim a fora qui ho pogués fer, quantes persones moririen al no poder ser ateses en les condicions que requereixen?

  • Dia 9è. Dilluns, 23 de març

La setmana es presenta grisa i plujosa. Diuen que aquesta serà la tònica del temps per als dies que venen. Però diuen també, que el proper cap de setmana, el sol tornarà a lluir amb força. Tant de bo que aquest comportament previst de la meteorologia sigui alhora metàfora del què ens espera en el decurs dels propers dies en què, diuen, podria produir-se el pic en l’evolució crítica de la pandèmia i, també diuen, podríem entrar en una fase menys estressant pels serveis sanitaris, a hores d’ara a punt de col·lapse. El científic cap del Laboratori del coronavirus del CSIC, el viròleg Luis Enjuanes, opinava aquest matí en el programa ‘Aquí amb Josep Cuní’, que el grau de confinament al qual estem sotmesos era al seu entendre suficient. Només calia –afegia–  que tothom fes cas de les disposicions vigents i no es mogués de casa. I deu tenir raó si tenim en compte que aquest cap de setmana, els Mossos d’esquadra han formulat més de 10 mil denúncies de ciutadans que conduïen els seus vehicles per anar o tornar de residències de cap de setmana. Certament, el debat de si el grau de confinament és o no el que pertoca és extremadament obert, i també en el món de la ciència té els seus avaladors i detractors tal com estem comprovant cada dia. El què costa més d’entendre, és que des de la política s’estigui més encara per furgar en possibles responsabilitats, que no pas per afrontar la pandèmia i aprendre’n de cara a un futur immediat en el que caldrà refer la sanitat pública dels fogots privatitzadors i de les retallades als quals se l’havia sotmès com a mínim des del 2009. A Espanya, però també a Catalunya. Que ningú no ho oblidi.


 

  • Dia 8è. Diumenge, 22 de març

El doctor Antoni Trilla, cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i membre del comitè científic que assessora al govern espanyol en la pandèmia del corona virus, tancava aquest matí la seva intervenció a la RAC1 apel·lant al seny. És a dir a aplicar una “sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació” segons es diu en el Diccionari General de la Llengua Catalana. En d’altres paraules, reclamava el just equilibri entre les mesures a adoptar i les seves conseqüències en l’àmbit sanitari però també en el social i l’econòmic. I que assolir aquest equilibri no és gens fàcil pel desconeixement i l’evolució que del virus encara que es té i que presenta comportaments diferents dins d’un mateix territori, tal com passa a Catalunya en què la situació a Girona o a les Terres de l’Ebre poc té a veure amb la de Barcelona o de l’àrea igualadina. Possiblement m’erri en la meva percepció, però allò que el doctor Trilla intentava traslladar a la ciutadania en la seva intervenció, és que sense amagar la gravetat de la crisi i del moment, les mesures cal anar-les prenent d’acord amb l’evolució de la pandèmia vista en el seu conjunt. En qualsevol cas, Trilla deixava ben clar que correspon a la ciutadania fer el què se’ls demana reiteradament: no moure’ns de casa.

  • Dia 7è. Dissabte, 21 de març

Comença la primavera hi ho fa amb un cap de setmana diferent, molt diferent als que havíem viscut fins ara. Les previsions apunten a què el confinament per evitar la propagació exponencial del coronavirus s’estendrà encara unes setmanes més. Per tant, el millor que podem fer és preparar-nos per a fer front a aquesta situació. Així que hem de pensar en dotar-nos d’unes rutines diferents a les que abans teníem, si volem sostreure’ns als possibles moments d’ansietat o de desànim pels quals puguem transitar. Però amb això no n’hi haurà prou. Tanmateix hem de confiar plenament en els professionals de la salut i per responsabilitat i solidaritat amb ells, seguir els seus consells que sobretot passen per no moure’ns de casa. En la lluita contra el coronavirus no hi ha receptes màgiques. Si n’hi haguessin ja haurien estat aplicades. D’aquí que m’envaeixi la impressió de que el debat polític, centrat en qui i en què fa i si ho fa o no més o menús bé, està fora de lloc a l’haver superat qualsevol límit desitjable i al deixar en segon terme el debat que a hores d’ara seria més convenient, de com ens hem de preparar per a fer front a les urgències sanitàries i socials que la pandèmia ens està imposant.

  • Dia 6è. Divendres, 20 de març

Primera setmana de confinament a la que, malauradament, n’han de seguir algunes més. D’aquí que el què preocupa a gran part de la ciutadania són els desencontres i les manques d’unitat i de lleialtat institucional que es donen entre els que tenen la responsabilitat de prendre decisions, certament complexes, i que alhora han de transmetre confiança a una ciutadania que amb perplexitat assisteix a l’espectacle de declaracions, contingut de cartes i compareixences televisives més pròpies d’activistes que no pas d’estadistes. Ningú no sembla voler-se adonar que l’efecte pitjor que pot derivar-se de la crisi que avui és sanitària, però que demà serà social i econòmica, és la consolidació de la radicalització i de l’eixamplament de l’escletxa que separa a polítics i ciutadans. D’aquí que quan algú s’espolsa responsabilitats sense ni tan sols assumir-ne les que li són pròpies, ha de ser oportú preguntar-se sobre qui va implementar les retallades en matèria de salut pública a Catalunya; retallades que tan pesen ara sobre els i les professionals de l’àmbit sanitari que no obstant i això fan allò que els correspon i molt més, per a suplir les mancances de tota mena contra les quals han de lluitar. De sobra és sabut –que no pas aplicat– que sempre és millor prevenir que no pas curar i que si l’àmbit de la salut pública a Catalunya i, per extensió de l’educació i de la recerca, encara aguanten, es deu només a la dedicació i a la solvència dels seus professionals.

  • Dia 5è. Dijous, 19 de març

Em llevo més tard que no pas en mi és habitual. Avui és Sant Josep i fa uns anys era dia de festa. El sol ja s’ha llevat i llueix amb tot l’esplendor. Feia dies que això no passava. Engego la ràdio. La pandèmia continua fent estralls enmig d’una guerra creuada de retrets en la que cada part políticament combatent té quelcom a amagar i responsabilitats a assumir. Res no fa suposar, però, que la part alta de la corba de la pandèmia sigui a prop i que les incerteses no es multipliquin, també exponencialment, cada dia que passa. Paradoxalment, el coronavirus serveix per apaivagar –que no pas per destruir– els efectes del virus que afecta a la corona espanyola que segur prendrà tota la seva dimensió a partir del moment que comencin a afeblir-se les afectacions sanitàries (que no les econòmiques) derivades del Covid-19.

  • Dia 4rt. Dimecres, 18 de març

El dia s’enceta amb un sol disposat a esvair les boires que els darrers dies venen dominant el cel, just quan fa unes poques hores que hem sabut que científics xinesos han aconseguit desenvolupar una vacuna que podria contribuir a frenar el Covid-19. No sé si el sol aconseguirà el què es proposa i la vacuna és veurà coronada per l’èxit que pel bé de tothom anhelem. En qualsevol cas, en l’espera de resultats encoratjadors, s’imposa que per enèsima vegada reconeguem la dedicació i el sacrifici personal, familiar i social dels professionals que tenen cura de la nostra salut, que lluiten contra els efectes de la pandèmia i que ho fan en unes condicions i en un entorn on es deixen notar amb escreix els efectes de les retallades operades en matèria d’atenció sanitària en els pressupostos públics dels darrers anys.

  • Dia 3r. Dimarts, 17 de març

Confesso que des de la matinada de diumenge en què vaig retornar a casa després d’uns dies presidits per la descoberta d’altres indrets, em sento superat pel devessall d’informacions i de notícies que, en general i des del meu punt de vista, contribueixen més a elevar el grau d’ansietat generat arran els efectes presents i futurs de la pandèmia del Covid-19, que no pas a calmar els ànims per a fer-hi front amb serenitat. Sobre això reflexionava aquest matí mentre planificava el meu temps i escoltava les notícies. També sobre com en només dos mesos ens haurà canviat la percepció de la vida al constatar que contràriament al què volíem imaginar, ni els humans som els amos del món ni tampoc ho tenim tot controlat. Fa prop de dos mesos que el sistema tempestuós Glòria ens recordava que aquí, qui mana és la Terra i que si continuem anant-hi a la contra ho tenim molt a perdre. Ara ha estat el Covid-19 l’encarregat de mostrar-nos la nostra feblesa genètica. De moment ho deixo aquí.

  • Dia 2n. Dilluns, 16 de març

Segon dia de confinament i si m’ho permeteu, també d’astorament al veure com s’utilitza d’una manera des del meu punt de vista partidista, la greu crisi sanitària per la qual travessem. Escric això perquè quan s’afirma que l’estat d’alerta és un instrument de l’Estat al servei de la recentralització de competències que no frenarà el contagi del Covid-19, em sembla fer ús d’un exercici de demagògia, d’oportunisme, de populisme i d’irresponsabilitat lluny de qualsevol justificació. A més, com ho ha fet el president Torra, negar-se a avalar les mesures adoptades pel govern espanyol com ho han fet les presidències de la resta de governs autonòmics –Euskadi inclosa–, és un gest per a mi inútil així com una mostra d’insolidaritat més pròpia d’un activista que no pas d’un estadista. Les coses estan suficientment complicades i l’enemic és tan potent que entretenir-se en discernir qui és millor i qui és pitjor, qui ho fa millor, qui ho fa pitjor no acondueix a res més que sembrar més dubtes a la societat. I si això va acompanyat de declaracions i de piulades com les de Clara Ponsatí, és evident que -també en aquest cas- hi ha qui prefereix embolicar la troca més que contribuir a descabdellar-la.

Que passem un bon dia!


 

  • Dia 1r. Diumenge, 15 de març de 2020

No em puc estar de comentar que aquesta matinada a les 6 començava el meu confinament després de l’odissea que havia significat tornar des de Benalmádena on he estat els darrers 7 dies i d’haver superat una situació que ens hauria obligat a quedar-nos per terres malaguenyes a la cerca de transport per tornar. Però ara, això ja és història i de nou som a casa disposats a fer el què se’ns demana. Per cert, que en el trajecte aeroport – Sabadell (que hem fet fet a 2/4 de 5 de la matinada), solament hem trobar 5 cotxes que anessin en la nostra mateixa direcció. Des de l’entrada de Sabadell a casa (uns 5 qms. un sol cotxe i cap vianant). Pel bé de tots, hem de fer cas al què se’ns demana…

Bon dia a tothom…