Els que em coneixen saben del meu respecte, sobretot institucional, que sempre fins ara mateix havia professat al president Pujol. Al marge de qualsevol altra consideració o discrepància ideològica, sempre havia considerat el president Pujol com una persona honesta en el sentit més ampli de la paraula i del concepte. I ara, simplement han calgut unes poques ratlles escrites damunt d’un paper, perquè tot aquell meu sentiment de respecte s’hagi transformat d’una revolada en una sensació de traïció. Tant haver impartit lliçons sobre ètica i valors, tant denunciar Pujol complots a la seva contra (que hàbilment reorientava com si d’atacs a Catalunya fossin), tant embolcallar-se amb la bandera per justificar-ho tot, tant proclamar que tot allò que feia ho feia per Catalunya…, perquè arribi un dia en què ha de confessar que després d’haver-ho negat una i mil vegades, disposava d’almenys un compte bancari a l’estranger, i que havia amagat dades a la hisenda que –diuen– som tots, i això durant més de trenta anys…  

Amb la confessió de Jordi Pujol cau un dels mites de Catalunya forjat en mil batalles. Cau el mite i s’obren un reguitzell de preguntes que precisaran resposta, i resposta urgent… Amb la caiguda del mite Pujol cau també la imatge idíl·lica d’una Catalunya que no és com alguns diuen i volen que sigui…

No n’hi ha prou en confessar i demanar perdó, perquè el discurs dominant del pujolisme –i a voltes fins i tot excloent– ha estat que només Pujol i el partit que ell va fundar estaven al servei de Catalunya… A la resta, segons ells, només els movia l’interès de desprestigiar-los, única manera –consideraven– de desbancar-los políticament parlant…

Ho escrivia aquí mateix fa només 48 hores: uns dels problemes que patim és la manca de coherència en matèria de valors que impregna la vida política del país que fa que la distància entre allò que es reclama, allò que es diu, allò que es defensa, i allò que quan arriba el moment s’acaba fent, es faci cada vegada més perillosament evident.