José Antonio Sorolla, a més d’una persona íntegra va ser un bon company i millor periodista. Amb ell vaig compartir alguns moments de la nostra comuna carrera professional. Recordo especialment quan, en ocasió del treball que el llavors rector de la UPF, Enric Argullol, ens encarregà als membres de la Comissió Assessora dels Estudis de Periodisme, treballarem braç a braç per definir-ne l’estructura. Era l’any 1990. També coincidirem en el grup de periodistes Josep M. Lladó que liderava Enric Sopena. Incapaç com sóc, però, de reflectir en unes poques línies la dimensió periodística i humana de Sorolla, prefereixo fer meves les paraules que ha escrit Emilio Pérez de Rozas avui a El Periódico:

“Sorolla era qui estava darrere de tots, començant pel gran, el monstruós, l’únic, el cap, el seu amic de l’ànima Antonio Franco. El món de Franco era, en molts moments, per viu, per passional, per rigorós, per exigent, inaguantable, tot s’ha de dir. I allà hi havia Sorolla per posar pausa, serenitat, un “d’acord, Antonio, així ho farem, però deixa-ho a les meves mans”. Uf!, allò era aigua beneïda. Totes les redaccions necessiten un Sorolla. Totes. I les que no el tenen, viuen immerses en el caos. Sorolla era la pauta, la reflexió, el que evitava la gran errata, el que deia “això no es pot fer”, el que se sorprenia perquè algú cometés el més ximple dels errors, però ell l’arreglava i, a sobre, li donava un copet a l’espatlla al protagonista per permetre-li dormir aquella nit. Sorolla també era així amb els seus amics, a qui protegia des de la distància i, sobretot, a qui mai es va atrevir a donar un consell, un suggeriment, un avís, fins que l’hi demanaven. Ell en sabia de tot, ho llegia tot, s’interessava per tot (sí, era un gran tafaner, d’acord, i què!), especialment li agradava i sabia de política, internacional i esports. Sorolla se n’ha anat com molts dels que ell sempre va protegir. Molts dels grans periodistes amb qui va treballar José Antonio Sorolla han sigut grans, són grans, perquè el van tenir al costat. Evidentment, alguns l’hi van agrair en vida i d’altres, potser, continuen pensant que ho són per ells mateixos. No els creguin. Sé de què parlo: aquests, sense el Soro, haurien sigut una mediocritat. Per això entenc que no sàpiguen de qui els parlo. No hi fa res, algú li havia de donar les gràcies. Aquell que et millora un text, aquell que et salva de la tifarada que has escrit, aquell que et diu “jo no ho posaria…”, aquell que t’orienta abans de posar-te a escriure, aquell que l’encerta amb el titular perfecte, és digne de ser recordat. I, sobretot, aquell que et consola o et fa el boca a boca quan el gran Franco t’ha caigut al damunt, és algú que mai podràs oblidar. I que vas estimar (i vas necessitar) amb bogeria.”

Descansa en pau, estimat amic!