Autor: Joan Brunet i Mauri

Reflexió mediàtica

No per sabut cal oblidar-se’n. Ens trobem immersos en un món que camina cap una radical transformació que, al seu torn, ens està situant enfront transcendentals canvis els efectes dels quals és impossible de preveure del tot. No obstant i això, en el context d’aquest món tant canviant -que, paradoxalment, hem batejat com de la societat de la informació-, continua prevalent un vell axioma que assegura que res no és veritat si no ha estat explicat pels mitjans de comunicació; és a dir, res no és veritat si un o una periodista no ho recull i ho acaba traslladant a les pàgines d’un diari o llençant a través de les antenes de la ràdio o de la televisió. Altra cosa és si precisament perquè vivim en els albors d’aquesta societat de la informació, hem de continuar conformant-nos amb què aquell pervers i vell axioma ha de continuar essent vigent. Sigui com sigui els fets s’esdevenen i no per això són sempre recollits pels mitjans de comunicació o si ho són, a voltes no amb la fidelitat que seria desitjable. I allò que encara és més greu: hi ha ocasions en què els mitjans de comunicació es fan ressò de relats, d’històries que mai no s’han esdevingut. Com va ser el cas recent de la notícia recollida pels mitjans de comunicació barcelonins que explicava la història d’una noia jove apallissada...

Read More

Ser notícia

Sentmenat i la sabadellenca Creu Alta han estat focus d’atenció per part dels mitjans de comunicació capitalins. Els informatius radiofònics i televisius d’àmplia audiència i els diaris de més circulació s’hi han referit a bastament des del cap de setmana en què un acte criminal d’una preocupant brutalitat va segar dues vides de cop. A despit de les consideracions entorn el sensacionalisme que acompanya algunes informacions, si ens atenem a la forma amb que els grans mitjans de comunicació han difós els fets, caldrà concloure que des la gran ciutat, el territori que s’obre més enllà del Tibidabo i dels rius-clavaguera Besós i Llobregat no existeix si no és a través de successos catastròfics o luctuosos. No ha d’estranyar, doncs, que una periodista de televisió (de la mateixa cadena del sociològic “Gran Hermano”), dubti sobre si es troba a la “província” de Barcelona quan trepitja terme municipal de Sentmenat i, més concretament, del paratge de Guanta (transformat, d’altra banda, amb Banta o Buanta, segons el gust del cronista de torn). Ens queixem del centralisme que Catalunya pateix en relació a Madrid. Mentre, aquí mateix, n’hi ha que són incapaços de veure la biga que hi ha en el seu ull i que els impedeix de veure-hi clar pel que fa al centralisme que Barcelona exerceix sobre la resta de Catalunya; un centralisme que es manifesta també quan els grans...

Read More

Creu Alta

L’històric barri sabadellenc de la Creu Alta celebrava la seva tradicional Festa Major aquest darrer cap de setmana; però la pluja es va fer senyora i majora de la situació i va eclipsar-ne l’èxit que normalment acompanyava la festa. No obstant les inclemències climatològiques sempre imprevisibles, la Festa Major de la Creu Alta d’enguany es va veure encara més deslluïda degut a altres inclemències en forma d’improvisacions i de manca de bona voluntat per trobar solucions als molts problemes que anaven sorgint. No es tracta de senyalar amb el dit a ningú en la responsabilitat de la suspensió d’actes i en aplicació dels reglaments. Tenen raó els organitzadors de la Festa Major quan posen l’accent en la poca col•laboració trobada en el municipi i la deuen tenir també des de l’administració quan s’adopta la decisió de no autoritzar actes en els quals no es donen les condicions necessàries de seguretat ni d’assumpció d’hipotètiques responsabilitats que se’n poguessin derivar. En qualsevol cas, la via d’esperar a darrera hora per fer front als problemes mai no s’ha demostrat encertada. Els organitzadors de les Festes Majors de barris són persones que, amb la millor de les voluntats, treballen altruistament durant mesos per assegurar-ne l’èxit. Per això seria desitjable que des de l’administració se’ls prestés ajut i suport suficient per resoldre entrebancs normatius i traves legals que les persones que no es dediquen...

Read More

Intel·lectuals…

Desconec el perquè cada vegada que un grup de persones es posicionen públicament sobre algun aspecte de l’ampli àmbit de la cultura, automàticament se’ls qualifica d’intel•lectuals. Un adjectiu aquest que confesso que a mi m’ha impressionat sempre. D’entre altres raons perquè mai no he sabut què calia ser ni fer per reunir condicions suficients per ingressar en tan elevada i selecte categoria. D’altra banda, em sembla una frivolitat que hi hagui persones que no tinguin cap mena de pudor a l’hora d’autoqualificar-se intel•lectuals. Seria més atinat, penso, que aquestes persones es defineixin com treballadors del saber, de la ciència, de l’art… Tot plegat perquè se’m acut que el qualificatiu intel•lectual és una manera subtil d’establir distància i diferència d’uns pocs amb les persones -dissortadament la majoria- que no han tingut la possibilitat, la capacitat o l’oportunitat de poder-se dedicar al pensament, a la reflexió, a la creació artística. Potser per això em preocupa que El 9 Nou de dissabte em cités a mi com una de la trentena de persones -d’”intel•lectuals” es deia- signants d’una carta demanant que la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sabadell reconsideri la decisió adoptada de retallar la subvenció a una entitat cultural sabadellenca. Certament m’identifico amb l’escrit -que signaria com a ciutadà les vegades que calgués- més pel seu fons que no pas per la seva forma. En qualsevol cas rebutjo el qualificatiu...

Read More

Hi ha un per què de tot plegat?

Compro el diari en el quiosc veí. Com ho faig cada matí abans d’anar cap a l’estació. Avui tampoc no em puc estar de fullejar-lo abans no agafo el tren on el podré llegir tranquil•lament. D’entre els molts titulars que hi ha, alguns em criden molt l’atenció. Són els que fan referència a actes bàrbars i criminals comesos per persones contra les persones. També els que informen de destrosses sobre el mobiliari urbà per part de grups de joves. Dissortadament, es tracta d’una perversa cançó de l’enfadós que, a despit que sempre amb lletra diferent, es repeteix un cap de setmana sí i l’altre també. Mentre hi reflexiono observo com un vehicle es salta un semàfor en vermell i a punt és de provocar un accident. I encara uns metres més enllà, una motocicleta passa rebent no fent de cas als vianants que travessaven el carrer per un pas zebra degudament senyalitzat… La fera existeix. Torno la mirada sobre el diari. Unes pàgines més endavant llegeixo que “Grups violents paralitzen un barri” i que “Una pàgina ‘web’ neofeixista crida a l’acció dels ultradretans”. I encara més endavant: “Haider vol acabar amb la ‘conjura europea’”… La fera, a més, creix. Plego el diari… El guardo a la cartera. El matí que es presentava clar i net, sembla haver-se enfosquit de sobte. Tampoc avui no serà un gran dia!, penso per...

Read More

Subscripció

Comentaris Recents

Categories