La crispació en la vida política semblava que era cosa del passat quan el PP era a l’oposició i José Ma. Aznar es delia per arribar a la presidència del Govern. Eren temps del “váyase señor González”, de les “espantades” parlamentàries, de les aliances contra natura entre IU i PP que perseguien com a objectiu d’acabar amb l’hegemonia socialista al Congrés de Diputats. Amb la victòria electoral del PP l’any 1996 i l’ascensió de José Ma. Aznar a la presidència del Govern, el PSOE li va costar pair la “derrota dulce” que -segons Felipe González– havien patit a les urnes. D’aquesta manera, les crisis es van succeir en el sí del partit socialista fins que un llavors desconegut José Luis Rodríguez Zapatero es va fer amb les regnes de la Secretaria General liderant una nova manera d’entendre i de fer  política des de l’oposició. Les noves formes -el famós “talante”- que Rodríguez Zapatero va introduir es fonamentaven més en la pedagogia política que no pas en la confrontació per la confrontació i per aquest manera de fer va ser durament criticat pels uns i pels altres. No obstant això, des d’alguns sectors de la societat es començava a valorar positivament el nou estil d’oposició aplicat per Rodríguez Zapatero a despit dels que els qualificaven com a “sos man”. Aquest nou estil va fer créixer la credibilitat i la confiança de la ciutadania en el nou lider del PSOE fins a catapultar-lo a la presidència del Govern.

Amb la tornada, però, del PP a l’oposició les coses tornen a ser com abans i Rajoy s’ha decidit pel retorn de la crispació en la política espanyola com a element fonamental d’oposició; una crispació que ara s’acompanya de la negació constant del què és evident i de l’atac fora mesura -i fins i tot l’insult i la desqualificació- contra l’adversari polític al qual s’acusa de manipulació de fets i de situacions. I Rajoy, Acebes, Zaplana i el mateix Aznar es presenten com les persones més íntegres i eficaces en política, a despit que els fets són els fets i que la història posarà al seu lloc l’abast dels errors polítics que es van cometre quan el PP governava; errors que els van portar a la derrota electoral i d’entre els que en destaquen la gestió de la crisi del Prestigie amb les seves nefastes conseqüències ecològiques, l’accident del Yak 42 amb l’intent de girar pàgina sobre les causes de l’accident i la manca d’una informació clara i transparent arran l’atemptat terrorista de l’11-M a Madrid que com a resultat va comportar una mobilització ciutadana sense precedents.

D’aquesta manera, si ens atenem a les compareixences de l’expresident del Govern José Ma. Aznar i del president José-Luis Rodríguez Zapatero davant la Comissió de l’11-M, comprovem que les coses tornen a estar molt difícils en la política espanyola i també en les relacions institucionals que han de regir entre partits. A les alçades que ens trobem es fa difícil de comprendre com José Ma. Aznar no va ser capaç d’admetre el més mínim error per part del seu Govern en relació a l’11-M. I no només això sinó que va transformar la seva compareixença davant la comissió per acusar i per culpar als socialistes de manipulació mediàtica i de la ciutadania i d’aprofitar els tràgics fets de l’11-M per donar un tomb a uns resultats electorals que, segons Aznar, els eren favorables. Una actitud que, com a mínim, trasllueix la manca més absoluta de respecte envers la intel·ligència de la ciutadania i envers la base mateixa de la democràcia: la voluntat dels ciutadans expressada periòdicament, davant les urnes.

Sigui com sigui, la visió que el PP i els seus dirigents tenen del moment actual, en res no beneficia avançar amb bon pas a l’hora de construir un país en el qual els problemes que afecten a la ciutadania són molt més complexos i més profunds que no pas les batalles de campanar en les quals la crispació política ens instal·la i que segur que amaga incompetències i, allò que és pitjor, alimenta un foc que a més d’innecessari és altament perillós: el de jugar amb les sensibilitats dels pobles que s’estenen al llarg i ample d’Espanya.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de desembre de 2004