Tothom en parla, però ningú no hi posa remei. Va dir Woody Allen que la televisió era el millor vehicle de promoció cultural que ell coneixia ja que si ens ateníem a la qualitat dels productes que a través de la petita pantalla s’oferien, el millor que podia fer-se és apagar-la i posar-se a llegir un llibre. Com sempre, la fina ironia del polifacètic Woody Allen, posava el dit a la nafra entorn la baixa qualitat d’alguns programes de televisió, aquí i als EUA. Allò que no passa, però, és l’acompliment de la segona part de la sentència d’Allen pel fet que són ben poques les persones que davant tanta telescombraria, decideixen apagar el televisor i apostar per prendre un llibre o fer una altra activitat com, per exemple, escoltar música. Prefereixen continuar “amorrats al piló” de la petita pantalla…

Ja se sap que una cosa és com voldríem que les coses fossin i una altra ben diferent és com les coses són en realitat (i valguin totes les redundàncies). D’aquesta manera no tenim problemes per empassar-nos tot el què la televisió ens ofereix sense que l’esperit crític que tots portem dins es rebel·li i ens faci prendre el comandament, prémer el botó de canvi de canal o, millor encara, apagar l’aparell. Això sí, no ens cansem de dir que ja n’hi ha prou de programes telescombraries i que és un escàndol que tanta programació de baixa qualitat sigui emesa, a més, en hores d’audiència infantil.

No deu ser fàcil posar ordre a aquesta situació. I no ho deu ser perquè en joc hi ha massa interessos creuats: lluita per l’audiència, baixos costos de producció…; aspectes que han fet que els programes telescombraria s’hagin convertit en un mercat fàcil en el qual els “famosos” -o uns aspirants a ser-ho- es mostren disposats a tot i a demostrar a l’audiència que amb molta cara i una bona “perxa” es pot viure aparentment de conya i ocupar, a més, espais de televisió, de ràdio i de premsa rosa. I mentre això passa, els valors que hauria de transmetre la televisió en relació a la feina ben feta, a la constància en el treball, a la solidaritat, al respecte als altres, a la justícia…, es veuen suplantats pels “valors” que emanen d’èxits momentanis o de minuts d’enganyosos minuts de glòria…

No deu ser fàcil posar ordre, però de ben segur que ha arribat l’hora de posar-n’hi. La no existència a nivell de tot l’Estat d’un Consell de l’Audiovisual amb capacitat sancionadora, i la no aplicació estricte de la Llei de la Televisió privada, ha permès que el panorama que avui presenta la televisió sigui el què és. A Catalunya, a despit que el Consell de l’Audiovisual té encara capacitats limitades, la seva existència fa que en l’àmbit de la televisió que a Catalunya es produeix, no es donin els programes telescombraries. D’aquí que el govern de l’Estat s’hauria d’aplicar en avançar cap a la creació d’un Consell de l’Audiovisual capaç d’aplicar la Llei de la Televisió privada i vetllar perquè les coses tornin al seu lloc i que, com a primer pas, garanteixi que determinada programació televisiva no es pugui veure en hores en què la gent més jove s’empassa tot el què des de la petita pantalla se’ls ofereix.

Publicat a Diari de Sabadell, 3l 30 de setembre de 2004