Autor: Joan Brunet i Mauri

El pragmatisme d’un president

Quan no es coneix de prop una persona, hom es forma una opinió sobre la mateixa que no sempre es correspon amb la realitat. Es normal. Fa uns dies, amb motiu de la posada en marxa del nou programa de debat de Ràdio 4 i El Periódico que porta per títol Catalunya punt de mira, vaig tenir ocasió de conèixer i parlar amb el que fins fa pocs dies ha estat president del F.C. Barcelona i amb el que, sense cap mena de dubte, ho serà de bell nou tan bon punt s’hagi exhaurit el calendari previst per a la presentació de candidatures. Com és fàcil d’endivinar m’estic referint a Josep-Lluís Núñez del qual en tenia formada una opinió ben diferent de la que ara, després de tractar-lo, en tinc. S’acompleixen ara catorze llargs anys de presidència de Núñez en el Club més estimat, envejat i odiat de tot l’Estat. Estimat per tots aquells afeccionats que es senten solidaris i fan pinya entorn d’uns colors que simbolitzen molt i que han significat molt més. Envejat pels que voldrien solament per a ells no només els èxits assolits pel Club sinó que també la trajectòria –econòmica i esportiva– de l’entitat. Odiat per tots els que voldrien veure el Barcelona ocupant els darrers llocs de la taula classificatòria de la lliga i bandejat de qualsevol altre tipus de competició oficial. Aquests...

Read More

Les ciutats també és per a les bicicletes

Ho confesso sense ambages. Jo també he sucumbit als encants de la bicicleta i he aprofitat l’excusa que em brindaven les passades Festes Nadalenques per tal de fer-me amb una d’aquestes màquines en les quals hom ho és pràcticament tot. Vull afanyar-me a dir que sempre he sentit una certa debilitat per aquest enginy mecànic i és que la bicicleta m’evoca records d’una infantesa que transcorria en una ciutat de carrers tranquils, buits de sorolls però plens de fang a l’hivern i de pols a l’estiu, petjats per escassos vehicles a motor, moltes bicicletes i àdhuc per carros que eren tirats per eugues i cavalls. A l’instant que vaig muntar-me a la meva nova bicicleta vaig endur-me una primera i agradable sorpresa. L’eina, a diferència de les d’abans, era força lleugera i, gràcies a les nombroses relacions que podien desenrotllar-se entre plats i pinyons, em semblà que no seria massa costós de moure-la i fer-la rutllar, com així fou. Una segona sorpresa la vaig copsar pocs minuts després, en adonar-me que mentre pedalava s’obria davant meu una nova forma d’entendre i de veure la ciutat. M’explicaré. Com molt bé us podeu imaginar, per tal d’evitar danys físics superiors, vaig prendre les meves precaucions. Em vaig sotmetre a un planificat programa d’entrenament que trobà en la xarxa de carrers, places i avingudes sabadellenques, la pista d’ensinistrament ideal en la qual...

Read More

Reflexions vallesanes

Recents manifestacions dels alcaldes de Sabadell i de Terrassa, Antoni Farrés i Manuel Royes, fan que avui em torni a referir a les relacions –o potser millor a les no relacions– existents entre aquestes ciutats capdavanteres del Vallès Occidental, ciutats que són les que articulen els lligams del conjunt de poblacions i viles d’aquest territori i les que haurien de vetllar per la definició d’una política clara i coherent en benefici dels interessos dels seus habitants. Per les informacions de les quals disposo Antoni Farrés esbossà, en una taula rodona en la qual prengué part en la veïna Terrassa, la idea tendent a unificar d’una banda les Cambres de Comerç i, de l’altra, les Caixes d’Estalvis en dues úniques institucions. Dies més tard, acusà des de Sabadell, a Royes d’actuar com a “escolanet” de Barcelona. Fàcil és suposar que les paraules de Farrés no agradaren gens ni mica a l’alcalde de Terrassa i president de la Diputació de Barcelona, Manuel Royes, el qual aprofità una intervenció radiofònica per a contestar-les i referir-se a Sabadell com a un mal soci –“un soci pobre”, per a ésser més exactes– amb el qual no desitjava tenir cap mena de negoci. Tot plegat d’un mal estil. Em temo que en el fons de la qüestió, com sempre, s’hi troba la vella actitud de dues ciutats que han viscut sempre d’esquena i que, pel...

Read More

Quan s’arriba massa tard

a Antoni Gregori i Colomé, in memoriam Massa sovint hi ha coses en la vida que no ens agraden i que ens deixen un mal gust de boca. Un gust marcadament agre que potser ens dificultarà algunes digestions, que no ens deixarà descansar pacíficament després d’una jornada aparentment esgotadora, que ens enfonsarà en els nostres pensaments. Coses que ens costa molt d’entendre i encara més comprendre i acceptar. Coses que propicien que ens entretinguem a pensar i a reflexionar sobre el món en el qual vivim, que anem bastint dia rera dia, i que legarem als nostres fills i néts. Coses, en definitiva, que malgrat no ens hagin succeït directament a nosaltres o no afectin el nostre entorn familiar més immediat, ens són una clara interpelació. Això no obstant, allò que acabarà passant però serà, al cap i a la fi, que després d’uns dies amargs i potser durs, la roda de la dinàmica diària farà que ben aviat ja no ens recordem de res i que tot continuï com sempre i que les llàgrimes vessades interiorment i en silenci en un racó de casa així com els propòsits formulats passin a millor record fins que, una nova circumstància adversa i de tal magnitud, evidenciï i possi de manifest, de bell nou, les nostres limitacions i els nostres egoismes recalcitrants. Hem viscut uns anys esbojarrats on tot ha estat...

Read More

L’any 1992 haurà estat per a nosaltres un bon any. El millor des de fa molts anys. No ho dic pas només jo. Ho afirmava, fa escassament una setmana, el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en el decurs del parlament que, amb motiu de les Festes Nadalenques, adreçà als representants dels mitjans de comunicació de Catalunya en la recepció que els oferí en el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Ho proclamava ell i ho han corroborat altres destacades personalitats de la vida catalana. I és que si bé és cert que per la família reial britànica –com asseverà la Reina Isabel II a mitjans d’any i deixà entreveure en la al·locució que dirigí als seus súbdits la vigília de Nadal– el 1992 haurà estat un “Annus horribilus”, pels sabadellencs, pels catalans i àdhuc pels espanyols haurà estat un “Annus magnus” i ningú ni res podrà negar-ho ni canviar el signe d’aquest balanç a pesar dels mals presagis que ara puguin apuntar indicadors socio-econòmics de tota mena. Per Sabadell, el 1992, haurà estat un gran any perquè, entre d’altres coses, s’hauran consolidat actuacions urbanístiques vinculades a la condició de subseu olímpica a la qual fou elevada la nostra ciutat malgrat el poc entusiasme que, en alguns moments, hi mostrà l’equip de govern municipal. Durant els dotze darrers mesos s’haurà inaugurat la primera fase d’un...

Read More

Subscripció

Comentaris Recents

Categories