Autor: Joan Brunet i Mauri

Quan s’arriba massa tard

a Antoni Gregori i Colomé, in memoriam Massa sovint hi ha coses en la vida que no ens agraden i que ens deixen un mal gust de boca. Un gust marcadament agre que potser ens dificultarà algunes digestions, que no ens deixarà descansar pacíficament després d’una jornada aparentment esgotadora, que ens enfonsarà en els nostres pensaments. Coses que ens costa molt d’entendre i encara més comprendre i acceptar. Coses que propicien que ens entretinguem a pensar i a reflexionar sobre el món en el qual vivim, que anem bastint dia rera dia, i que legarem als nostres fills i néts. Coses, en definitiva, que malgrat no ens hagin succeït directament a nosaltres o no afectin el nostre entorn familiar més immediat, ens són una clara interpelació. Això no obstant, allò que acabarà passant però serà, al cap i a la fi, que després d’uns dies amargs i potser durs, la roda de la dinàmica diària farà que ben aviat ja no ens recordem de res i que tot continuï com sempre i que les llàgrimes vessades interiorment i en silenci en un racó de casa així com els propòsits formulats passin a millor record fins que, una nova circumstància adversa i de tal magnitud, evidenciï i possi de manifest, de bell nou, les nostres limitacions i els nostres egoismes recalcitrants. Hem viscut uns anys esbojarrats on tot ha estat...

Read More

L’any 1992 haurà estat per a nosaltres un bon any. El millor des de fa molts anys. No ho dic pas només jo. Ho afirmava, fa escassament una setmana, el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en el decurs del parlament que, amb motiu de les Festes Nadalenques, adreçà als representants dels mitjans de comunicació de Catalunya en la recepció que els oferí en el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Ho proclamava ell i ho han corroborat altres destacades personalitats de la vida catalana. I és que si bé és cert que per la família reial britànica –com asseverà la Reina Isabel II a mitjans d’any i deixà entreveure en la al·locució que dirigí als seus súbdits la vigília de Nadal– el 1992 haurà estat un “Annus horribilus”, pels sabadellencs, pels catalans i àdhuc pels espanyols haurà estat un “Annus magnus” i ningú ni res podrà negar-ho ni canviar el signe d’aquest balanç a pesar dels mals presagis que ara puguin apuntar indicadors socio-econòmics de tota mena. Per Sabadell, el 1992, haurà estat un gran any perquè, entre d’altres coses, s’hauran consolidat actuacions urbanístiques vinculades a la condició de subseu olímpica a la qual fou elevada la nostra ciutat malgrat el poc entusiasme que, en alguns moments, hi mostrà l’equip de govern municipal. Durant els dotze darrers mesos s’haurà inaugurat la primera fase d’un...

Read More

Sobre els costums i les tradicions

Si hi ha una època de l’any especialment rica en costums i tradicions aquesta és la del període nadalenc. Això és els dies compresos entre la festivitat de Santa Llúcia, l’11 de desembre, i La Candelera, el 2 de febrer. Cal només consultar el “Costumari català” de Joan Amades per a desfer qualsevol dubte que sobre aquesta qüestió hom pugui tenir. De fet si ho fem amb una certa calma això de consultar el “Costumari”, ens adonarem ben aviat de les tradicions que, en el transcórrer del temps, han quedat oblidades. Veurem també com d’altres tradicions referides per Amades han arribat als nostres dies un xic modificades o que, fins i tot, ara corren el perill de desaparèixer o, com a mínim, de quedar relegades a la vitrina dels records a mostrar. Per fer-ho fàcil i entenedor: Fa uns anys, per exemple, ningú no dubtava, en la nit màgica de Nadal, de fer “cagar el tió” que prèviament havia estat separat, custodiat i alimentat zelosament per la mainada sota l’atenta mirada dels més grans. En arribar la vigília de Nadal el “tió” era posat a la vora del foc i més tard, en tornar de la “Missa del Gall” o abans del dinar de Nadal segons s’escaigués, els menuts de la casa, amb els ulls a vessar d’il.lusió, cantaven allò de: “Caga tió / pel naixement de Nostre Senyor…”...

Read More

Edimburg: un pas endavant en la construcció europea

 A despit de les moltes crítiques que ha rebut i que segur que encara rebrà la cimera d’Edimburg i els acords que en ella assoliren els dotze premiers dels països comunitaris, a ningú no pot escapar l’èxit i el pas important que en el camí de la construcció europea es donà aquest cap de setmana en la capital escocesa. I no només perquè, a pesar de tots els pessimismes que sobre la cimera planaven, s’aconseguís donar sortida i solució als grans conflictes que podien bloquejar-la, sinó perquè en el seu decurs quedà clara la decidida voluntat dels actuals països membres de l’anomenat Club dels 12 de no deixar pas a l’europessimisme que regnava sobre els resultats de la cimera i que, d’haver-se confirmat, hauria significat un cop molt dur a les expectatives de la Unió Europea. Els prolegòmens de la cimera d’Edimburg no donaven excessiu marge a l’optimisme i confiança d’aquells que veieren en el Tractat de la Unió Europea –Tractat de Maastricht– la possibilitat de vertebrar una Europa unida capaç de donar resposta, amb una sola i forta veu, als molts problemes d’ordre intern que el continent pateix i d’establir les bases a partir de les quals poder actuar també de contrapès a les dues grans actuals potències econòmiques (Estats Units i el Japó). La conclusió de la cimera ha deixat clar però quina és la resposta dels...

Read More

En defensa de tots plegats

Des de fa temps l’opinió pública coneix, cíclicament, “afers” d’irregularitats econòmiques que tenen com a protagonistes a personalitats vinculades a la vida política i a partits polítics. Davant la insistència de parlar, una i altre vegada, d’aquests “afers” no pot estranyar que una part important de la ciutadania no solament els condemni sinó que, a més generalitzant, acabi convenint que tots els polítics són iguals, amb la qual cosa no s’aconsegueix res més que endegar un procés de debilitament del sistema democràtic del qual ens hem dotat i en el qual vivim i convivim. En un primer nivell de reflexió sobre aquestes diguem-ne anomalies en la vida democràtica, haurem d’admetre que aquest país, com molts d’altres, no ha estat capaç de dotar-se d’una bona formula que permetés el necessari i transparent finançament dels partits polítics que –com no cal oblidar– són un dels pilars sobre els quals es fonamenta qualsevol estat social de dret. Només una reglamentació per llei, tot i acceptant la seva complexitat, podria posar punt i final a aquest incessant goteig de notícies referides, de moment, a suposades irregularitats en el finançament dels partits i coalicions polítiques. Una de les grans virtuts de la democràcia és la de garantir que quan es produeixen excesos o comportaments recusables, en aquest cas presumptes irregularitats econòmiques en el finançament dels partits, l’opinió pública en tingui puntual notícia. Abans però...

Read More

Subscripció

Comentaris Recents

Categories