El bon amic –i un dels dos comissaris de l’exposició “Dos-cents anys de premsa diària a Catalunya”– Josep M. Huertas i Claveria em comentava –moments després d’haver-la jo visitat– la seva agradable sorpresa pel fet d’haver ‘descobert’ que Sabadell gaudia d’un lloc d’honor en el “rànquing” de ciutats catalanes en les quals s’han editat periòdics al llarg dels darrers dos segles. Això no obstant, el mateix Josep M. Huertas donava oportuna i correcta interpretació a la seva inicial sopresa en fer memòria del paper que la ciutat ha jugat en els passatges de la història recent de Catalunya i de la vitalitat que, en tots sentits, han posat de manifest tant la nostra ciutat com els sabadellencs.

El comentari de Josep M. Huertas, com bé podeu suposar, em va plaure força i em serví per a fer-li notar que allò dels “homes de Sabadell” i els “senyors de Terrassa”, més que no pas formar part del ric anecdotari dels amors i desamors que marquen la relació entre ambdues ciutats, definia perfectament el tarannà que anima a sabadellencs i a terrassencs. D’altra banda, vaig fer-li també avinent, que l’elevat nombre de títols de premsa diària apareguts a Sabadell des del 1792 fins el 1992 –període que comprèn la mostra que es presenta en la barcelonina i gaudiana Casa de La Pedrera– calia que s’interpretés com la lògica conseqüència de les inquietuds i dels inconformismes dels sabadellencs.

Però allò que possiblement no sap en Josep M. Huertas –i que tampoc jo no vaig dir-li per no recordar-ne la dada exacta–, és que des que “Diario Sabadellense” aparegués el 1853 i fins el 1938, a Sabadell havien vist la llum pública més de tres-centes publica­cions periòdiques entre diaris, setmanaris i butlletins socials i religiosos si ens atenem a les dades recollides per Joan Puig i Pujol a “86 anys de premsa local”. La xifra no inclou les publica­cions que, des del 1938 fins avui, han vist la llum pública i de les quals encara no es disposa d’un cens fiable. Seria bo que, arran l’exposició que ara es presenta a Barcelona amb el suport de la Fundació Caixa d’Estalvis de Catalunya, es fes front a la tasca de completar el cens de Joan Puig i Pujol publicat el 1972 per Edicions Riutort.

En un altre ordre de coses em sembla oportú de destacar que l’excel.lent mostra “200 anys de premsa diària a Catalunya” fa justícia a la important activitat periodística desenvolupada a Sabadell en fer reconeixement explícit del seu caràcter de capdavantera en la història del periodisme català. Més enllà però d’aquest fet puntual malgrat que no banal, en l’exposició es posa de manifest que si bé és cert que la història de la premsa a Catalunya s’ha escrit en una gran part a Barcelona a través de capçaleres barcelonines, no són menyspreables les aportacions que des de tots els indrets de la geografia catalana s’hi han fet. L’elaborat i útil catàleg editat amb motiu de la mostra, fa el cens i dona notícia de les 497 capçaleres diàries aparegudes a Catalunya des de l’aparició del “Brusi” fins els nostres dies. De les capçaleres que formen part del catàleg 246 han estat publicades a Barcelona mentre que les 251 restants han vist la llum pública en d’altres indrets de Catalunya.

Les xifres són sovint fredes i a voltes no suficientment eloqüents. En aquest cas però encaixen amb allò que encara avui s’esdevé a Catalunya pel que fa a la vitalitat dels mitjans de comunicació escrits. Barcelona, és evident, continua escrivint les pàgines més destacades del llibre de la història del periodisme català. Des de la resta de les comarques catalanes, però, se segueix contribuint decisivament a què les pàgines d’aquest inacabat llibre presentin una riquesa inusual. Així no és casualitat que l’any 1992 s’edites­sin a Catalunya un total de divuit capçaleres diàries, de les quals només sis ho eren a la ciutat de Barcelona.

Un consell abans d’acabar: Val la pena visitar l’exposició “200 anys de premsa diària a Catalunya” que, promoguda pel Col-legi de Periodistes de Catalunya, es deu al bon fer professional del periodista Josep M. Huertas i de l’historiador Ramon Alberch. I s’ho val en un doble sentit: Pel contingut de la mostra i per la gran bellesa de l’edifici que l’acull. Teniu temps fins el 5 de novembre.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de setembre de 1995