Els cognoms de les persones sovint res no ens diuen. Potser, en el millor dels casos, ens recorden a algun vell familiar o, qui sap si a un amic del qual fa temps no en tenim notícia. Els cognoms de les persones només ens diuen quelcom quan els associem a fets concrets. Es llavors quan perden l’anonimat i esdevenen singulars. Es així com hi ha cognoms que fan fortuna i d’altres desfortuna. N’hi ha que ens suggereixen pau i altres són sinònim de guerra. N’hi ha sobre els quals recau la síntesi, la ponderació i la mesura. El bon fer. N’hi ha d’altres que ens parlen d’antagonisme. De polèmica. De divisió. D’engany. Veiem sinó: Casals, Dalí, Miró. Cruyff, Indurain, Clemente. Garzón, Barbero, Moreiras. Conde, de la Rosa, Roldán. Noms, tots ells, als quals no els hi cal cap adjectiu.

González Lizondo. Cognom compost. De persona entestada en contradir l’obvietat. Els annals diran d’ell que la qüestionat. President d’un Parlament Autonòmic. Home de desencontre quan ho hauria d’ésser d’encontre. Des d’aquestes pàgines algun dels meus col·legues col.laboradors d’El 9 Nou s’hi han referit abastament. Amb duresa. No podia ésser de cap més manera. ¿Com ésser respectuós amb qui no ho és amb nosaltres? González Lizondo és punta de llança. Ariet d’occident. Una més de les cares del partit que es vol alternativa. Que ningú no ho oblidi ni la cara ni el gest ampulós del personatge que no té el més mínim respecte envers una llengua i una cultura que és patrimoni comú dels ciutadans de tres de les comunitats autònomes d’aquest país.

Publicat a El 9 Nou, el 16 d’octubre de 1995