Deia la meva sàvia àvia que ‘no hi ha pitjor sord que aquell que no vol escoltar, ni pitjor cec que aquell que no hi vol veure’. Uns principis, els de no escoltar ni mirar, que apliquen amb escreix els que davant la creixent desafecció entre Catalunya i Espanya prefereixen acarar les divergències polítiques des de la judicatura i no pas des de la negociació política. Clar que a Rajoy i els seus, com a hereus que són d’un espanyolisme de ‘rancio abolengo’, els anava bé mantenir la tensió amb Catalunya perquè els reportava rèdits electorals. Però per les anàlisis demoscòpiques sabem ara que el PP es troba en hores baixes i que perd pistonada, i que ho fa a favor d’una formació política relativament jove: Ciutadans. La paradoxa és que aquesta formació nascuda a Catalunya, malgrat la insistència dels populars en posar de relleu aquesta circumstància d’origen per desacreditar-la, és vista com a alternativa possible al PP, també més enllà de l’Ebre. Al cap i a la fi, els idearis del PP i de Ciutadans no són massa distants l’un de l’altre, a despit que pel què fa com acarar la situació catalana divergeixin substancialment. El PP creu que el que passa a Catalunya és un ‘souflée’ que es desinflarà en qualsevol moment. Ciutadans, per contra, consideren que el conflicte existeix i que només amb diàleg i negociació política podrà fer-se front a les desavinences. Que Ciutadans continuï creixent en expectatives de vot de cara al 20D és d’altra banda senyal inequívoc que un dels molts errors comesos pel PP ha estat el no prendre en consideració que sigui quin sigui el desenllaç de la dinàmica política que es viu a Catalunya, els seus efectes es deixaran sentir a la resta d’Espanya i en qualsevol cas dinamitaran definitivament el model d’Estat pel qual els populars aposten.

Entestat com està el PP en no escoltar ni en no mirar cap on caldria i valer-se de la justícia per frenar el moviment cívic que es viu a Catalunya, no tenen temps d’adonar-se que amb aquesta actitud només aconsegueixen efectes contraris als que persegueixen. A cada pas que Rajoy i els seus donen, la nòmina de sobiranistes a Catalunya creix. El darrer capítol en aquesta escalada d’insensateses polítiques del govern de l’Estat s’escrivia fa just una setmana quan la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, en resposta a les declaracions de Mas després de comparèixer com a imputat en la causa judicial oberta arran el 9N, aixecava encara una mica més el llistó de les amenaces, amb una hipotètica suspensió de l’autonomia inclosa.

Apuntava el jutge Santiago Vidal en una tertúlia de TV3, que serien les urnes del 20D les que decidirien la sort final del procés judicial incoat pel 9N. Si l’electorat passa definitivament factura al PP el 20D, un hipotètic govern sense la seva presència obriria noves perspectives en les relacions Catalunya-Espanya, i amb elles, el cas contra Mas i les conselleres Ortega i Rigau passaria a millor vida. Però que ningú no s’enganyi ja que cas d’aquest hipotètic relleu en el govern de l’Estat, el conflicte Catalunya-Espanya només acabarà trobant vies de solució si el ‘nou’ govern s’avingués a acceptar que l’exercici del dret a decidir que el 27S va ser avalat pel 72% de l’electorat, és un assumpte innegociable.

Així les coses, el dia a dia no fa més que engrandir la distància que separa a la ciutadania catalana del govern central i de retruc de l’Estat, alhora que redimesiona la figura heroica d’un Mas que, de moment, del conflicte en surt reforçat. Clar també, que mentre es manté el pols Catalunya-Estat, Rajoy i Mas troben en el ‘procés’ el millor aliat al no haver de retre comptes quant als actes de govern adoptats pels seus respectius executius, ni quant a les retallades socials que han aplicat, ni quant als casos de corrupció que directament o indirectament afecten a les seves respectives formacions polítiques.

Publicat a Diari de Sabadell, el 22 d’octubre de 2015