Hi ha persones que segurament mai no passaran a formar part de la història col•lectiva. No pas perquè no hagin atresorat mèrits suficients per a constar en alguna de les prestatgeries de la història. Es tracta de persones anònimes que al llarg de la seva vida, han actuat discretament i han donat testimoni de sensatesa, de tenacitat, de tolerància, de comprensió, de solidaritat. Uns valors que atès els temps que corren, no són gens menyspreables. Són persones, en definitiva, que malgrat el seu nom no figurarà ni en els llibres d’història ni en cap registre o plana a Internet, hauran deixat petjada profonda entre les persones que les han tractat. Són persones que hom diria que només van néixer i viure per ensenyar-nos com s’han de fer les coses i, alhora, ser el pal de paller que cohesiona i crea complicitats entre les persones més properes.

Hi ha persones que mai no passaran a la història col•lectiva però que, per això mateix, per sempre més formaran part de la història personal de cadascú. Persones sense les quals nosaltres no seríem com som, ni faríem el que estem fent, ni ens comportaríem com ho fem. Persones que troben el seu goig de viure i la seva alegria de ser en el goig de viure i en l’alegria de ser dels altres. Aquestes persones anònimes, treballadores incansables, sàvies, discretes, disposades a ajudar, tenaces, tolerants, són també les que voldríem sovintejessin més en una societat com la nostra, tan marcada pels egoïsmes, per les rancúnies, pels odis que a enlloc no acondueixen. I precisament perquè aquestes persones, discretes com són, difícilment són i seran reconegudes, de tant en tant val la pena fer-ne memòria i destacar-ne la seva vàlua.

Fa justament una setmana ens deixava una d’aquestes persones a les quals m’estic referint. I m’hauran de permetre la gosadia de deixar-me portar per l’emoció que per un fill significa la pèrdua de la seva mare, per retre-li homenatge. Tot plegat perquè en fer record d’ella –de la meva mare– en vull fer també de les persones –pares, mares, dones i homes– que, com ella, han estat o són treballadores i treballadors incansables per la consecució d’uns ideals sense esperar a canvi cap mena de recompensa ni cap mena de reconeixement. En tenen prou en rebre l’estima i la consideració dels que les envolten.

La meva mare, l’Anna Mauri i Gallifa, ha estat una d’aquestes persones. Esposa amatent, mare proverbial, àvia encisadora, amiga que mai no oblida i s’oblida. La seva néta més gran, es referia a l’àvia Anna com una persona “sempre riallera, sempre contenta, sempre alegre, sempre didàctica, sempre boníssima conversadora” i el seu nét més petit, en el llibre de condols, escrivia “espero que estiguis molt bé i que t’ho passis molt bé”. Aquests dos reconeixements, juntament amb molts d’altres, seran segurament els únics que quedaran plasmats sobre un paper. La resta de reconeixements, però, quedaran gravats de manera indeleble en el cor de les persones que vàrem tenir la sort de conèixer a l’Anna, de la mateixa manera que en d’altres casos, el record de les bones persones impregna per sempre més la vida d’aquells que les han tractat i les han conegut.

Estic segur que els lectors que em segueixen –com ho feia la meva mare puntualment cada dijous– entendran la meva debilitat d’avui de centrar el meu comentari en la meva mare, fer-ne públic reconeixement i homenatge i a través d’ella fer-ne també de les persones que persegueixen el benestar dels altres. Descansa en pau, mare i que tinguis un bon viatge i una millor estada!

Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de maig de 2006